Si heu visitat San Francisco, segurament coneixeu el barri de la Mission, un districte que deu el seu nom a l’antic assentament dels frares espanyols: la missió original que va donar origen a la ciutat californiana. Amb el pas del temps, aquest barri ha patit una transformació tràgica.
No cal haver-hi estat per conèixer el seu estat actual: les imatges han envaït les nostres pantalles de TV més d’una vegada. Persones en situació extrema sobreviuen a les voreres, entre cartons o en tendes de campanya improvisades. L’heroïna i la metamfetamina —com ho testifiquen les xeringues escampades per terra— són part del paisatge habitual.
Però amb ells, també hi viuen treballadors. Persones corrents que, en altres coordenades, farien una vida normal. Molts treballen a l’hostaleria i al sector serveis, fins i tot a la seguretat privada. No obstant això, els seus baixos salaris no els permeten fer front a l’elevadíssim cost de la vida a San Francisco. Aconseguir un lloguer decent ha esdevingut impossible. Així, drogodependents i treballadors sense llar conviuen en un mateix espai. La Mission no és a la perifèria: és a només vint minuts del centre amb autobús. Però ha seguit el camí de molts barris: el de la gentrificació.
L’arribada massiva de professionals del sector tecnològic –Silicon Valley és a escassos quilòmetres– va disparar els preus dels lloguers i el cost de vida fins a nivells inabastables per als residents de sempre, que es van veure obligats a emigrar a altres ciutats.
I per què els explico això?
Perquè a Catalunya, i especialment a Barcelona, aquest mateix procés –a una altra escala, però molt real– està en marxa.
D’una banda, tenim els anomenats expats: professionals estrangers atrets pel dinamisme de certs sectors, pel clima (cada vegada menys benigne) i per uns preus que, per a ells, encara resulten raonables. Per als barcelonins, en canvi, el fenomen es tradueix en gentrificació.
Aquesta tendència s’ha vist aguditzada per la política erràtica de transformació urbana impulsada per Ada Colau i el seu successor, Jaume Collboni, amb els anomenats «eixos verds», la conseqüència dels quals ha estat l’expulsió de residents de molts barris.
Un exemple paradigmàtic i recent és el barri de Sant Antoni, on la gentrificació ha estat ràpida i brutal.
Però no són només els expats els que transformen el paisatge urbà. Hi ha dos factors més que, combinats, agreugen la situació: el turisme massiu i la immigració.
El turisme, en quantitats raonables, pot ser positiu. El problema a Catalunya és que ha assolit nivells absolutament desbordants. Aquesta activitat té dos trets contradictoris: per una banda, genera ingressos; de l’altra, ofereix salaris extremadament baixos.
Segons les darreres dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) del 2023, el sector energètic paga sous de més de 62.000 euros anuals. L’hostaleria, només 16.777 euros. Un treballador que percep menys de 20.000 euros anuals, si manté aquest salari en termes d’euros constants al llarg de la vida, no arriba a cobrir el que ha costat a l’Estat la seva formació, sanitat, protecció social i altres prestacions. Dit d’una altra manera: la resta dels ciutadans hem de compensar sous que no sostenen ni el treballador ni el sistema.
a España els salaris són baixos, però el cost de la vida el determina el turisme.
L’economista Carlos Garriga, vicepresident de recerca de la Reserva Federal de St. Louis, ho deia clarament: a Espanya els salaris són baixos, però el cost de la vida ho determina el turisme. Encara que pugui semblar una exageració, a llocs com Barcelona aquesta afirmació es confirma dramàticament. La combinació de sous baixos i turistes amb poder adquisitiu alt ha distorsionat completament el mercat de l’habitatge i en general les condicions de vida.
I a aquest problema s’hi afegeix la immigració massiva, caracteritzada per feines de baixa productivitat i remuneració escassa. El turisme facilita l’arribada d’immigrants i la immigració permet al turisme mantenir salaris ínfims. Molts d’aquests immigrants són pobres, encara que treballin. No poden accedir a un habitatge en condicions, ni tan sols a l’àrea metropolitana. Càritas ho constata: cada vegada són més els treballadors pobres a qui dona ajuda.
La competència pel lloguer de baix cost també perjudica la població autòctona amb menys recursos. El resultat és una tempesta perfecta: massificació, salaris baixos i un cost de vida –especialment en habitatge– fora de l’abast de la majoria. L’OCDE assenyala que Espanya ha estat un dels països on menys ha crescut el salari real els últims 30 anys: només un 2,76%. I això és el salari mitjà. En el cas de l’hostaleria, l’empobriment ha estat encara més gran.
el govern de Pedro Sánchez ha resolt el desequilibri de les pensions carregant més costos sobre les nòmines.
I a tot això cal afegir-hi que el govern de Pedro Sánchez ha resolt el desequilibri de les pensions carregant més costos sobre les nòmines. Actualment, un de cada quatre euros del que paga una empresa per un treballador es queda a les mans de l’Estat. És a dir, la retribució real del treballador està minvada abans d’arribar a la butxaca. Però això mereix una reflexió a part.
Un país que depèn de la immigració —perquè no té fills i sembla que aquesta qüestió no preocupa els poders públics i mediàtics, ni tan sols les elits econòmiques i culturals— i que basa la seva economia en el turisme barat, està condemnat al fracàs.
En el cas de Catalunya, el risc s’agreuja amb una amenaça cultural: l’erosió del català i de la nostra identitat. Si aquesta deriva no es reverteix, la nostra llengua i cultura no sobreviuran: es convertiran en una simple curiositat antropològica. I, per desgràcia, ni l’actual govern ni la majoria del Parlament semblen prendre’s de debò aquest gravíssim perill històric.
Expats, turisme salvatge i immigració precaritzada. La tempesta perfecta que està desfigurant Barcelona. #CrisisHabitatge #BarcelonaReal #PolíticaUrbana Share on X
Loading ...
