Una propaganda municipal sobre el verd, “Donem pas al verd“, constitueix una excel·lent metàfora de per què Barcelona està tan mal governada. “No cal modificar-la ni tallar les herbes altes. L’hem de gaudir tal com és”.
El govern de Colau, Collboni i ERC volen estalviar-se fer fora les males herbes, i aquesta deu ser la raó del mal estat dels parcs de Barcelona i de totes les seves zones verdes, malgrat que és una ciutat en la qual aquest equipament necessari no abunda. Tant és així que, malgrat els increments pressupostaris, l’àrea verda, la de parcs i jardins, publicitat al marge, és la que menys creix. Molt parlar d’ecologia, però, a l’hora de la veritat, diners per al verd a Barcelona no hi ha, perquè segons Colau i companyia aquest paper ja el faran les males herbes.
I en aquesta història de les males herbes és on hi ha la metàfora de la forma de governar que ha fet possible, per exemple, una degradació del Raval com mai s’havia vist des de fa anys i que ha engegat en orris tot el procés de recuperació urbanística de dècades anteriors. Avui és un espai cada vegada més ocupat per la droga, els traficants i els delinqüents.
Creix la mala herba quan després de 7 anys de govern i prometre l’aire net, i castigar els barcelonins de menys ingressos amb la Zona de Baixes Emissions, la contaminació de Barcelona presenta uns nivells pitjors dels que tenia quan Colau va començar el seu mandat o dels de fa 3 anys quan va repetir en l’alcaldia.
No ha sabut aprofitar la davallada de la contaminació que va provocar la Covid-19 i entestada per fer la vida impossible al cotxe només ha aconseguit fomentar els embussos i la contaminació, a més de perjudicar greument el temps i la butxaca dels que es mouen per la ciutat. I males herbes són l’escàndol de l’habitatge que va prometre i que no ha fet.
I del canvi climàtic, què en podem dir? Malgrat que Barcelona ha estat molt castigada per les altes temperatures, les nits tòrrides, i tot multiplicat per l’elevada humitat, l’única mesura que ha pres Colau en tots aquests anys han estat uns ridículs cartells (el govern municipal és mestre en la cartelleria a la via pública) assenyalant que estàvem davant d’un refugi climàtic. Gran solució. Després van a les reunions internacionals i expliquen l’oro i el moro i presenten imatges i programes i vídeos d’una ciutat que no existeix, perquè la real la patim cada dia els que hi vivim i hi treballem.
I què dir de l’abandonament a les famílies? És una evidència, com ha denunciat Càritas, que les famílies amb fills són les que presenten un nivell més gran de pobresa. Malgrat això l’Ajuntament, que durant aquests anys ha estat una administració que ha disposat d’abundància de diners, no ha fet absolutament res. Podia haver prescindit de moltes coses accessòries i aportar una subvenció fixa a les famílies amb fills. Aquesta hauria estat una gran millora per a la ciutat, que no s’ha fet.
Les males herbes que Colau confon amb el verd defineixen una mentalitat i fan més necessari que mai la demanda d’un bon jardiner per a Barcelona. Un bon jardiner no només per als parcs i les zones verdes, sinó per a tota la ciutat, que sàpiga diferenciar entre el que és el verd necessari i les males herbes, i que ordeni, tingui cura i embelleixi el conjunt de la ciutat.
Loading ...
