A Espanya hi ha 3 milions d’aturats, molts d’ells de llarga durada. I també molts integrats per persones de 50 anys en amunt que, malgrat els seus esforços, no troben feina. A l’altre extrem, batem rècords europeus en atur juvenil, però al mateix temps hi ha 1 milió de llocs de treball sense cobrir. Com s’explica aquest desajust tan cridaner?
Una primera pregunta es fa evident. De què serveix la milionada que el govern gasta en serveis d’ocupació quan es manifesten incapaços de resoldre grans contradiccions com l’abans apuntada? De fet, la seva incapacitat és tal que, com tots els usuaris dissortadament saben, el problema comença per aconseguir que t’atenguin. És la maleïda cita prèvia de tan difícil accés perquè o no saben o no contesten, recolzats per la paranoia de la digitalització, que està servint no per ajudar al ciutadà, sinó per tecnificar allò que ha fet famosa la burocràcia d’aquest país: “torni vostè demà”.
Una realitat evident dels llocs de treball que no s’ocupen és pels baixos salaris. I aquí és on entra en joc un sistema advers. El 42% dels llocs de treball, més de mig milió, creats en l’últim any, han estat ocupats per treballadors estrangers. En el còmput total ja són el 13% del total de treballadors de la Seguretat Social. Més de 2 de cada 5 nous llocs de treball han estat ocupats per gent de fora que sí que està disposada a treballar en determinats sectors (serveis, hostaleria i agricultura), per salaris que les persones del país no volen ocupar. I aquí entra en joc la diferent posició entre els autòctons i els forans.
Si bé el nivell salarial espanyol és baix dins d’Europa, comparat amb els països d’origen de la immigració és alt o molt alt. Però, a més, ofereix uns avantatges extraordinaris perquè és una societat molt més segura i aquest és un gran valor per a moltes persones d’Amèrica Llatina, i té una magnífica oferta de serveis sociosanitaris i una escolarització quasi gratuïta per als fills. Tot aquest paquet facilita la immigració malgrat els salaris i la disponibilitat a fer el sacrifici de dedicar una part molt elevada dels seus ingressos en pagar el preu del lloguer. El resultat és una tendència creixent i acumulativa i la conseqüència en el pla econòmic és que afavoreix l’expansió de sectors amb feines de baix valor afegit.
Una via de resposta a aquesta qüestió és continuar elevant el salari mínim. Però aquest fet té moltes repercussions addicionals perquè incideix sobre el conjunt de l’activitat econòmica i a més indueix a fer trampes per esquivar la qüestió, com és el fraccionament de les hores de treball. Sense negar que sigui una solució, cal anar amb cura perquè pot contribuir encara més a deteriorar els llocs de treball. Només restriccions severes en l’arribada de nous immigrants, permetent en tot cas el reagrupament familiar dels que porten anys de residència al país, podria atenuar aquesta tendència, que està resultant desastrosa per a la renda de la majoria de gent.
El govern, en els documents lliurats a Brussel·les, estableix que entre 2023 i l’any següent es crearan 700.000 llocs de treball, que són molts. Però la qüestió és com seran? perquè on hi ha demanda és precisament a l’hostaleria, a la construcció i a totes aquelles ocupacions que el treballador autòcton no vol desenvolupar perquè estan mal pagades.
El resultat, com hem vist en les xifres precedents, és que cada vegada es necessiten més immigrants. Per això la gran patronal és molt favorable a què no hi hagi barreres que permetin aquest accés.
La paradoxa, si es pot dir així, és que al mateix temps han de migrar professionals qualificats perquè no troben feina del seu nivell o de retribució adient. Fent una caricatura es pot dir que importem cambrers i “kellys” i exportem metges, infermeres i científics. És una doble descapitalització per al país.
De fet, és un esquema, si bé no tan intens, dels països poc desenvolupats, dels quals tendeixen a emigrar la gent més qualificada i amb més empenta, mentre mantenen la població els menys capacitats.
Però, el problema és més extens perquè la tendència de les jubilacions anticipades es manté, malgrat totes les mesures per evitar-la, i alhora se substitueix personal d’alta qualificació de més de 50 anys per nous responsables, però que ja no tenen ni l’estatus ni la retribució de la persona a la qual substitueixen. Sembla com si l’única finalitat de part de les grans empreses fos reduir costos i que les noves tecnologies servissin per això i no per millorar les condicions dels treballadors. El mal de fons és la manca de prosperitat compartida.
El resultat d’aquesta dinàmica en termes globals és la pèrdua de nivell salarial. De fet, Espanya és la que enregistra la caiguda més important en aquest sentit, en el marc europeu i explica per què malgrat la incorporació fa anys de països més pobres que nosaltres, avui la renda per càpita espanyola estigui un 30% per sota la mitjana europea.
Loading ...
