S’acosta el 31 d’octubre, la data límit de la pròrroga per a fer efectiva la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. I el país demostra cada cop més la seva incapacitat per a fer-hi front.
Boris Johnson, primer ministre per accident, sembla ser l’únic que sap on vol anar i com fer-ho. El seu posicionament i les accions que ha emprés, com la suspensió provisional del parlament, ofereixen almenys una via transparent i honesta.
Però el parlament britànic ha tornat a fer el que millor ha dut a terme els darrers tres anys: barrar cada camí que l’executiu ha obert a dures penes. En efecte, després de tombar tres acords negociats per Theresa May amb la Unió Europea, aquest cop ha estat el torn del pla de Johnson.
En comptes de proposar les solucions als ciutadans que s’esperen d’una cambra legislativa, i encara més de la més antiga i prestigiosa del món, la Cambra dels Comuns tan sols formula negacions. No al Brexit negociat, no a quedar-se dins la Unió Europea, no al Brexit sense negociació.
Però no només és el parlament que es troba en un punt de inoperància màxima i inaudita.
Aquesta setmana, una enquesta als britànics elaborada per Politico i Hanbury ha mostrat com el líder de l’oposició laborista, el candidat a primer ministre Jeremy Corbyn, compta tan sols amb el suport del 18% dels votants. De fet, els enquestats prefereixen un Brexit sense negociació de Johnson abans que veure Corbyn primer ministre.
És a dir, a l’executiu tampoc hi ha perspectives d’una clara alternativa. Els Liberal-Demòcrates, el partit que més clarament s’ha posicionat a favor de quedar-se a la Unió, no obtindrien més que un paupèrrim 17% dels vots.
El Regne Unit es troba en una fase de nihilisme polític, un període en que les diferències pesen irremeiablement més que els punts d’acord. Inclús els que són òbviament capitals, el primer dels quals quedar-se o sortir de la UE.
Aquesta situació no ens hauria d’estranyar als catalans. Les seves causes últimes tenen molts punts en comú amb la situació del govern català i els partits independentistes.
Tant a Barcelona com a Londres, els polítics es mostren totalment incapaços de posar els punts en comú per davant de les seves diferències, inclús davant circumstàncies que en altres èpoques haurien promogut de ben segur governs de concentració.
La resta d’espanyols també està provant el gust de la discòrdia, tot i que de forma menys extrema, a través de les negociacions surrealistes entre el PSOE i Podem per a formar govern.
Rere aquesta incapacitat per a establir metes comunes i treballar plegats per arribar-hi s’hi troba la cultura de la desvinculació i el relativisme: els grups socials homogenis a escala nacional que han permès la democràcia liberal a Europa porten 50 anys (des de maig del 68) desfent-se lentament.
El teixit social europeu es fragmenta cada cop més, i s’anteposen els objectius de grups socials reduïts, més fàcils de defensar, davant el bé comú dels països. Els grups socials “nacionals”, els que uneixen el conjunt de ciutadans d’un país (religió, relat patriòtic, costums culinàries, o inclús la llengua), estan desapareixent cada cop més ràpidament.
Al seu lloc emergeixen interessos individuals, partidistes i de grupuscles ideològics (les feministes radicals, els grups de pressió LGBT, els islamistes, els vegans, els ecologistes, etc.) incapaços de tenir una visió de país i de llarg termini. Quan aquestes forces desvinculadores es posen a treballar, el resultat és el Regne Unit de setembre del 2019… o l’Espanya del mateix moment.
