En poc més d’una setmana tres persones han mort als carrers de Barcelona. Totes eren joves i es veien obligades a viure sense llar. Havien recorregut tota l’escala descendent fins a quedar en tan difícil situació.
Les dues primeres morts han estat a conseqüència de l’onada de fred. Una tenia 37 anys i va ser trobada morta a l’accés d’un pàrquing a la Barceloneta, i la segona tenia 32 anys i va morir al parc de la Ciutadella. Ambdues previsiblement d’hipotèrmia. Això va succeir la setmana passada.
Aquesta ha mort una altra persona al carrer Consell de Cent, exactament davant el número 105 i va ser descobert el seu cadàver a dos quarts de cinc de la tarda quan un ciutadà estranyat per la immobilitat d’aquella persona va telefonar a la policia.
Són escandaloses aquestes morts perquè demostren un fet, d’altra banda ben conegut, com és la duresa de la vida al carrer. Una situació de les més ingrates. Les dues successives crisis han multiplicat als qui es veuen desplaçats a tan difícil situació. Sembla increïble que en ple segle XXI i amb un ajuntament que es vanta d’estar al capdavant de la sensibilitat social i que clama per rebre immigrats, sigui incapaç d’aportar solucions al miler escàs de persones que malviuen en aquestes condicions.
L’Ajuntament d’Ada Colau després de més de 5 anys de govern, continua fent el de sempre, si bé gastant molts més diners: traginar la pobresa més extrema; és a dir, movent-los d’una banda a l’altra sense aportar cap solució. Es produeix la paradoxa que els costos de l’estructura administrativa que gestionen la pobresa són molt més grans que el benefici que reben els presumptes beneficiaris. L’ajuntament de Barcelona no té una política pensada per a aquestes persones més enllà d’oferir-los places temporals en albergs, on molts no hi volen anar, i menys ara amb la covid-19 perquè les condicions que estableixen són incompatibles amb les seves necessitats.
Per exemple, molts d’aquests pobres tenen com a única companyia un gos. Per a ells és un bé extraordinari, però no poden accedir a dormir en un llit amb l’animal i, per tant, l’haurien d’abandonar, cosa que evidentment no fan. Altres carreguen amb ells les seves pertinences que tampoc els poden acompanyar en aquestes instal·lacions tan migrades, i el que és més greu, no hi ha res pensat a llarg termini per recuperar totalment o parcial aquestes persones. Calen més recursos, sí, però el que també cal és dirigir-los millor. Menys despeses en gestors de la pobresa i més en la producció de serveis finalistes relacionats amb ells.
Ara, l’Ajuntament de Barcelona té una oportunitat extraordinària, mercè a la gran pujada d’impostos que ha fet, que li atorga un pressupost extraordinari. És qüestió d’aplicar una part d’aquests recursos, petita, però molt important, a resoldre la tragèdia que es viu als carrers de Barcelona. De fet, la resposta tampoc és que sigui tan difícil. N’hi hauria prou amb donar molt més suport a allò que fan entitats com Arrels i altres que tenen experiència i eficàcia en els resultats. Però no, l’Ajuntament el que fa una vegada i altra és multiplicar la seva burocràcia, en aquest cas perfectament ineficaç, per també multiplicar el seu poder en lloc de buscar la solució del problema.
És el camí de la burocràcia “innocent i irresponsable” que en una data tan llunyana com 1980 denunciava Vaclav Belohrabsky en el seu llibre “La vida como problema político”. L’administració acaba creant estructures burocràtiques que s’autoalimenten, que no acaben de ser mai responsables de res, que redueixen les persones a una xifra i que tenen com a resultat final, i aquest és el seu èxit, cronificar els problemes. Això és el que passa en el cas de la pobresa al carrer de la ciutat de Barcelona.
Loading ...
