Barcelona és vista com una ciutat pròspera i d’èxit a causa de la seva importància com a centre metropolità, el turisme en expansió i la celebració d’esdeveniments globals com el Mobile World Congress. Es considera que té una economia forta i diversificada, amb clústers potents, com el biosanitari i en aplicacions TIC. Així mateix, malgrat que la pandèmia de COVID-19 va tenir un gran impacte, especialment a causa de la seva dependència del turisme, sembla que la seva recuperació assenyala que aquella caiguda no ha deixat empremta.
Tot i aquesta percepció de prosperitat, Barcelona enfronta problemes estructurals greus que no es reconeixen adequadament. Aquests problemes inclouen la pèrdua de pes econòmic a Espanya i Europa, la manca de natalitat, l’envelliment de la població i la substitució de la població autòctona per immigrants, amb un conjunt de conseqüències econòmiques que ja hi són presents i afecten el seu futur. Les polítiques locals han afectat negativament la base econòmica de la ciutat, alhora que aquestes i les autonòmiques no estan dirigides a abordar aquells problemes.
El conjunt dels factors crítics ja es tradueix en la pèrdua de pes econòmic a l’economia espanyola i europea al llarg del segle, en termes de disminució en relació amb el PIB espanyol, tot i que aquest ha crescut menys que la mitjana europea, reduint la seva convergència econòmica amb Europa.
L’evolució del PIB de la ciutat en relació amb Espanya és clarament decreixent. L’any 2001 era del 9,4% del total estatal i aquesta dimensió ja dóna una idea de la importància de la capital de Catalunya. Per situar una referència, el PIB del País Basc va ser del 6%. Però aquella magnitud d’inicis de segle ha anat disminuint i el 2019 només era del 6,3%. Barcelona ha perdut de l’ordre de la tercera part de la seva participació al PIB espanyol des de començament de segle.
Barcelona i la regió metropolitana presenten problemes d’innovació en termes comparatius. Tot i la seva importància en la innovació no tecnològica, Barcelona enfronta desafiaments en la innovació tecnològica, que es considera crucial per al futur econòmic. També la productivitat de Barcelona és inferior a la majoria de regions metropolitanes d’Europa i està per sota de la mitjana europea.
La policrisi causada per la dinàmica de població
Però les causes dels problemes de la ciutat són més i més profunds, perquè afecten la dinàmica de la seva població en tres plans connectats, una taxa de fecunditat molt baixa, amb un índex, el nombre mitjà de fills per dona en edat fèrtil, de només 1,09 en el cas de Barcelona, de 1,21 a Catalunya i a Espanya de 1,19.
L’envelliment accelerat de la població i que la ciutat malgrat el seu balanç vegetatiu continuï creixent només a base de la immigració, amb conseqüències no previstes. I és que els problemes demogràfics en condicions com les de la ciutat, que no són diferents de les de Catalunya i Espanya, no es poden resoldre només amb la immigració.
L’envelliment té com a mínim dues conseqüències negatives. La primera i d’impacte més verificat i generalitzat, està causat per l’envelliment en la renda de les llars: com hem vist les llars espanyoles experimenten una caiguda de la renda després dels 65 anys, amb un augment de la desigualtat, factor aquest –segona conseqüència– que d’acord amb les formulacions de Piketty contribueix a accentuar-la. Alhora, la combinació d’envelliment i insuficient impuls econòmic comporta que, en la formació de la Renda Familiar Bruta Disponible de la ciutat han guanyat importància les transferències públiques, fonamentalment les pensions, mentre que els beneficis empresarials han disminuït la seva rellevància, fent que la ciutat depengui cada cop més de les transferències públiques, una estructura de renda allunyada d’una ciutat dotada d’un dinamisme econòmic potent.
El 1986, una tercera part de la RFBD de Barcelona procedia de l’excedent empresarial i una fracció que no arribava al 10% era fruit de les pensions i altres transferències. Però amb el pas del temps les xifres van canviar, tot i que sense alterar l’ordre: a inicis de segle les pensions ja significaven el 15%, mentre que l’excedent empresarial s’havia reduït fins a representar la quarta part. Aquesta dinàmica es va accentuar al llarg del segle i el 2010 per primera vegada les pensions superaven els beneficis empresarials a l’àmbit de Catalunya, però no encara a Barcelona. El 2019 les transferències a la capital superen en gairebé dos punts i mig els excedents empresarials i s’aproximen a significar la quarta part de tota la RFDB.
La renda Familiar Disponible Bruta, tant de Barcelona com de tot Catalunya, depèn cada cop més de les pensions, el percentatge de participació salarial es redueix i encara ho fan més els beneficis. Des del 1986 el pes de les pensions a la renda de la ciutat ha crescut en 14,43 punts percentuals (pp), l’excedent empresarial s’ha reduït en més de 10 pp i el pes dels salaris ho ha fet en 5 pp.
A aquests factors estructurals negatius cal afegir-hi un tercer: els efectes de la immigració en una estructura de producció molt marcada pel turisme, un problema que succeeix, no perquè la immigració en si mateixa resulti intrínsecament negativa, sinó perquè per si sola no pot resoldre tots els reptes econòmics relacionats amb l’envelliment i la baixa natalitat.
Una immigració que redueix la productivitat i, per tant, la renda de les famílies
La qüestió de la immigració a Catalunya, i a Espanya en general, s’aborda principalment des d’una perspectiva positiva, destacant-ne la contribució a la Seguretat Social i a l’augment del PIB, però es presta poca atenció al seu impacte en la productivitat, un factor crític per al desenvolupament econòmic.
Segons dades de l’INE, Barcelona té una proporció alta de població nascuda a l’estranger, que s’acosta al 30%. Això la situa com una de les ciutats europees amb més dependència de la immigració, però no s’estan implementant polítiques municipals o catalanes que abordin aquesta realitat creixent i pal·liïn els seus efectes negatius. Com que el discurs ideològic assenyala acríticament que és fantàsticament bona, sense contraindicacions, perquè es prendran mesures.
A Catalunya, a més, i a causa de la normativa de la Generalitat, s’ha produït una via addicional de regularització d’immigrants a través de la inscripció de parelles de fet davant de notari, cosa que ha portat a un augment significatiu en el nombre d’inscripcions. Això crea una situació irregular que genera un mercat de serveis relacionats amb la regularització de parelles de fet i que facilita la concentració d’immigrants a les ciutats catalanes.
La població immigrant tendeix a tenir un capital humà menor en comparació amb la població autòctona d’edat equivalent, i el seu capital social també és més limitat a causa de la sortida dels països d’origen. Això en dificulta la inserció en treballs qualificats i afecta negativament la productivitat.
Els fills de parelles de primera generació d’immigrants poden tenir condicions lleugerament millors que els seus pares, però, tot i així, la seva situació és inferior a la de la població autòctona en termes de capital humà i social, cosa que els col·loca en desavantatge en un entorn competitiu. En aquesta situació hi influeixen la situació deficient de: a) el sistema públic d’educació; b) la insuficient atenció a la pobresa infantil. Això té una incidència sobre tota la població, però per les pitjors condicions de sortida afecta més la majoria de fills d’immigrants.
Una causa diferent apunta cap a la mateixa conseqüència d’afeblir el capital humà i social dels fills de parelles d’immigrants (si bé ho fa més sobre la població autòctona). Es tracta que el nombre de naixements fora del matrimoni està en augment, cosa que pot afectar negativament el rendiment escolar de les generacions més joves.
La productivitat és un problema crític en l’economia espanyola i s’atribueix a diversos factors, incloent-hi l’assignació ineficient de treball i capital en sectors de baixa productivitat. La Productivitat Total dels Factors (PTF), la més important expressió d’aquest factor ha disminuït a Espanya des de la dècada de 1990, cosa que la col·loca en una posició desavantatjosa en comparació amb altres països europeus. El treball d’immigrants tendeix a concentrar-se en aquest tipus de sectors de baixa productivitat, com ara el turisme, l’hostaleria i els serveis personals, i estimula la inversió en aquests sectors sense millorar-ne la productivitat ni els salaris.
Les dades demostren que els immigrants tenen una productivitat inferior en comparació dels nadius en termes d’euros per treballador i hores treballades al mes, però no pas en tots els supòsits. És el sector de recepció del treball qui el determina, si bé són els sectors vinculats amb el turisme i les cures personals, cosa que per la seva menor exigència atrau aquesta oferta en major mesura.
Així mateix, la subocupació de treballadors immigrants amb títols universitaris en ocupacions que requereixen educació inferior és un problema, si bé la manca de polítiques per abordar aquesta desviació afecta tant la població immigrant com l’autòctona.
La concentració d’immigració a ciutats com Barcelona té un efecte sobre el cost de l’habitatge, atès que aquest sector de població està més motivat a aconseguir viure en una ciutat gran per les possibilitats laborals que ofereix i per això més predisposat a dedicar una fracció més gran de la seva renda a pagar-la, que la població autòctona. El resultat és augmentar el procés de substitució localitzat a la ciutat. Tot això es veu afavorit per les males polítiques d’habitatge que s’han desenvolupat.
La conclusió
És evident que, si les polítiques municipals de Barcelona no aborden de manera coordinada els problemes estructurals ressenyats, el declivi s’accentuarà, i amb ell el de Catalunya. Amb tot, cal una vigorosa política d’àmbit estatal en benefici dels àmbits territorials inferiors, que propiciï la PTF, millori l’educació i la formació permanent, la reducció de la pobresa infantil, l’acolliment adequat de la immigració sense establir desigualtats amb la població autòctona, cosa que significa més recursos per als serveis socials i una política d’habitatge vigorosa.
Segurament la immigració s’hauria de limitar per evitar continuar dotant els sectors de baixa productivitat, substituint-la per una inversió més gran als països emissors. Qüestió a part i central per la seva importància decisiva, és una política familiar, la despesa de la qual amb relació al PIB superi la mitjana europea de la qual avui ens trobem molt allunyats, incloses totes les polítiques que afavoreixin la natalitat.
Barcelona després de Colau. Més potencial que futur (VI). Immigració i productivitat
Segueix-me Twitter: @jmiroardevol
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.