La fotografia que els serveis de comunicació del Govern han difós de Bolaños i el seu rostre somrient lliurant els preceptius obsequis simbòlics al Papa, quan concedeix una entrevista privada, ha estat l’eix informatiu d’aquest dimarts de la campanya andalusa. A la fotografia s’observa a més la nodrida delegació espanyola formada per quatre dones i dos homes, per mantenir així al costat de Bolaños la sacrosanta paritat.
La nota informativa que acompanya aquesta fotografia assenyala literalment “hem intercanviat alguna opinió en relació amb la importància de protegir les víctimes”, un sobreentès que es tracta només de les víctimes que presumptament ha comès l’Església. El ministre va assegurar que no havien parlat de res de la nova llei de l’avortament del Govern, però sí dels abusos sexuals comesos per membres de l’Església. No consta la versió de la Santa Seu, encara que no és habitual que es produeixi després de visites privades com aquesta, cosa que facilita al visitador que doni la seva versió dels fets.
Per al món catòlic el Papa té un marge de confiança extraordinari, insòlit en la vida civil i política. És lògic que sigui així perquè per a un catòlic el Papa no és l’equivalent d’un governant més, sinó més aviat el vicari de Crist a la Terra. La història demostra que hi ha papes clarament fallits, no tant perquè registrin fracassos, sinó perquè la seva actuació no encaixa amb allò que la mateixa Església proposa. Però aquests fets mai no han comportat dubtar de la gràcia, és a dir, el do de Déu que posseeix cada Papa. Dues frases expressen bé aquesta idea “el Papa és el Papa” i “el Papa no es toca”. Aquests són dos imperatius catòlics. És a dir; el Papa no pot ser objecte de crítica com qualsevol altre governant, però això no exclou que puguin suscitar-se interrogants, i la visita de Bolaños en aquests moments n’és un. Per què la Santa Seu concedeix al ministre que millor representa el Govern després de Sánchez en una data on coincideixen fets tan significatius com els següents?:
- Les eleccions andaluses, quan és habitual que el Sant Pare mai no rebi visites polítiques en el període electoral d’un país. Es podrà adduir que es tracta d’unes eleccions regionals, però, que es donen a l’autonomia més poblada d’Espanya i que posseeix a ulls vista una interpretació clara a escala espanyola.
- Rep Bolaños quan el Govern, menyspreant el Tribunal Constitucional en no esperar la sentència sobre el recurs de l’actual llei de l’avortament, en llança una de nova que és inconstitucional en tot l’anterior i afegeix amb aspectes pitjors el control dels que no volen practicar avortaments entre els metges, i l’avortament de menors sense coneixement patern, sense reflexió i sense informar de les possibles alternatives.
- També es produeix quan el Congrés dels diputats ha aprovat una proposta d‟acord encarregant al Defensor del Poble la indagació del delicte de pederàstia però només en l’àmbit catòlic que, per la seva pròpia naturalesa, és presumptament inconstitucional en discriminar per raó de la confessió religiosa, cosa que prohibeix l’article 14 de la Constitució. També la mateixa Constitució, a l’article 9, garanteix que els poders públics no prendran mesures arbitràries, és a dir, que tota decisió serà raonada, i no és el cas de l’acord del Congrés que no explica per què el delicte se cenyeix únicament als catòlics. Seria com si s’hagués aprovat una indagació del mateix perfil sobre les okupacions, però només les que fan els gitanos. La indignació hauria commogut les parets del Congrés, però segons sembla en el cas dels catòlics no és així, fet que en bona part s’explica per la mateixa tebiesa de l’Església en acollir sense problemes ni paraules els autors de tant desaforament.
- I encara hi ha una altra raó com és que el proper 26 hi ha convocada una gran manifestació a Madrid, precisament amb el motiu central de la nova llei de l’avortament i també de les altres lleis que ha aprovat en poc temps aquest Govern, com l’eutanàsia i el suïcidi assistit, o la llei educativa que castiga l’ensenyament concertat impartit majoritàriament per escoles catòliques. També restringeix i condiciona el dret dels pares a l’educació moral i religiosa dels seus fills, cosa que a més, mai no ha estat acceptada per aquest Govern, d’acord amb les declaracions de les ministres del ram, l’actual i la precedent, l’autora de la llei.
Amb tot aquest bagatge és lògic preguntar-se a qui serveix aquesta visita, i com després, l’Església pot predicar amb credibilitat allò que predica en relació amb aquelles matèries, parlar de la necessitat del testimoniatge cristià en les homilies amb què el sacerdot es dirigeix als laics congregats, i a l’hora de la veritat, els màxims responsables de la pròpia institució eclesial desorienten els seus fidels, perquè no donen testimoni davant dels màxims responsables d’aquelles normes.
Dir que no cal repetir el que ja s’ha dit altres vegades és una manera com una altra de fer-se trampes al solitari, perquè l’important no és que s’hagi dit o escrit, sinó tota pedagogia que es fa amb les afirmacions relacionades amb la doctrina catòlica. Així sembla que Bolaños després de tot el que ha fet aquest Govern, es pot passejar pel Vaticà com per casa seva, somrient a dreta i esquerra, marcant l’agenda de la conversa, reiterant el focus de la pederàstia a l’Església catòlica, i remarcant que no s’ha parlat de tractar de l’avortament. És lògic que les files de l’Església, cada vegada més buides, la gent trobi a faltar significants encarnats en la realitat.
Els bisbes, no diguem el Papa, perquè el Papa no es toca, saben perfectament que la trobada amb Crist es produeix a través d’una presència, de la trobada del testimoniatge amb un altre cristià, i sobretot amb la pròpia Església, que fa viure la experiència de fe en què comença tot. Però en una institució eclesial que es posa de perfil a l’espai públic en totes aquestes qüestions, és un miracle que la trobada es produeixi. És clar, i és un consol, que per als catòlics els miracles existeixen i se segueixen produint.
Loading ...
