Barcelona no és avui una bona ciutat perquè hi visquin els barcelonins. Fa molts anys que el govern municipal ha apostat pel camí de l’espectacle —de la ciutat-escenari— per obtenir rèdits polítics, i cal dir que li ha funcionat força bé. Aquesta ha estat la línia habitual dels governs socialistes, probablement emmirallats per l’èxit incontestable dels Jocs Olímpics del 92.
Poques excepcions hi ha hagut: potser el breu període del govern de Trias—només quatre anys— i, en part, l’etapa d’Ada Colau, que tot i presentar-se com una alternativa, va acabar atrapada en la mateixa inèrcia.
Jaume Collboni representa avui una síntesi no gaire afortunada d’aquesta política: espectacle sense ciutat, promoció sense projecte de vida urbana, i continuïtat dels errors de Colau —com els eixos verds mal plantejats o la penalització sistemàtica del vehicle privat— sense cap correcció estructural.
Però els problemes de Barcelona són més profunds. Tres grans vectors estan destruint la qualitat de vida dels ciutadans reals.
Primer
El primer és prou conegut: el turisme massiu i invasiu. Certament, és una font d’ingressos per a determinats sectors, però comporta una desestructuració general del model urbà. Barcelona va rebre 18,6 milions de pernoctacions internacionals el 2023, consolidant-se com una de les destinacions més visitades d’Europa. Aquesta afluència massiva ha provocat una pressió creixent sobre els serveis públics i el mercat de l’habitatge, contribuint a l’expulsió de residents locals dels barris més cèntrics.
Segon
El segon factor és la immigració massiva. Segons dades de l’Ajuntament de Barcelona, el 2024, el 25,4% dels residents tenien nacionalitat estrangera, i més del 33% havien nascut a l’estranger. Aquesta diversitat ha enriquit la ciutat culturalment, però també ha generat desafiaments en termes d’integració i cohesió social. L’impacte d’aquest canvi és considerable en molts àmbits: des de la pressió sobre els serveis públics fins a la pèrdua progressiva de la llengua i cultura catalanes. A més, la combinació entre turisme massiu i immigració ha portat al desenvolupament d’un teixit econòmic de molt baixa productivitat. Barcelona, si exceptuem Atenes, és la gran capital europea amb una pitjor relació entre producció i treball.
Tercer
El tercer vector de deteriorament és la persistència d’una concepció política basada en l’ocupació constant de l’espai urbà amb esdeveniments que impedeixen el desenvolupament normal de la ciutat. Que la Volta Ciclista Femenina a Espanya ocupi la Diagonal, l’eix vertebrador de la ciutat, és un exemple paradigmàtic d’una mentalitat populista i provinciana. El que necessita Barcelona no és més espectacle, sinó més qualitat de vida per als seus residents.
A tot això cal sumar-hi un quart element: els expats i la gentrificació. Aprofitant la possibilitat de treballar en remot, molts estrangers s’instal·len a Barcelona. Això, fet de manera massiva, transforma completament els barris: incrementa el nivell de renda, sí, però alhora expulsa els veïns de sempre, destrueix el comerç local i el substitueix per un teixit cosmopolita, uniforme i desvinculat del lloc.
Aquest fenomen ja s’ha viscut a l’illa verda del Mercat de Sant Antoni, sense que l’Ajuntament hi posés cap remei, i es repeteix ara a l’eix verd del carrer Consell de Cent. La presència creixent d’expatriats de països amb PIB per càpita superior al d’Espanya ha augmentat significativament, representant més del 5% de la població total de Barcelona el 2024. Aquesta dinàmica ha contribuït a l’encariment de l’habitatge i a la transformació del teixit comercial local, especialment en barris com l’Eixample i Ciutat Vella. Són canvis que, teòricament, milloren la ciutat, però no milloren la vida dels residents reals.
La paradoxa és flagrant: la massiva contractació vinculada al turisme i serveis, la immigració i els expats fan augmentar les xifres globals de renda, però es tracta d’un miratge. D’una banda, perquè la renda per càpita dels immigrants és molt baixa a causa de la seva presència en sectors poc qualificats. De l’altra, perquè la renda dels expats gairebé no repercuteix en el teixit comercial ni social de la ciutat.
Aquesta doble dinàmica genera un desequilibri intern. D’una banda, una proporció molt elevada d’estrangers amb ingressos baixos. De l’altra, un nucli més reduït d’estrangers amb rendes molt altes. Entremig, una població autòctona cada vegada més envellida, empobrida i dependent. El cost de l’habitatge, per si sol, ja n’expulsa les famílies joves —tant les que s’hi podrien formar com les que podrien venir de la resta del país per fer de Barcelona la seva llar.
El resultat és una ciutat cada vegada més invivible per als seus propis habitants, que perd la consciència de ciutat i es trenca en grups segregats, amb perfils cada vegada més tribals: comunitats que conviuen, però no comparteixen res, que no parlen la mateixa llengua, ni tenen vincles socials ni comercials entre elles.
Una de les grans víctimes d’aquest procés és la llengua i cultura catalanes. Barcelona, que hauria de ser el gran motor de la seva normalització, ha deixat de ser-ho. Avui, viure i treballar a la capital del país només en català és gairebé una quimera.
El mercat de l’habitatge a Barcelona ha experimentat un augment sostingut dels preus. El preu mitjà de lloguer d’un pis d’una habitació al centre de la ciutat era de 1.278 euros mensuals el 2024, un increment de l’11,1% respecte a l’any anterior. Aquestes xifres dificulten l’accés a l’habitatge per a molts residents, especialment per a les famílies joves i les classes treballadores.
A més, la renda mitjana disponible per càpita a Barcelona era de 21.642 euros el 2023, amb diferències significatives entre districtes. Per exemple, Sarrià-Sant Gervasi tenia una renda mitjana de 33.264 euros, mentre que Ciutat Vella se situava en 13.868 euros. Aquesta desigualtat econòmica es reflecteix en l’accés a serveis i oportunitats dins la ciutat.
Envelliment de la població i desarrelament
La població de Barcelona està envellint. El 2024, el nombre de persones majors de 65 anys havia augmentat més del 20% des del 2011, mentre que la població general només havia crescut un 6,5%. Aquest envelliment, combinat amb l’expulsió de residents joves per l’encariment de l’habitatge, està transformant la composició demogràfica de la ciutat.
Aquesta situació ha provocat una pèrdua de la identitat i cohesió social en molts barris, amb la substitució de comunitats arrelades per col·lectius més transitoris i amb menys vinculació amb la ciutat.
Barcelona es troba en una cruïlla. El model de ciutat-escenari ha aportat projecció internacional, però també ha generat desigualtats, desarrelament i una crisi de l’habitatge que afecta greument la qualitat de vida dels seus residents. És necessari replantejar aquest model i prioritzar polítiques que posin al centre les necessitats dels barcelonins, garantint l’accés a l’habitatge, la cohesió social i la preservació de la identitat cultural de la ciutat.
El resultat és una ciutat cada vegada més invivible per als seus propis habitants, que perd la consciència de ciutat i es trenca en grups segregats, amb perfils cada vegada més tribals Share on X
Loading ...
