La decisió del Banc Central Europeu (BCE) de pujar substancialment els tipus representa un nou i gran obstacle per al govern espanyol

Per ser concrets, el mig punt d’interès que ha incrementat de cop el BCE pot significar que els interessos del deute creixin fins als 22.500 milions d’euros. I aquesta és una dificultat afegida per quadrar uns comptes cada vegada més complicats.

Per la seva banda, l’efecte sobre les hipoteques és clar, si bé cal dir que l’euríbor a 12 mesos pràcticament ja havia anticipat aquest increment de mig punt i per això quasi no s’ha vist afectat per l’anunci del BCE. Una hipoteca de tipus variable per un import de 150.000 euros a 15 o 20 anys podria experimentar pujades superiors als 150 euros al mes en funció de la data que correspongui la revisió del préstec. Aquest fet, com és lògic, significarà una reducció de la renda familiar disponible i, per tant, reduirà una mica més la capacitat de consumir de les famílies. Si a aquest fet se li afegeix el que ja està passant amb la inflació, tindrem que la previsió del creixement del PIB generada pel consum interior haurà de ser revisada una vegada més a la baixa.

Però aquí no s’acaben els problemes del govern, sinó que la seva decisió d’un nou impost sobre la banca pot portar enrenou. Concretament, pot generar una restricció del crèdit que ja s’està veient limitat per les majors exigències bancàries pel que fa a les garanties del peticionari. També pot representar un conflicte jurídic com ja ha apuntat, per exemple, Dancausa la presidenta de Bankia. Finalment, i no és una referència menor, el BCE ja ha advertit que el nou impost que es desconeix en què consistirà no pot afectar el crèdit ni a la solvència bancària. Tot plegat fa que la capacitat recaptatòria que va anunciar Sánchez quedi a l’aire, cosa que tampoc seria massa extraordinària donat el rècord de promeses incomplertes i rectificacions del president del govern.

Una carta que juga a favor d’Espanya és l’anunci del banquer europeu que controlarà que no es produeixin desequilibris entre països en les primes de risc. En aquest sentit, ha posat en marxa el denominat TPI (Transmission Protection Instrument), però naturalment aquesta protecció té contrapartides i exigències, perquè cal sol·licitar-la específicament i complir una sèrie de condicions que seran controlades pel BCE. Com a metàfora, i potser com a realitat, estem davant una nova versió dels homes de negre i de control extern de les finances públiques espanyoles.

Aquest difícil escenari econòmic, que no sabem si prevèia el govern espanyol, coincideix amb uns canvis radicals en la cúpula del PSOE, quan fa menys d’un any que va introduint modificacions en motiu del congrés del partit. La coincidència de tots els analistes és clara, Sánchez fa desembarcar al partit persones de confiança del govern, de manera que d’una forma clara és aquest qui controla l’organització política i no a la inversa. Hi ha en aquest cas una accentuació de la perversa concentració de poders en l’executiu que es dona a la democràcia espanyola. No és una novetat però sí que és un nou pas de rosca més.

Ara el partit quedarà en mans de nou persones dirigides directament per Sánchez. Són Maria Jesús Montero, que serà la nova vicesecretaria general a més de ministra d’habitatge, Félix Bolaños, ministre de Presidència, Pilar Alegría, ministra d’Educació i nova portaveu del PSOE, i Miquel Iceta, ministre de Cultura. En aquest nucli hi ha també Isabel Rodríguez, ministra de Política Territorial i portaveu del govern, s’hi afegeix Patxi López, portaveu al Congrés i continua Eva Granados portaveu al Senat, Santos Cerdán i Oscar López, director del gabinet de Presidència del govern.

Com es pot constatar, que no pertanyin al govern, d’aquestes nou persones només hi ha el secretari d’organització i els portaveus del Senat i el Congrés, 3 sobre 9. L’ocupació governamental és total. De fet, una operació de risc perquè el que fa desaparèixer són tots els tallafocs i persones interposades entre l’acció política del partit i el mateix Sánchez, que molt convençut de si mateix està, quan en moments tan difícils opta per envoltar-se dels mateixos que té de ministres o alts càrrecs al govern.

L’altra característica és que aquest conjunt està ple de portaveus: Pilar Alegría, Isabel Rodríguez, Patxi López i Eva Granados, 4 de 9, i això ja és un indicador de la importància que se li dona a la comunicació. De fet, la tesi de Sánchez és que ho estan fent molt bé, però que aquestes bondats no són ben comunicades. De fet, la seva mà dreta, Félix Bolaños, declarava en una emissora de ràdio abans-d’ahir que en aquestes dificultats de comunicació el PP, com no podia ser d’altra manera, tenia una gran responsabilitat donat el soroll que feia, que impedia que el missatge dels èxits governamentals arribés a la ciutadania.

Més enllà de les perspectives partidistes d’uns i altres, una cosa que sobta és la poca feina que sembla que tenen els ministres al govern que fan possible que doblin o tripliquin les seves responsabilitats. La ministra d’Hisenda es convertirà alhora en la número dos del partit, la màxima responsable del seu funcionament, perquè el secretari general, el mateix Sánchez, està abocat a altres missions. Sembla estrany que amb l’envolada econòmica que va convergint en una tempesta perfecta, la ministra d’Hisenda pugui compatibilitzar el seu càrrec amb ser el número dos de l’organització política. I què dir d’Isabel Rodríguez, que al seu càrrec de ministra d’una cartera com política territorial i portaveu del govern, que en si mateix ja omple tot el dia, ara se li afegirà formar part d’aquest nucli dur de la direcció del partit.

Amb aquestes originals distribucions de feina no és estrany que la política territorial a Espanya estigui per estrenar. També és espectacular el cas de Pilar Alegría que afegeix a la complicada cartera d’Educació els treballs de ser la que condueix la comunicació del partit. Al marge que la sotmet a un desgast en dos fronts molt contraposats, una imatge més o menys neutral a enseyament i una fortament partidista com a portaveu del PSOE, hi ha un fet que és que aquest curs comença l’aplicació de la llei Celaá que porta a les escoles de mal borràs, perquè significa un canvi radical en tot el sistema d’ensenyament i en el currículum, amb el risc evident que tot plegat acabi sent una catàstrofe educativa que multiplica el problema de la crisi de l’educació que fa anys que viu Espanya.

Segur que tot plegat té una lògica, però segur també que en aquesta lògica els interessos dels ciutadans no hi apareixen.

 Loading ...