El BCE eleva els tipus d’interès al 4% i confirma el cicle d’ajust més dur dels seus 25 anys d’existència

El Banc Central Europeu (BCE) ha aprovat el 15 de juny una nova pujada de 0,25 punts dels tipus d’interès, fins a situar-los en un 4%, el nivell més alt dels darrers vint-i-dos anys. Es tracta d’un pas més en el camí que es va marcar des que va iniciar una nova etapa d’ajustos, el juliol de l’any passat, quan els tipus estaven a zero (mantinguts així entre 2016 i 2022), per fer front al procés inflacionista, i els varen pujar per primera vegada al 0,5%.

A més, el BCE ha avançat que molt probablement decidirà una nova pujada de la mateixa quantia en la seva propera reunió de juliol.

La pujada del 15 de juny és la vuitena seguida, comptant des de l’inici del nou cicle alcista fa aproximadament un any. A  Frankfurt no es parla  “en cap moment“ d’una pausa en les pujades, ni tan sols que “hagi arribat l’hora de pensar-hi“.

Amb aquest nou moviment, el BCE confirma el cicle més dur d’ajustament dels seus 25 anys d’existència, tant en termes de velocitat de la pujada -400 punts bàsics en 11 mesos- com  de durada.

Quan acabi el mes de juny, el BCE haurà igualat el cicle més llarg d’alces de tipus, un rècord per al qual cal remuntar-se als albors de la crisi financera global (2007). Tot això s’ha produït   malgrat que la Reserva Federal dels Estats Units (la Fed) hagués  decidit la setmana passada mantenir les seves taxes d’interès.

El BCE creu que la inflació “continuarà sent massa alta durant massa temps“  i, per tant, es mantindrà lluny del 2% en què ha situat l’objectiu d’inflació a mitjà termini.  

El BCE ha fet una revisió a l’alça de la inflació subjacent (aquella que no preveu els elements més volàtils o estacionals com l’energia i els aliments), que continuarà sent elevada a causa, principalment, de la fortalesa del mercat laboral i del fort augment dels salaris i costos laborals unitaris, però també ha assenyalat que ja “mostra senyals de debilitament“.

El BCE està preocupat per l’evolució dels salaris, un element molt més persistent que l’energia o els aliments, que ha impulsat fins ara el creixement dels preus.

El BCE  ha corregit a l’alça les perspectives d’inflació mitjana per aquest any fins al 5,4%, un 3% pel 2024 i un 2,2% pel 2025. “No som encara on volem ser per a assolir el nostre objectiu“, ha declarat Lagarde.  L’escenari principal continua sent el de més pujades del preu del diner.

La decisió del BCE d’incrementar en 25 punts bàsics els tipus d’interès, fins a situar-los en el 4%, i el suggeriment per part de la seva presidenta, Christine Lagarde, d’una nova pujada similar aquest mes de juliol demostren que Europa encara té un camí per recórrer per a controlar la inflació, sobretot la subjacent, que es preveu que continuï disparada pel creixement salarial. Val a dir que els mercats descomptaven la pujada, però no pas l’advertència. La presidenta del BCE preveu que no s’obtindrà l’estabilitat de preus fins a l’any 2025.

Per altra banda, les dades confirmen que la taxa d’atur a l’eurozona està en mínims històrics (6,5%), havent-se creat un milió de llocs de treball durant el primer trimestre de l’any. El BCE ha revisat a la baixa el creixement previst per a l’eurozona al 0,9% per a  aquest any.  Els salaris creixen a ritmes superiors al 5% i alenteixen la desinflació. “No veiem risc d’espiral de preus i salaris, però cal estar vigilants”.

L’eurozona ha entrat en recessió els darrers trimestres, en part com a resultat de les pujades dels tipus d’interès, és a dir, de l’enduriment de la política monetària.

La darrera pujada dels tipus d’interès provoquen un empitjorament de les condicions financeres i de crèdits per a empreses, famílies i administracions públiques. Les hipoteques s’encareixen un 40%.

L’Associació Espanyola de Consumidors ha lamentat que el BCE “ofegui” les famílies i les empreses espanyoles amb la decisió d’apujar 25 punts bàsics els tipus d’interès, que considera “molt perjudicial”. En incrementar-se els tipus d’interès, també augmenta l’índex de referència per a les hipoteques Euríbor, que mesura l’interès que es cobren els bancs entre si quan es deixen diners. Actualment, ronda el 4%, el més alt des de la crisi de 2008. El 2021 era pels voltants de l’1%. El cost del deute també pujarà i això comportarà més dificultats de finançament.

Final de les inversions de deute

Al costat de la pujada de tipus d’interès, el BCE ha confirmat el final de les inversions de deute respecte al programa tradicional de compres llençat l’any 2015, conegut com a APP, segons les seves sigles en anglès.

Es tracta d’un programa de compra d’actius per a mantenir l’estabilitat de preus.  Forma part dels “nous instruments”  de política monetària  del BCE. A partir de finals de juny, l’autoritat monetària no reposarà ni un sol dels bons que arribin al seu venciment, cosa que de facto suposarà una reducció progressiva de la seva cartera de deute.

No obstant i això, el BCE encara manté una presència en el mercat de bons,  reinvertint la totalitat dels títols adquirits a través del Programa de Compres d’Emergència Pandèmica (PEPP). Aquest programa no s’ha tocat i  subsisteix com a principal mesura de contenció de les primes de risc.

Paral·lelament a la pujada dels tipus d’interès, el BCE està reduint el finançament a la banca, que fins ara obtenia diners de franc de la finestreta del banc emissor, i comença a reduir l’estoc de deute públic.

Els tipus d’interès són rellevants, però és tan important o més el que faci el BCE amb els préstecs a cost nul a la banca o amb la seva voluminosa cartera de fons públics.

En referència als primers, la reducció del seu saldo ha estat molt substancial: des de l’octubre passat la banca espanyola ha tornat dues terceres parts dels aproximadament 300.000 milions que va aconseguir fa dos anys. El BCE espera que continuïn aquests reemborsaments.

Pel que toca a les compres de deute, les fetes els darrers anys signifiquen uns cinc bilions d’euros, una xifra enorme. Les alces de tipus encareixen el cost de finançar el dèficit públic en uns 1,5 bilions d’euros.

Una política monetària cada vegada més restrictiva, unida a uns tipus a l’alça, configuren un escenari preocupant, que obligarà  a les autoritats dels països de l’euro  a fer exercicis d’austeritat.

Espanya entra en un escenari de  dificultats en veure’s obligada a confrontar dues necessitats pròpies d’un canvi de rasant: frenar el creixement desordenat del deute públic i preparar-se per al retorn del Pacte d’Estabilitat a l’eurozona.

Alemanya i els països del nord pressionen  en aquest darrer sentit, insisteixen que cal tornar als equilibris pressupostaris i als controls de dèficit i deute.

França i els països del sud ho veuen d’una altra manera.

En qualsevol cas,  ens trobem  al final d’una situació de diner fàcil i barat. S’ha acabat la barra lliure del crèdit i caldrà començar a tornar el que es deu. Cal posar la casa en ordre al més ràpidament possible.

La possibilitat que l’any 2024 s’hagi de procedir a restriccions pressupostàries  (retallades) és cada vegada més real. Això deixa en mal lloc els discursos triomfalistes  sobre la marxa d’una economia que aparentment gaudeix de bona salut, però que alberga desequilibris que ha de corregir imperativament.

El govern que surti de les eleccions del mes de juliol  haurà d’enfrontar greus problemes estructurals.

A diferència de la situació de fa una dècada, les finances públiques espanyoles presenten desequilibris  equiparables a economies  com la francesa. A casa nostra  cal  donar prioritat absoluta a equilibrar els comptes, això ho sap perfectament la Comissió Europea. Tasca gens fàcil davant de la rigidesa dels nostres pressupostos, que es veuen  llastrats pel pes desmesurat de les despeses obligatòries. Començar l’any amb més del 90% compromès en la pràctica ofereix poques opcions per a estalviar.

És necessari procedir a reformes de gran importància, embridar les principals partides de despesa  i millorar en conseqüència la productivitat i l’eficiència de l’economia.

Espanya té un fort endeutament que està generant un pagament molt elevat a causa de la pujada  dels tipus d’interès. El fantasma de la prima de risc s’entreveu altra vegada a l’horitzó. La caiguda de la productivitat dels últims quatre anys està fent que la renda per capita cada vegada s’allunyi més de la mitjana europea. Espanya s’està allunyant del nucli de països més avançats de la UE.

La majoria d’experts pensa que la política monetària ja ha esgotat el seu recorregut per a controlar la inflació, i  que es mostra incapaç de vèncer la pressió alcista que exerceix l’encariment dels costos, impulsat per l’alça de les matèries primeres i el seu impacte induït sobre la cadena de valor.

Sostenen  que ha arribat l’hora que la política fiscal prengui el relleu de la monetària. Això vol dir posar fi als múltiples estímuls instaurats per a enfrontar, primer, la pandèmia, i després la invasió d’Ucraïna. “Urgeix un retorn accelerat a la virtut fiscal per a evitar disgustos, sense esperar que Brussel·les ordeni un replegament ordenat. Els endeutaments massius provoquen desconfiança en els mercats. Ha arribat l’hora d’adoptar  reformes estructurals“.

 Loading ...