Beethoven II, les nou simfonies

Si bé ens podríem estendre molt parlant de la música de Beethoven, és molt probable, de fet, que les seves obres més conegudes –la Cinquena i la Novena simfonies o la sonata Clar de lluna– ho siguin justament perquè van aconseguir captivar el públic ja no des de la “racionalitat” o des d’un punt de vista intel·lectual, sinó des de l’emoció pura. A l’escoltar aquestes o altres peces del període romàntic de Beethoven inevitablement sentim alguna cosa i és a partir d’aquest sentiment que neix l’experiència estètica.

Beethoven signifca un abans i un després en la història de la música. Canvia la música en si mateixa, tot arribant a unes cotes d’esplendor heroica mai vistes i trenca les fronteres del seu temps per apuntar camins que trigaran un segle a ser transitats. Canvia la música, el rol de l’artista i la funció de l’art en la societat. Tot queda capgirat després de la seva obra titànica. L’obra de Beethoven va tenir una importància decisiva per forjar l’escolta de música acadèmica tal com la realitzem avui.

Però ¿per què Beethoven va contribuir fins i tot a modelar la manera en què escoltem música? Per l’evolució del seu geni. El compositor no sabia que anava a escriure una novena simfonia quan va escriure la primera, la qual cosa apunta cap a la progressió que té per si mateix un gran interès d’un creador que va anar trobant nous camins al seu talent de la mà de seves experiències de vida.

Escoltar les seves obres és una mena de viatge per la vida interior d’un geni, ja que hi trobarem ressons d’entusiasme, de dolor, de tristesa, de malenconia, d’esperança i d’un profund amor per la vida. Aquest, sens dubte, és el cor del geni de Beethoven.

El llenguatge de les nou simfonies de Beethoven són per a l’esperit europeu tan representatiu com els drames de Shakespeare, les pintures de Rembrandt o les esglésies romàniques: parlen un llenguatge particular sobre la manera de ser dels homes, de les seves relacions entre ells, de la natura, del seu propi batec del cor, de l’heroïsme, de l’amor, del firmament estel·lar i del Ser Suprem que viu per damunt nostre. Música expressiva, apassionada, sentimental i, de vegades, amb tocs de pintura. La música de Beethoven es fa subjectiva.

La Primera simfonia la compon als 30 anys. Inicia el segle xix amb aquesta peça i la crítica no queda indiferent. Kretschmar: és el cant del cigne de la cultura clàssica del segle XVIII i la primera gran obra simfònica de l’incipient època romàntica. Es destaca entre milers tota la grandesa impressionant del músic. BerliozEl minuet és el primogènit de la família d’aquells estimats scherzi que ell inventàVon Webersublim, clara, fogosa… Els crítics mencionen la introducció a l’orquestra del doble d’instruments de vent i fusta i que comença amb un acord dissonant en sèptima.

La Segona la compon als 32 anys, quan ja comença a iniciar-se-li la sordesa. La dedica al príncep Karl von Lichnowsky, gran admirador seu i al que ja li havia dedicat la sonata Patètica. Té una alegria que contrasta amb la tristesa de l’autor.

La Terceratitulada Heroica pel mateix Beethoven, als 34 anys. És una simfonia amb molta “història” ja que inicialment va pensar titular-la Bonaparte quan aquest era cònsul, i pensava que allibereria els privilegis de les corones europees, però quan aquest es va proclamar emperador es va enfadar molt: “és una persona com nosaltres, ara trepitjarà tots els drets humans, s’autoenaltirà i  es convertirà en un tirà”. Va canviar el nom per Heroica. L’audàcia d’alguns moviments de la simfonia va sorprendre els contemporanis sobre tot per la combinació de baixos, oboè i clarinet. Berlioz va dir: és tan grandiosa, d’un estil tan perfecte i tan poètica en les seves formes que és d’allò més gran de Beethoven”. I Riesel cel i la terra tremolaran quan sigui executada.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

La Quarta als 36 anys. Injustament relegada al costat de les anteriors, recupera l’empenta de les dues primeres. Schumann la va calificar com una esvelta noia grega en mig de dos gegants nòrdics. És un Beethoven alegre, humorístic, somiador.

La Cinquena la compon als 38 anys. És la més popular de totes tant pels temes i la unitat artística com pel seu significat. Els quatre temps es basen en les quatre notes del començament. Schindler la va anomenar la Simfonia del Destí. Les quatre primeres notes són, segons el mateix Beethovenla manera com el destí ens toca la porta. Berlioz diu que la Cinquena reflexa el pensament més íntim de Beethoven, tots els seus sentiments, els seus secrets dolors, la seva ira reprimida, els seus somnis…

La Sisenaanomenada Pastoral per evocar escenes campestresla va estrenar el mateix dia i en el mateix concert que la Cinquena. Té cinc moviments i el seus títols ja ens endinsen el la temàtica campestre: 1r, Despertar dels sentiments a l’arribar al camp; 2n, Escena al costat del rierol; 3r, Reunió alegre de gent del camp; 4t, Tempesta; 5é, Cant de pastors en agraïment de la tempesta. No és estrany que la composés així ja que era un enamorat de la Natura. Escriu a Teresa MalfatiQue content estic de poder passejar entre els arbres, boscos, i muntanyes. Ningú no pot estimar el camp com joBerlioz diu que hi ha un paisatge que sembla pintat per Miquel Àngelallò que no podia sentir, ho va pintar.

La Setena l‘estrena als 41 anys. La va dirigir el mateix Beethoven i el músic Spohr comenta la manera com dirigia: quan l’orquestra tocava un piano ell s’ajupia ben avall, si venia un crescendo es redreçava poc a poc fins que entrava el forte que ell manifestava amb un salt a l’laire. Richard Wagner la qualificaria com l’apoteosi de la dansa pel seu ritme i el seu lirisme. ¡El seu meravellós segon moviment! Aquest concert va representar un dels moments més importants de Beethoven. En aquest moment la majoria de crítics i músics es van posar d’acord en considerar-lo mereixedor de tots els llorers i s’inicia la seva popularitat.

La Vuitena la publica als 42. La va escriure un estiu que va passar a Bohemia. Es mostra un Beethoven alegre i obert. Els quatre temps, Allegro con brio, Allegretto, Menueto Allegro vivace van fer que Berlioz digués que l’Allegretto cau del cel per la imaginació de l’artista, no té cap altra exemple de comparació.

Beethoven compleix 53 anys i ja està completament sord. La seva manera de conversar queda reduïda als “quaderns de conversa”. Malgrat això i ple de pena pels problemes que la situació li comporten, és capaç de crear la famosa Sonata per a piano núm. 29Op. 106Hammerklavier, la sonata més llarga mai composta, de 40 minuts. Un cop acabada el mateix Beethoven va dir: ara ja sé compondre.

I també acaba la Missa Solemnis. Estrenada a Sant Petersburg i considerada una de les obres cabdals del compositor. Furtwängler va retirar aquesta obra del seu repertori, doncs va dir que era incapaç d’obtenir un resultat que fes justícia al missatge i a la grandesa de la qual considerava la millor obra de Beethoven.

La seva tasca no acaba aquí, també està treballant per a dues noves simfonies però al final ho fondrà tot en una, la immortal Novena amb l’extraordinari quart moviment, coral, inspirat per un tema de Schiller que l’havia fascinat des de la seva infantesa: la seva oda A l’Alegria. La dedica al rei Frederic Guillem III de Prusia i la crítica ja diu que cap de les vuit anteriors li farà ombra. És una de les obres més transcendentals, importants i populars de la música i l’art. Els primers moviments són el resultat de la més profunda tasca creadora i intel·lectual.

L’originalitat de la Novena rau en que és la primera simfonia a introduir la percussió i el cor –fets revolucionaris que li reportaren grans crítiques i que alguns intentaren aprofitar per desprestigiar la seva obra– i que dóna pas a l’impressionisme musical marcant la fi del classicisme i l’inici del romanticisme musical.

Les seves darreres obres –la Misa Solemnis i la Novena Simfonia Simfonia coral– són com un testament espiritual que Beethoven ofereix a la Humanitat:

A mi s’em va concedir el gran do de viure en un regne de bellesa elevadíssima. La meva tasca és la de comunicar als homes una mica d’aquesta bellesa a través del llenguatge musical.

Després de més d’un esbós escrit per a la novena, el 1823 Beethoven decideix introduir les estrofes de l’oda A l’alegria de Schiller. De fet el quart moviment no és pròpiament un “himne a l’alegria” sinó una enèrgica invitació a la “solidaritat dels homes entre si i amb el Creador, aquest Pare amorós que viu més enllà de la bòveda celeste” tal i com canta el cor segons els versos de Schiller.

L’alegria és el sentiment efusiu que brolla com a fruit d’aquesta unió fecunda que omple la nostra vida de sentit. Beethoven composa un himne de gratitud i lloança a l’Ésser Suprem.

Al començament l’autor vol expressar l’estat de discòrdia en que es troba la societat humana i ho fa amb els instruments, les melodies i els silencis. Quan s’dona que no n’hi ha prou d’expressar amb els instruments la insatisfacció davant la discòrdia, mobilitza un recurs mai utilitzat en la música simfònica: la veu humana.

Quan l’orquestra calla (la humanitat està desconcertada per la seva disharmonia interior) un baríton proclama la necessitat de convertir-nos vers la unitat i l’alegria. I ho fa amb dos versos que va compondre el mateix Beethoven:

¡Oh amics, amb aquests tons no;
entonem-ne uns altres de més agradables i alegres!

Aquesta proclamació mou a l’orquestra i al cor a adherir-se al desig d’unió i de goig dels versos de Schiller:

Alegria, bella espurna divina…

Tots els homes es tornen germans…

Tots els éssers beuen alegria

En els pits de la Natura;

Tots els bons, tots els dolents…

I el querubí s’alça davant Déu.

La tonalitat es modula i el volum de veus i instruments s’incrementa poderosament fins el moment que pronuncia les paraules: “davant Déu”. Un llarg silenci proprciona a l’oient un respir, un camp de ressonància del dens missatge rebut. La melodia i el cant segueixen amb la paraula “alegria” i la frase “tots els homes seran germans” que es repetirà sovint. És una vibrant proclamació de la solidaritat humana.

Schiller Beethoven confraternitzen en un clima intimista. Acaba amb un missatge definitiu cantat per tenors i baixos que el cor reprèn en una tessitura altíssima que vol tocar el firmament:


Sobre la volta estrellada, hi ha d’habitar un Pare amorós

A partir d’aquí Beethoven pregunta a la humanitat “si no pressenteix el Creador i es prosterna davant d’Ell” i ens insta a “cercar-lo per damunt del firmament, cuallat d’estrelles, ja que més enllà d’elles hi ha d’habitar Ell”. L’obra acaba en un final rapidíssim i enlluernador que constitueix una explosió d’alegria.

La seva primera interpretació, el 7 de maig de 1824, va ser apoteòsica: Beethoven, completament sord, va co-dirigir l’orquestra i cors al Teatre de la porta de Carintia, a Viena, en un històric concert. Acabat l’últim moviment tot el públic, dempeus, aplaudia ardorosament. Beethoven seguia mirant els músics oblidat de la presència d’un públic delirant d’entusiasme del qual no en podia sentir els aplaudiments. La jove soprano Caroline Unger el va prendre per la mà i el va obligar, amb suavitat, a posar-se de cara a la platea…

Nota: Aquesta simfonia té una  durada de 74 minuts, la mateixa que avui tenen els CD per poder-la reproduir. Abans feien falta dos LP de vinil per reproduir-la.

 

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

No s'ha trobat cap resultat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú