La demografia de la capital de Catalunya es converteix en un problema de primera magnitud sense que el govern municipal ni la Generalitat adoptin mesures.
Malgrat la importància de la immigració, especialment llatinoamericana i musulmana, Barcelona continua sent una ciutat molt envellida, com ho demostra el fet que mentre el 21,3% de la població té més de 65 anys, els habitants menors de 15 anys només representen el 12,5%. Alhora, com a conseqüència que la taxa de natalitat dels autòctons és molt reduïda, la proporció d’infants de pares que tenen el seu origen en altres països creix proporcionalment bastant més que el conjunt de la població.
Dues conseqüències d’aquest fet són determinants. Per una part el creixement del nombre de persones grans que viuen soles i que en aquest moment s’avalua que són unes 75.000. Constitueixen un grup que creix acceleradament i ho farà més en el futur immediat, a causa de l’entrada d’edat de jubilació de la generació del baby boom que dispararà la xifra, i el fet que, cada vegada més s’incorporaran persones procedents d’edats en que les ruptures matrimonials i els divorcis han començat a ser abundosos. Tot plegat implica més serveis d’assistència i per a malalts crònics.
L’altra conseqüència té a veure amb la productivitat de la població activa de la ciutat. Hi ha una estreta relació entre l’edat i la productivitat de manera que aquesta comença a decaure a partir dels 45-50 anys. La mitjana d’edat de Barcelona és de 43,9 anys, però si es descompta la població immigrada, els estrangers, s’incrementa fins als 46,4. Això significa que una part important de la gent en edat de treballar està ja situada en el pendent de decreixement de la corba de productivitat i a mesura que passi el temps, aquesta condició negativa s’accentuarà.
La idea que aquest problema es pugui resoldre per mitjà d’una immigració massiva, com la que es va produir, no té fonament. Sense contemplar els problemes que pot ocasionar un procés de substitució d’aquesta mena, la realitat és que les persones que venen ja tenen per edat uns nivells de formació difícilment reciclables i que són sensiblement més baixos que els de la població autòctona. Només en el cas d’infants que poguessin desplegar tot el procés educatiu a Catalunya, aquella circumstància adversa es veuria atenuada. Però precisament les característiques de la immigració vinguda de persones soles ja amb edat de treballar, ho fa molt inviable.
En realitat l’única resposta viable a curt i llarg termini per a Barcelona seria d’una banda afavorir la natalitat, facilitar l’emancipació dels joves perquè puguin casar-se i formar una llar, i atraure famílies amb fills petits de l’entorn català, el que exigeix una menor dificultat de relocalització. Però cap d’aquestes mesures, ni tan sols estan contemplades per l’Ajuntament i la Generalitat, i per tant, l’envelliment de la capital catalana sembla garantit.
