Barcelona disposarà enguany d’un gran pressupost… a expenses d’haver incrementat d’una manera extraordinària la pressió fiscal en plena crisi per la Covid-19. L’IBI ha crescut un 5,46% i s’ha suprimit la modificació fiscal per domiciliació, l’impost de vehicles creix un extraordinari 7% i se situa en el màxim legal, com l’impost de plusvàlues i construccions. El de Barcelona és l’ajuntament d’Espanya que té més impostos en el límit del que permet la llei. Les taxes creixen d’una manera extraordinària: clavegueram un 83%, cementiris el 100%, la grua el 17% i la zona verda i blava un 30%. Com es pot veure no hi ha només una pressió física per expulsar el cotxe, sinó que també es produeix una desmesurada pressió fiscal.
I això succeeix malgrat que el Consell Internacional de Barcelona Global considera que les principals traves per a la competitivitat de Barcelona, avui més necessària que mai, són precisament la fiscalitat i la burocràcia.
Al mateix temps continuen els problemes crònics, malgrat que Colau va fer campanya d’algun d’ells en les primeres eleccions. El més important de tots és el de l’habitatge. Malgrat els anys transcorreguts de la “Casa Gran” no s’ha dut a terme cap política que permeti encarar una resolució a mitjà termini, i sí que més aviat un conjunt d’acudits que van des de l’ús de contenidors per fer habitatges “funcionals” a la idea, ja aplicada per Porcioles, de fer recréixer en una o dues plantes els edificis d’habitatges d’algunes zones de la ciutat. Ara, a més, es constata el fracàs d’una altra línia que l’Ajuntament va iniciar, la compra d’edificis amb problemes amb la idea d’evitar que quedessin en mans privades. El resultat a causa de la burocràcia i lentitud municipal ha estat que aquests edificis no només no s’han fet servir per abordar el problema de l’habitatge social, sinó que per manca de manteniment estan ara més malament del que ja estaven.
La política de “l’urbanisme tàctic” i la idea de les superilles té una clara oposició en la majoria de la ciutat, perquè no només castiga la circulació, sense posar mesures que pal·liïn les dificultats que troba el tràfic, sinó que destrueix la lògica del model de l’Eixample que constitueix un exemple mundial basat en la isometria dels seus carrers que li dóna homogeneïtat i igualtat de condicions.
Ara, progressivament, amb el nou urbanisme, si es consolida, hi haurà carrers de primera i de segona. I tot això es produeix quan el transport públic travessa la pitjor crisi de la seva història amb una pèrdua de viatgers que situa des del mes de juliol entorn del 50% del que existia el 2019. Hi va haver una certa remuntada a la tornada de l’estiu que a l’octubre ja s’havia esfumat. Mentrestant, el tràfic urbà ha anat creixent, però encara està situat per sota del que seria normal. És entre un 15% i un 20% inferior i en la mesura que es recuperin, els problemes de circulació de Barcelona es multiplicaran.
De fet, les mesures de Colau actuen com un factor retardant de la recuperació de la ciutat. Però no és només el transport privat el que castiga, sinó també el públic interurbà que amb la nova reordenació deixarà de poder penetrar a la ciutat i se situarà a la perifèria de l’Avinguda Diagonal i la Meridiana a més de la Gran Via. Aquest fet, que es duu a terme sense cap modificació en la infraestructura per als autobusos que vénen de fora de Barcelona, com sí que disposen altres ciutats, pot actuar com un incentiu més per intentar utilitzar el vehicle privat per accedir a la ciutat. Una vegada més es posa el carro per davant de l’ase, i en lloc de crear grans centres intermodals que permetin una bona connexió, la política es limita a fer el que l’Ajuntament de Colau sap dur a terme millor: prohibir i restringir.
Dues qüestions cròniques de caràcter social continuen castigant Barcelona. Una és ser centre de la gran delinqüència, com ho constata la intervenció policial desarticulant el dipòsit europeu més gran de droga sintètica d’Europa en una operació conjunta de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Al mateix temps l’àrea metropolitana de Barcelona és la gran exportadora de marihuana de tota Europa i la producció pròpia es multiplica en l’àrea urbana, donada la seva elevada rendibilitat. Hi ha un risc real que les trames de gran delinqüència dedicades a aquest tràfic s’insereixen en la trama social de la ciutat. Alhora es mantenen intocades, perquè Colau no n’és pas contrària, la prostitució i la pornografia a gran escala, que al darrere també tenen, sobretot en el primer cas, la gran delinqüència organitzada.
L’altre gran problema que els Comuns no han sabut resoldre, i que ara es manifesta amb tota la seva força degut a la Covid-19 i l’onada de fred, és el de les persones sense llar que dormen al carrer. L’Ajuntament ha estat incapaç d’aplicar una solució realment integral al problema i ha continuant amb la pràctica d’obrir i tancar llits ocasionals en funció de la circumstància sense cap projecte de recuperació i inserció d’aquestes persones. Aquest fet comporta situacions com les que es donen al Fòrum, teòricament un dels grans edificis públics emblemàtics de la ciutat avui sotmès a una gran degradació i que s’ha convertit en un important assentament barraquista. Tots els diners gastats per la ciutat, sorgits de les nostres butxaques, per fer aquell gran edifici s’han perdut.
Tot plegat fa que l’última enquesta municipal aporti els pitjors resultats obtinguts mai per una alcaldessa. Heus aquí alguns exemples:
- El 66% considera que Barcelona ha empitjorat l’últim any, i és el pitjor registre junt amb el de 1991.
- El 46% considera que la gestió és dolenta o molt dolenta, i és el pitjor registre d’ençà que hi ha enquestes, superant en un punt el de l’alcalde Jordi Hereu del 2010 quan va perdre les eleccions.
- També Ada Colau obté la pitjor nota de tots els alcaldes, amb un 4,3 sobre 10. Només superada per Jordi Hereu amb un 4,1.
- Finalment, el 82% de la població considera que la situació econòmica de la ciutat és dolenta o molt dolenta.
Loading ...
