Barcelona s’enorgulleix de tenir més de 93.000 locals comercials, però la realitat és que molts d’aquests establiments als barris tradicionals estan en declivi a causa de la competència del comerç electrònic. A excepció d’aquells situats en zones turístiques, molts semblen condemnats a tancar, cosa que posa de manifest que, més enllà del turisme, el consistori no ha aportat solucions efectives.
Segons el cadastre, en els últims 15 anys, Barcelona ha experimentat un modest creixement del 10% en el nombre total de locals, però més de la meitat correspon exclusivament a l’hostaleria i els serveis turístics. La resta amb prou feines ha crescut un pírric 5%, una xifra que, lluny de millorar, ha començat a retrocedir, ja que els nous hàbits de consum prefereixen el clic fàcil al passeig pel barri.
Mentrestant, la paradoxa regna a la ciutat. Barcelona, que solia exercir amb naturalitat la seva capitalitat sobre Catalunya, s’està convertint progressivament en una urbs incomunicada, amb dificultats de mobilitat creixents. És més fàcil arribar a Barcelona des de qualsevol capital europea que no pas des d’alguns punts de Catalunya, gràcies a l’embotellament circulatori provocat per la peculiar visió urbanística del tàndem Colau-Collboni.
I què cal dir del tramvia: una solució del segle XIX per a problemes del segle XXI, creant més barreres que connexions efectives
Aquests gairebé dotze anys de govern de Colau i Collboni es poden resumir en una màxima: “menys cotxes, més embotellaments”. La gestió del trànsit s’assembla a una tragicomèdia urbana, amb inversions faraòniques com el túnel de Glòries, que no només no ha millorat la circulació, sinó que ha empitjorat el trànsit de la zona. I què cal dir del tramvia: una solució del segle XIX per a problemes del segle XXI, creant més barreres que connexions efectives. Altres experiments fallits inclouen la reconversió de Via Laietana i la surrealista transformació del carrer Consell de Cent.
Mentrestant, Madrid observa des de la distància amb un cert alleujament. El seu model, encara que amb problemes, aposta per facilitar tant la mobilitat pública com la privada, cosa que a Barcelona sembla un anatema. La capital catalana ha aconseguit la proesa de reduir l’ús del cotxe privat i, alhora, mantenir els carrers i els accessos col·lapsats.
L’absència d’un veritable model alternatiu de transport públic, essencial abans de qualsevol restricció dràstica, subratlla la gestió ideològica i poc pragmàtica del consistori barceloní. El resultat és evident: una ciutat excessivament depenent del turisme, una activitat de baixa productivitat que maquilla xifres econòmiques, però que no genera un teixit sòlid ni sostenible.
Per empitjorar la situació, els joves barcelonins són expulsats progressivament de la ciutat a causa de la inacció municipal en matèria d’habitatge, cosa que augmenta la gentrificació i deteriora el capital social.
Avui, Barcelona té barris centrals en decadència, perifèries marginades, residents envellits i expatriats que transformen la seva identitat sense arrelar-se.
És urgent una transformació radical que converteixi Barcelona en un model de ciutat sostenible del segle XXI, regenerant el seu patrimoni arquitectònic i aplicant tecnologies innovadores, des d’energies renovables fins a intel·ligència artificial, per resoldre els problemes de mobilitat. I, sobretot, és imprescindible posar fi a la creixent vergonya de més de 1.384 persones vivint al carrer.
La capital catalana ha aconseguit la proesa de reduir l'ús del cotxe privat i, alhora, mantenir els carrers i els accessos col·lapsats Share on X
Loading ...
