Boris Johnson, caiguda del líder populista britànic

A partir de la caiguda  del líder populista britànic, Boris Johnson, principal impulsor del Brexit, dimitit com a líder del Partit Conservador i primer ministre,  les relacions entre la UE i el Regne Unit podrien encetar una nova època.  

Alguns analistes  internacionals han manifestat  irònicament que hauria d’estar prohibit que un líder com Boris Johnson, “que tant ha mentit i que tant de mal ha fet al seu país“, dimiteixi. “Totes les constitucions dels països democràtics del món haurien d’estipular que si els electors cometen la insensatesa de donar una amplíssima majoria absoluta a un individu gandul, mentider, irresponsable, faldiller i xarlatà, i que a més ho han fet malgrat tenir ple coneixement de la baixíssima categoria moral de l’interfecte, com així varen fer els britànics l’any 2019, després aquells electors haurien de quedar naturalment condemnats a carregar  durant la integritat de la legislatura amb les conseqüències d’haver-lo elegit“. 

Segons  altres analistes, en canvi, continuar-lo suportant un minut més hauria sigut insofrible: “El seu impresentable populisme polític  va ser decisiu pel Brexit i el Brexit dur, dues de les decisions més autodestructives de la història britànica, una vertadera tragèdia per al Regne Unit, i  el seu populisme personal s’ha fet  senzillament  insuportable“.

També s’han escrit coses positives sobre la seva dimissió, començant pel fet que s’hagi produït sense haver comès cap acte il·legal

També s’han escrit coses positives sobre la seva dimissió, començant pel fet que s’hagi produït sense haver comès cap acte il·legal. A Johnson se li han llençat a la cara moltes acusacions i se li han retret moltes conductes, amb fonament de causa, però no se l’ha imputat judicialment ni ha sigut condemnat per res en concret, “almenys de moment”. L’han fet fora perquè ha perdut el suport del seu partit, sobretot, per manca d’ètica. Molt d’alcohol, frenesí, extravagàncies  i festes prohibides durant la pandèmia. Important lliçó per a polítics d’altres països,  envejosos que els partits polítics britànics tinguin la llibertat i la capacitat de posar contra les cordes als seus propis primers ministres.

Per a entendre perquè en un país tradicionalment conegut pel respecte a l’estat de dret i la má dura contra la corrupció s’hagin tolerat els abusos institucionals i ètics de Boris Johnson durant quasi tres anys, cal mirar cap enrere, juny de 2016, quan va tenir lloc el malaurat referèndum del Brexit.

Aquell referèndum fou una victòria de la premsa nacionalista de dretes -Daily Mail,  Telegraph i  premsa de Murdoch en general-  després de dècades de duríssima campanya mediàtica, sovint falsejada, contra la UE. La premsa britànica pot arribar a ser extremadament feroç i és molt poderosa. En part perquè està en mans de grans magnats i per aquest motiu la seva subsistència econòmica no depèn  directament  ni indirecta del poder polític.  Com que el Regne Unit no té una Constitució escrita i  actua sovint per convencions, el control polític per part de la premsa és molt important.

Des de la victòria del Brexit, tot l’esforç d’aquella poderosa premsa no es va  centrar a controlar el poder polític sinó en aconseguir que el país percebés el “seu“ Brexit com un gran èxit. Per això, en lloc de controlar  Boris  Johnson, el gran abanderat del Brexit, es va  dedicar a protegir-lo. En lloc de denunciar les seves mentides, les va amplificar. En lloc de criticar els seus abusos, els va tapar. I així el clown (pallasso), segons portada de The Economist, ha pogut durar fins a tres anys com a primer ministre.

La caiguda del populista Boris Johnson és un fenomen polític important que cal emmarcar en un fresc històric.

Des de principis dels anys vuitanta del segle passat, l’ortodòxia thatcherista  d’austeritat, prudència monetària i rigor fiscal, de lliure mercat i un Estat petit amb poques regulacions i els impostos més baixos possibles, ha estat l’abecé dels conservadors britànics.  Un dogma de fe que  fins i tot els governs laboristes de Tony Blair i Gordon Brown van assumir parcialment, privatitzant inclús  aspectes de la sacrosanta i deteriorada sanitat pública britànica. A aquest manament thatcherista de l’economia s’hi va unir l’any 2016 el Brexit, amb la seva idea de control de la immigració i les fronteres, de ruptura amb “la burocràcia de Brussel·les“, amb la idea de  desenvolupar un model inspirat en la tradició mercantil anglesa  de caràcter global.

Però la pandèmia, els preus galopants de l’energia a conseqüència de la guerra d’Ucraïna, la inflació i la crisi del cost de la vida  han fet  trontollar els dos pilars de l’economia segons els tories (conservadors), el partit d’en Johnson: el thatcherisme i la interpretació del Brexit. Malgrat el seu ultraconservadurisme, Johnson es va veure obligat  a aparcar els principis thatcheristes i gastar 500.000 milions d’euros durant la pandèmia, així com  apujar impostos per finançar la despesa contra el virus  i els ajuts per compensar el cost de l’energia  i apedaçar la desastrosa sanitat pública. La conversió cap a un Estat gran, d’impostos a l’escandinava,  deute públic descontrolat i  serveis públics cada vegada més deteriorats, xocava frontalment amb el que se suposava que havia de ser el Brexit (menys taxes, menys regulacions,  més comerç).

Estava passant exactament el contrari del que s’havia promès. Les exportacions  i les importacions  queien en picat, sobretot amb la UE, arribaren més immigrants que mai (principalment asiàtics), però molts europeus no tornaven  dels seus països després de la pandèmia i hi havia  gairebé dos milions de vacants al sector de l’hoteleria i el transport que afectaven hotels i restaurants, feien que faltessin camioners i conductors  d’Uber. Els preceptes de Thatcher i la idea original del Brexit havien estat aparcats, mentre la crisi s’aguditzava i el Govern anava a la deriva.  

En el primer aniversari de l’acord del Brexit amb la UE, desembre de 2021, hi havia ben poc a celebrar al Regne Unit.  Eren cada vegada més evidents els perjudicis que el Brexit estava causant a l’economia britànica. Mentrestant, Johnson governava en mig del caos i la confusió i, naturalment, negava la deriva del Brexit.

Al costat del fracàs interior, hi havia també el fracàs exterior, especialment pel que feia referència a les relacions  amb la UE. A la tardor de 2020, Johnson  volia fer trampes amb Brussel·les.Volia trencar la legalitat del que s’havia  convingut  anteriorment.   Pretenia fer aprovar una llei que violava aspectes fonamentals de l’acord de Retirada del Brexit sobre Irlanda del Nord. Ho feia en contra de l’opinió de, ni més ni menys,  que cinc ex-primers ministres (Blair, Brown, Cameron, May i Major). Johnson pretenia tenir el dret d’incomplir  els pactes del Brexit per “protegir la sobirania i integritat econòmica i política del país” i “assegurar-se que el Regne  Unit no resulta trencat per una potència estrangera que no negocia de manera racional sinó extrema i absurda i pretén dictar quines són les nostres fronteres“.

Lluny de fer marxa enrere en l’amenaça d’incomplir un tractat internacional, deia que “tothom hauria de fer costat a la meva proposta, que té per objectiu pressió sobre els nostres interlocutors i convèncer-los que han de fer concessions“. Johnson es comportava com un populista autoritari i trampós, emulant a  Trump,  i posava en joc  les relacions amb la UE, la pau a Irlanda del Nord i el prestigi del Regne Unit.  Brussel·les va obrir procediment d’infracció per haver violat l’acord del Brexit. Johnson va evitar l’escrutini i va continuar estimulant  el caos.

Després de l’Acord amb la UE, desembre de 2020,  va continuar el marasme del cas d’Irlanda del Nord, la qüestió més important de les moltes no resoltes amb la UE. El gran problema era  la “frontera dura“ existent entre les dues Irlandes, que suposava l’establiment de controls duaners al Mar d’Irlanda. L’Acord vigent estipulava que Irlanda del Nord continuava vinculada al mercat únic comunitari per la qual cosa les mercaderies que creuaven aquell territori i la resta del Regne Unit  havien de passar controls duaners als ports de la regió, de manera que s’assegurés que la frontera entre les dues Irlandes continués sent visible, element clau per al procés de pau i l’economia de l’illa en el seu conjunt.  Les dimensions i les conseqüències del problema de l’Ulster anaven molt més enllà. Eren i són de caràcter polític. En el fons aireja la temuda  possibilitat per als britànics de la reunificació de les dues Irlandes.

Les  darreres paraules pronunciades per Boris Johnson a la Cambra dels Comuns “hasta la vista, baby“ són representatives  del que realment és Boris Johnson: un gran  showman.

Les  darreres paraules pronunciades per Boris Johnson a la Cambra dels Comuns “hasta la vista, baby“ són representatives del que realment és Boris Johnson: un gran  showman. És el millor representant d’una casta de polítics sortits d’Eton i Oxford, als que han ensenyat, per sobre de tot, oratòria i retòrica. Boris és el líder  de la seva generació  de “pijos”. És un gran actor que surt a escena,  gesticula  com un boig, fa  extravagàncies i desapareix aviat deixant un rastre de caos i desordre. Shakespeare  l’hauria pogut  fer sobradament protagonista   d’alguna de les seves obres.  Boris deixa el poder el pròxim mes de setembre, ja era hora, al mateix temps que el seu país rep  de part seva un heretatge enverinat  que es diu Brexit.

Cal impulsar una agenda més general  per a reiniciar la relació entre el Regne Unit  i la UE.

“A tots dos costats del Canal de la Mànega avui només hi ha irritació i desinterès pel Brexit, però la caiguda de Boris Johnson ofereix l’oportunitat de cooperar en temes concrets i de crear un nou relat que superi el problema“. Aquesta és la tesi raonable que defensa  el prestigiós analista britànic Timothy Garton Ash.  “Ja no es tracta del Brexit. Ni, per ara, de tornar a entrar a la UE. És possible que això arribi a mitjà termini, però encara no és el cas.  El que ara convé és una nova relació entre el Regne Unit i la UE.  No es pot mantenir una relació sinó respecte al soci i menys si amb prou feines es reconeix la seva existència“. Convé una cooperació sistemàtica amb la UE en política exterior i de seguretat, defensa, intel·ligència, medi ambient, energia, política digital, intel·ligència artificial, tecnologia financera i biotecnologia.  El Regne Unit té molt a aportar en tots aquests terrenys. Cal impulsar una agenda més general  per a reiniciar la relació entre el Regne Unit  i la UE.

El líder del  Partit Laborista, Sir Keir Starmer, per la seva banda, acaba de fer propostes concretes en matèria d’aquesta necessària nova relació, mentre no arribin les que pugui fer el successor de Johnson. Ha assenyalat àrees importants de cooperació com les següents: tornar a incloure la investigació acadèmica i científica britànica en el programa Horitzó de la UE; reincorporar-se al programa d’intercanvi d’estudiants Erasmus; facilitar a artistes, esportistes i altres professionals  la possibilitat de treballar en ambdós territoris; en resum tractar de contrarestar el preocupant deteriorament dels vincles personals entre el Regne Unit  i la UE.

convindria considerar i veure les possibilitats que ofereix  la recent proposta del president francès, Emmanuel Macron, de crear una “Comunitat Política Europea“ més amplia, de la que podria formar part el Regne Unit

Val a dir que també convindria considerar i veure les possibilitats que ofereix  la recent proposta del president francès, Emmanuel Macron, de crear una “Comunitat Política Europea“ més amplia, de la que podria formar part el Regne Unit. Allí  hi serien els països candidats i futurs candidats a la UE com Ucraïna, Moldàvia, Macedònia del Nord i Albània, juntament amb altres països que no són membres de la UE, com Noruega, Suïssa i el Regne Unit. Es tracta d’un exemple d’una Europa de geometria variable i velocitats d’integració diferents.