El consell de ministres del dia de Sant Pere aprovarà el projecte de llei coneguda com a llei “trans”, que ha produït una gran polèmica dins del mateix govern. Finalment les tesis de Podemos han guanyat una vegada més per voluntat de Sánchez i han deixat fora de joc la vicepresidenta primera, Carmen Calvo, i al sector feminista del PSOE.
La llei passarà amb tots els seus elements polèmics, i la màxima concessió que ha rebut serà que no es tractarà “d’autodeterminació de gènere” sinó “d’autodeterminació personal”. Però els elements substancials continuaran igual. Les persones podran modificar la seva situació legal pel que fa al sexe al qual pertanyen només mitjançant la declaració personal davant del Registre Civil.
No necessitarà demostrar que fa temps que viu d’acord amb el sexe que diu sentir, ni haver rebut cap informe psicològic o psiquiàtric que ho avali, ni estar subjecte a cap canvi per tractament farmacològic. Per dir-ho amb una caricatura, però que respon a la realitat: el Joan amb barba i bigoti i amb uns bíceps que fan tremolar, passarà a dir-se Joana, tenir el dret legal que tenen totes les dones sense necessitat d’afaitar-se la barba ni el bigoti, si no ho vol, i per descomptat a no disminuir ni un mil·límetre la seva musculatura de braç.
De fet aquest és un dels temors que inspira la reacció feminista sobre la llei, que és el risc que la dona desaparegui com a tal. Evidentment a l’esport, el pas d’homes a dones comporta un avantatge objectiu d’aquests últims per la immensa majoria de pràctiques esportives. L’escàndol muntat sobre l’aixecador de pesos de Nova Zelanda que fins als 34 anys va competir en la categoria masculina i després ha reassignat el seu gènere competint amb èxit mundial en la femenina és un dels molts exemples.
També els problemes relacionats amb la llei de la violència de gènere. Si una dona trans no té un tractament prou ben conduït, continuarà presentant característiques pròpies d’un home en les seves reaccions amb la parella, però quedarà fora del càstig més gran que s’infligeix als homes pel fet de ser-ho.
Un altre aspecte polèmic és el dels menors. Aquests podran reassignar el seu gènere a partir dels 16 anys sense permís patern. I aquí hi ha una erosió més de les moltes que es van produint en les últimes lleis de la pàtria potestat. Menors d’edat que per llei poden actuar amb criteris contraris als dels seus pares. Aquest cas és particularment greu perquè comporta la cirurgia i l’hormonació, i per tant conseqüències irreparables o almenys molt perjudicials. També és polèmic que ho puguin fer a partir dels 14 anys amb l’acord dels pares, perquè en una edat tan jove és molt difícil que la persona tingui clar tant la seva identitat com que pugui valorar les conseqüències futures de la seva decisió.
La llei presenta nombrosos dubtes constitucionals, però aquesta és una característica comuna en la legislació de Sánchez. A la pràctica no li resulta un problema important, donat que no hi ha suspensió prèvia de la legislació estatal i que el temps per resoldre els casos del TC pot ser tan llarg que la llei prengui carta de naturalesa. Només cal pensar els 11 anys que fa que dorm als calaixos del més alt tribunal el recurs contra la llei de l’avortament. L’oposició feminista a aquesta llei que pràcticament sorgeix de les rengles del feminisme del PSOE encapçalada per Carmen Calvo s’ha vist derrotada en tota regla perquè Sánchez ha abraçat l’opció del feminisme d’Irene Montero, que atorga el benefici al col·lectiu LGBTI. Està per veure que aquesta discrepància tingui conseqüències importants perquè hi ha interpretacions fonamentades que consideren que aquestes organitzacions feministes, com també les de l’altre àmbit, el de les identitats de gènere que conrea UP, tenen una incidència social escassa, i que només el recusament dels grans partits, els diners públics que aflueixen en abundància i el tracte molt favorable dels mitjans de comunicació o de part d’ells, li dóna una dimensió que a la pràctica i en termes electorals està lluny de tenir.
Loading ...
