Durant aquest any 2020 es celebrarà a tot el món l’any Beethoven. Per recordar aquesta efemèrides hi ha programats concerts a totes les sales de música. És un aconteixement musical que no podem deixar passar. Hem d’anar anar a escoltar, com a mínim, un concert. L’Orquestra Filharmònica de Viena, en el Concert d’Any Nou, dedicat a Strauss, enguany hi va incloure una peça dedicada a Beethoven. El director Andris Nelson va incorporar sis de les seves Dotze contradanses.
El president de la Filharmònica diu que Beethoven va ser el “culpable” de la creació de l’orquestra ja que per les dificultats tècniques de les seves simfonies es van veure obligats a crear, en 1842, la primera orquestra professional de concerts de Viena amb els millors músics de l’Òpera Imperial.
Ludwig van Beethoven (Bonn, 1770 – Heiligenstadt, 1827), músic, compositor, pianista i director d’orquestra. És el primer artista lliure de la història i ha deixat un llegat incommensurable dins el món de la música. Avui no hagués nascut.
Jérôme Lejeune, genetista i descobridor del perquè de la Síndrome de Down, va ser convidat al Senat francès per tal que donés la seva documentada i autoritzada opinió sobre l’avortament. Va començar describint l’ambient real d’una família: pare alcohólic, sifilític i depressiu, mare desnutrida i tuberculosa. Esperen el segon fill. Va preguntar als senadors: ¿Quin consell donaríem a aquesta família?. La resposta dels senadors va ser clara i contundent: Practicar un avortament terapèutic… Senyors, afirmà Lejeune, acaben de matar Ludwig van Beethoven. Va ser el segon fill de set germans dels quals només en van sobreviure tres.
Quan Ludwig tenia 32 anys, aclaparat per la pèrdua de l’oïda que no li permetia poder viure d’una manera plena el seu art i la convivència amb la gent –i que el va portat a una gran depressió– es va retirar a un poblet prop de Viena on va redactar el testament adreçat al seus germans.
La importància d’aquest text està en de quina manera ens revela el nexe que hi ha entre l’amor a la virtut, a l’art i al do de la pròpia vida.
«A vosaltres que em considereu hostil, arisc i misàntrop… no coneixeu la causa oculta que hi ha darrera aquesta apariència. Des de la infantesa em vaig inclinar vers el deilcat sentiment de l’amistat… Però des de fa sis anys m’afecta una incurable malaltia, empitjorada per metges insensats.
«Nascut amb un temperamant ardent, vivaç i sensible, vaig haver d’aïllar-me promptament i portar una vida solitària. No podia confesar la debilitat d’un sentit que per a mi havia de tenir un major grau de perfecció. Avui… he de viure sol i només em puc connectar amb la societat en la mesura que m’ho exigeixen les necessitats bàsiques: he de viure com un proscrit.
«Als meus vint-i-vuit anys no poder sentir res al veure com algú tocava una flauta em portaven gairebé a la desesperació. Faltava poc perquè jo mateix acabés amb la meva vida. Recomaneu als vostres fills la virtut només ella ens pot dur la felicitat, ella és la que em va aixecar de la misèria. A ella, al meu art i al gran do de viure en un regne de bellesa elevadíssima els hi he d’agrair no haver acabat amb la meva vida amb el suïcidi».
Per sort per a la humanitat va continuar vivint. Virtut, art, bellesa… tres conceptes claus que bullien dins Beethoven com una enèrgica invitació a la “solidaritat dels homes entre si i amb el Creador” i que el van aixecar de la depressió que patia per culpa de la incipient sordesa. Beethoven expressa clarament la lluita de l’home contra un dur destí, és un exemple de superació del dolor personal en bellesa, és un heroi tràgic disposat a a enfrentar-se i a dominar el dolor.
Segur del seu propi valor, conscient del seu geni i posseïdor d’un caràcter explosiu, menyspreava les normes socials, les lleis de la cortesia i els gestos delicats. Sempre atrevit, es barrejava en les converses íntimes, esclatava en sorolloses riallades, explicava acudits de dubtós gust i ofenia amb els seus colèriques reaccions als distingits presents.
No és estrany que aquesta actitud despertés les crítiques dels que, tot i reconèixer sincerament que estaven davant d’un compositor d’immens talent, el van titllar de misantrop, megalòman i egoista. No sospitaven que Beethoven era la primera víctima del seu caràcter i patia en silenci tals mostres de desafecte.
“Moltes vegades he maleït la meva existència. Escolto brunzits i xiulets dia i nit. Passo la meva vida de manera miserable. Fa gairebé dos anys que no vaig a cap reunió perquè no m’és possible confessar a la gent que estic tornant-me sord. Si exercís qualsevol altra professió, la cosa seria passable, però en el meu cas aquesta és una circumstància terrible; el nombre dels meus enemics, no és petit, què dirien si sabessin que no hi puc sentir?”
L’alta societat el va acollir amb condescendència ja que Beethoven no encaixava en aquells cercles exclusius; era un llop entre ovelles.
Pianista original i virtuós, famos per les seves improvisacions i per la seva fama precoç com a compositor, la producció musical de Beethoven és la d’un geni. Va compondre 343 obres en total entre simfonies, misses, sonates, concerts, quartets, obertures, obres de cambra, una òpera i desenes d’obres més…
El llenguatge musical de Beethoven és individualista, innovador de veus i harmonies, fuig d’allò que impera aquell moment i posa un gran èmfasi al seu sentiment personal, està parlant per a la humanitat: els oients de les seves simfonies identifiquen les seves alegries, les seves penes, les seves emocions… amb la música. Les seves simfonies són desconcertants al principi però es capaç de crear un organisme musical viu i natural. Beethoven aconsegueix de l’orquestra uns recursos insospitats i revoluciona l’escriptura pianística. Cada peça nova que Beethoven estrenava meravellava per la seva originalitat o monumentalitat.
El pare de Beethoven va ser tenor i violinista a la cort i Ludwig, ja de molt petit, va demostrar dots prodigioses per al piano. Amb 7 anys va fer el primer concert. Als 11 editava la seva primera composició.
Als 14, Christian Neefe, organista i director de la capella de la cort, va serel seu veritable mestre: converteix Beethoven en segon organista i diu d’ell: «Si continua d’aquesta manera, serà sens dubte, el nou Mozart». Anys més tard, en ple èxit personal, Beethoven escriu a Neefe: «Li dono les gràcies pels consells que vostè m’ha donat… si algun dia arribo a ser un gran home, a vostè li correspondrà bona part del mèrit».
Als 17 anys el noble austríac, Ferdinand Waldstein el crida a Viena perque conegui Mozart i aquest, després de veure’l improvisar al piano, va dir: «Estigueu atents! Aquest noi farà que el món parli d’ell!». Al mateix any mor la seva mare i torna a Bonn per fer-se càrrec de la família, ja que el seu pare entra en una depressió i és empresonat.
Als 22 anys mor el seu pare i ell s’estableix definitivament a Viena, capital aleshores de la música europea i és des d’aquí on Beethoven conquistarà el món. Viu un període ple d’aconteixements: la revolució americana, la revolució francesa, Napoleó, el naixement de noves nacions, la rivalitat entre Àustria i Prúsia… i serà en aquesta època quan viurà el moment més feliç de la seva història sota el regnat il·lustrat de Maria Teresa I d’Àustria i del seu fill Josep II, emperadriu i emperador, successivament, del Sacre Imperi Romanogermànic. A Viena confluïren gent de sang hongaresa, txeca, croata, polaca, austro-germana… allí hi arribaren artistes i homes de ciència internacionals.
Aristòcrates i burgesos tenen tots una orquestra pròpia i el mitjà de subsistència dels compositors depèn de viure en una mansió o residència amb un estatus de cortesà, funcionari o criat. Hi havia qui demanava “un cuiner que sabés tocar el violí”. Davant d’això Beethoven s’hi rebel·la i mai acceptarà aquesta situació: es converteix en el primer artista lliure de la història.
Als 24 anys publica la seva primera obra important: l’Opus 1, Tres trios per a piano, violí i violoncel. Als 26,publica l’Opus 2: Tres sonates per a piano. Comença la pèrdua de l’oïda però aquesta malaltia no l’impideix de compondre ininterrompudament i ho farà fins la seva mort. La Primera simfonia la compon als 30, i la crítica no queda indiferent. La Segona als 32, la Tercera als 34, als 35 l’òpera Fidelio, la Quarta als 36, la Cinquena i la Sisena als 38, als 39 el Concert Emperador, la Setena i la Vuitena als 42; als 53, ja totalment sord, la Missa Solemnis i la immortal Novena Simfonia amb l’extraordinari quart moviment, coral, inspirat per un tema de Schiller que l’havia fascinat des de la seva infantesa: la seva oda A l’Alegria.
