Barcelona ha arribat a 1,7 milions d’habitants, una xifra mai vista des del 1990 i que, a diferència d’èpoques passades, aquest creixement es produeix malgrat el dèficit vegetatiu, perquè moren més persones de les que neixen a la ciutat. L’augment, per tant, és degut de forma sencera a la immigració, que no només compensa el nombre més gran de defuncions, sinó que com ho constaten les xifres fa créixer la ciutat. I a més, en aquests últims temps ho fa en gran manera. Els 7 primers mesos de l’any passat la població de la capital de Catalunya ha crescut en 40.000 persones, una xifra superior a tota la suma dels 6 anys anteriors. Aquest és un primer fet que necessàriament hauria de cridar la nostra atenció. N’hi ha més.
El 85% del creixement són immigrants amb la característica que la majoria, quasi 30.000, són de fora de la UE. El resultat és que ¼ part dels habitants de Barcelona són ja estrangers. Però atenció, perquè la xifra és superior si en lloc d’identificar-los per la nacionalitat ho fem pel lloc de naixement. Aleshores la xifra d’estrangers s’enlaira fins al 28%. Si a aquesta xifra li afegim els fills nascuts, aquí avancem cap a un escenari on la tercera part les persones que viuen a Barcelona és d’origen immigratori o de pares d’aquesta naturalesa. El canvi és radical amb el que teníem a principis de segle, l’espectre demogràfic i social de la ciutat ha variat de manera substancial. I aquesta és una segona característica que no es pot passar per alt.
Aquest creixement no es distribueix de manera regular, sino que es concentra en barris com el Gòtic, Bon Pastor, el Besòs, el Maresme, i en part de Nou Barris (Porta en concret); en altres termes, la concentració es produeix en barris de baix nivell de renda i això ja ens dona indicació del que està passant a la ciutat.
Els nascuts al barcelonès ja són minoria i la seva xifra ha minvat en 100.000 persones des d’inici de segle.
Hi ha un accelerat procés de substitució de població que té i tindrà encara més conseqüències. Les dones autòctones tenen molt pocs fills. La seva taxa de fecunditat és de poc més d’1,1 i la taxa de natalitat ha anat disminuint fins a arribar a 8,77 naixements per cada 1.000 habitants. Una magnitud realment petita per a una ciutat que es vol dinàmica i que també és fruit del progressiu envelliment de la població que, com veurem, també té altres conseqüències. Mor sobretot la població autòctona i creix la immigrada, que ja representa quasi la meitat de la franja entre els 35 i 50 anys.
Les conseqüències són múltiples
Creix la ciutat i també les seves demandes i el seu PIB, però com la productivitat de la majoria dels nouvinguts és baixa, la renda per càpita no evoluciona en termes positius. Creix el pastís, però les porcions que ens toquen no ho fan en la mateixa manera. El resultat és que estimula els sectors poc qualificats de baixa productivitat, com l’hostaleria, el comerç, els serveis immobiliaris i la construcció i reforma d’habitatges. Alhora, creixen determinades demandes, sobretot en habitatge, perquè aquesta població està disposada a dedicar una porció més gran de la seva renda a pagar la llar a canvi de viure en ciutats grans com és el cas de Barcelona. Aquest fet unit a la pressió turística fa cada cop més difícil que les famílies joves de la ciutat puguin trobar un habitatge en condicions. I aquest fet genera un flux d’emigració de parelles joves autòctones que busquen tenir un habitatge en condicions sense que la seva economia es vegi ofegada.
Creix també la demanda en serveis educatius i serà una tendència a l’alça per un doble moviment: la continuació del flux d’immigrants i el reagrupament familiar dels que han vingut. La seva conseqüència és que si el govern català no fa una gran transformació la nostra educació continuarà amb els nivells tan ínfims com els que les proves PISA han demostrat que assolim. També creix la demanda en determinats serveis socials, però, en proporció, ho fa poc en salut perquè és una població d’edat jove.
De cara al futur de la ciutat a llarg termini això plantejarà greus problemes, perquè aquesta població envellirà, les seves pensions seran baixes i generaran la lògica demanda en serveis de salut i dependència, havent efectuat una contribució fiscal baixa dins la distribució generals dels ingressos perquè la seva renda també ho haurà estat.
Però el futur queda molt lluny i el present ja ens mostra facetes complicades. Per exemple, de les tres components de la renda familiar disponible bruta (els salaris, l’excedent empresarial, bàsicament els beneficis i les transferències públiques, que sobretot volen dir pensions), la capital de Catalunya ja presenta la característica de ser el segon lloc per importància en aquesta formació de renda, perquè el primer sempre són els salaris, són les transferències públiques que ja representen 1/4 part del total de la RFDP, uns quants punts per sobre de l’excedent empresarial, mentre que més del 56% de la meitat restant corresponen als salaris. No correspon a un perfil econòmic d’una ciutat dinàmica que els beneficis de les empreses siguin inferiors a les pensions.
Aquest és un signe d’una pobra dinàmica econòmica, però és la realitat actual de Barcelona. Per sota dels aspectes tècnics, els grans esdeveniments, que són els que omplen les pàgines dels diaris i els temps de televisió, va creant-se una realitat que pivota sobre dos suports: Els immigrants i els jubilats. Barcelona és cada vegada més això.
Loading ...
