La notícia és pública i notòria. I les fotografies dels dirigents del banc somrients i cofois també. El Banc Santander ha guanyat de gener a juny 5.241 milions d’euros, el que representa en termes interanuals aquell 7,1% més.
Els seus ingressos han crescut un 12,4% ascendint a 28.234 milions. Tot això és degut a la millora del seu rendiment a Europa, sobretot per les pujades dels tipus d’interès que propiciaren un increment del 15% a més considerat en euros constants. És clar, aquesta font obté tal millora perquè retribueixen molt poc a l’estalvi. En realitat, aquesta xifra del 15% és la mitjana de tota l’activitat, perquè a Europa el marge encara ha estat més ampli, d’un escandalós 32%, ocupant com no podia ser d’altra manera Espanya un dels llocs més destacats perquè és el país d’Europa on es retribueixen menys els diners que es porten als bancs.
D’altra banda, els ingressos per comissions també van créixer un 5%. Sumat i restat el marge dels interessos els hi va proporcionar l’astronòmica xifra, parlem d’un semestre, de 20.920 milions d’euros i les comissions 6.103 milions. Una gran part d’aquests diners surten de les nostres butxaques si tenim relació amb el Banc de Santander, encara que també cal dir que és una característica bastant estesa en tots els altres grans bancs.
Cada vegada cobren més comissions per tot i a més i en nom de la digitalització ens fan fer operacions que abans el banc ens resolia. Paguem els seus beneficis per dues vies: amb el nostre treball i amb els interessos que ens deixen de pagar. Tot plegat es beneficia d’una situació d’oligopoli dels grans bancs que posa en relleu l’evidència que la liquidació de les caixes d’estalvi va ser una operació al seu servei. D’aquí la urgència i necessitat de recuperar aquesta figura per contrapesar aquesta situació d’abús de les grans instàncies financeres.
L’impost a la banca són els dònuts de la història. Serveixen per presentar una aparent batalla entre un govern que es vol progressista i la gran banca. En la pràctica els resultats seran molt migrats, i encara més si resulta que, per mala tècnica jurídica, el nou impost se’n va en orris. Els ciutadans no necessitem impostos a la banca que engruixeixin les finances de l’estat perquè surt tot de les nostres butxaques i tot impost d’aquesta mena acaba repercutint sobre elles.
El que necessitem és que es desfaci l’oligopoli i una legislació que determini una millor relació entre els interessos que perceben els bancs i la remuneració de l’estalvi privat i també una millor regulació dels serveis i les atencions que gratuïtament han de prestar els bancs. Aquesta sí que seria una política de progrés. Tota la resta és pura escenificació d’un conflicte entre dos poders, el de la gran banca i el de l’estat, que en realitat van de bracet.
Loading ...
