En línia amb el publicitat pel president Sánchez, els dos principals diaris afins al seu govern —El País i La Vanguardia— van publicar pràcticament de manera sincronitzada sengles editorials en què celebraven els bons resultats de l’economia espanyola, fent-ho, a més, sense massa retocs crítics. Simplement, exaltaven el que abans Sánchez havia dit i que, no ho oblidem, té com a prova determinant l’article publicat a The Economist, on l’economia espanyola, juntament amb la grega i la italiana (per aquest ordre), figura entre les tres que millor s’han comportat durant el 2024.
Assenyalar els dos altres països que acompanyen Espanya al podi no és un detall menor, encara que tant el president com els diaris d’exaltació governamental solen oblidar citar-los. Aquesta omissió no és innocent, perquè és evident que, quan es presenten Espanya, Grècia i Itàlia com els millors de l’any, el resultat no correspon a un model realment recomanable. En realitat, el que ens diu el setmanari econòmic és que alguns indicadors concrets que utilitza The Economist —cinc, entre els quals es troben el creixement del PIB i l’ocupació generada durant aquell any, a més de l’evolució de la borsa— han permès a Espanya aconseguir aquest rànquing tan destacat.
Però entrem en més detall. L’editorial d’El País diu que el creixement del PIB està al voltant d’un 3% —per sobre del que s’esperava a principis d’any— i que la taxa d’atur en el tercer trimestre se situava en l’11,2%, el nivell més baix dels últims setze anys. El dèficit públic se situaria al voltant del 3%, completant, segons el diari, una de les reduccions més ràpides de la història.
A més, s’assenyala que l’Eurobaròmetre indica que el 88% dels espanyols estan satisfets amb la seva vida quotidiana. Aquest creixement —apunta el diari— continuarà en el futur a causa de l’elevada taxa d’estalvi de les famílies, la baixada dels tipus d’interès i els fons Next Generation pendents. Qualifica tot això com un cicle virtuós.
Considera El País que, des del punt de vista estructural, l’efecte acumulat de la reestructuració bancària del període 2012-2014, el creixent lideratge mundial (sic) de les multinacionals espanyoles, les polítiques de reducció de la desigualtat i les millores del mercat laboral han augmentat el creixement potencial de l’economia espanyola. També destaca el ràpid augment de les exportacions no turístiques, que complementen el sector turístic.
Assenyala que les energies renovables barates són atractives per a les noves tecnologies intensives en electricitat. Així mateix, apunta com a avantatge la privilegiada situació geogràfica d’Espanya, allunyada de Rússia i dels conflictes del Pròxim Orient, que atrau turisme i proporciona un punt d’entrada segur a Europa per a la inversió estrangera.
Finalment, menciona que l’abundant immigració fa una aportació sostinguda al mercat laboral. Deixem ara al marge les seves apreciacions geopolítiques discutibles (les bases russes es traslladen allà al costat, Líbia; el Sahel amb una forta presència jihadista està aquí, el Marroc no és un veí exactament amable, etc.), i la visió tan benèvola de la immigració massiva, i acceptem com a vàlid el que diu, que no és exactament el mateix que sosté La Vanguardia.
Per la seva banda, aquest diari, també apunta el creixement del PIB, però el redueix sensiblement en relació amb el que indicava El País, perquè el situa en el 2,4%. La inflació controlada, que afirma estar situada en el 2,2%, i la creació de 500.000 nous llocs de treball indiquen un resultat de rècord que, segons el diari, inspira confiança.
Com es pot observar comparant les descripcions de les dues editorials, hi ha clares dissonàncies. El PIB continua havent assolit un resultat d’èxit en ambdós casos, però és evident que la diferència entre un 2,4% i un 3% és massa gran per no assenyalar l’excés d’adulació del diari madrileny. La Vanguardia, a més, recorda alguns aspectes negatius i no apunta —almenys no de manera evident— que estiguem en un cicle virtuós.
Ara situem de manera més sistemàtica tots els elements en joc:
- El PIB creix molt més que la resta, però la gran explicació diferencial en relació amb altres països de la Unió Europea cal buscar-la en dos factors:
1.1. La immigració massiva. El PIB pot créixer per diferents raons, soles o combinades. Una d’elles és que es produeixi un boom de la població, que és el que ha succeït a Espanya amb la immigració. El problema d’aquest tipus de creixement —ja apuntat en altres ocasions— és que, si bé el pastís creix, també ho fa el nombre de comensals: la porció que correspon a cadascú (és a dir, el PIB per càpita) no creix en la mateixa proporció. En realitat, en el cas espanyol ho fa molt poc i, si descomptem l’efecte inflacionari, es queda pràcticament en res, de manera que no convergim amb la Unió Europea des de fa anys. El que sí que és realment determinant és la productivitat, sobretot la productivitat total dels factors (PTF) i el capital humà. En aquests dos capítols, els resultats d’Espanya no són gens bons. El model que apunta el 2024 no té recorregut en aquest sentit, el de la immigració massiva, i no pot mantenir-se a mitjà termini. De fet, ja ha arribat a cotes molt altes en les grans concentracions urbanes. - L’altre factor diferencial d’aquest creixement és el turisme, que va com una moto. Espanya s’ha tornat dependent del turisme, com en temps de Franco, de manera que el 12,3% del PIB depèn d’aquest sector i ha crescut 0,7 punts percentuals en tan sols un any. El 2023 va generar 2,5 milions de llocs de treball, cosa que és positiva, però incorpora nombroses reserves: és notòriament depredador de recursos naturals i de béns públics; és escassament sostenible i, sobretot, precisament per aquestes externalitats negatives, els seus ingressos al PIB són realment menors si es considerés el cost d’aquestes. Aquesta bonança turística ajuda a entendre per què Grècia i Itàlia també van obtenir un resultat brillant el 2024.
La combinació de turisme, immigració massiva i baixa productivitat configura un patró indesitjable per al model econòmic espanyol. En realitat, és avançar en sentit oposat al que, en teoria, marquen els fons Next Generation, que amb tanta abundància s’han atorgat a Espanya per aconseguir un model econòmic molt més basat en la productivitat.
Loading ...
