Primer l’avortament i ara l’eutanàsia. Arreu d’Europa, d’Occident i de nombrosos països amb forta influència occidental es produeixen “onades” en favor de permetre aquestes pràctiques o bé ampliar-les encara més. Les Nacions Unides les promouen també a escala planetària, tot i que cada cop hi ha més resistències internes per l’auge de la Xina.
Dos elements haurien de cridar l’atenció:
El primer és l’efecte dominó en que aquestes campanyes en favor de l’avortament i l’eutanàsia es produeixen. A algú se li ocorre la idea d’inscriure el dret a l’avortament a la constitució o a la llista de drets fonamentals de la Unió Europea, i de sobte apareixen una munió de seguidors que intenten replicar la iniciativa en les seves jurisdiccions respectives.
La segona observació sorprenent és el fet que aquestes campanyes són presentades sistemàticament com a conquestes de nous drets pels ciutadans; autèntiques gestes d’herois de les classes socialment més desafavorides.
Els promotors busquen doncs emular la lluita tradicional del moviment obrer per obtenir drets socials de finals del segle XIX i principis el XX, sovint capitanejada per partits i sindicats socialistes (tot i que també amb un fort paper dels moviments cristians inspirats en la Doctrina Social de l’Església Catòlica).
Aquesta vinculació amb el mite fundador del progressisme cerca doncs situar l’avortament i l’eutanàsia al mateix nivell que els grans drets fundadors de l’estat del benestar, com la jubilació o l’assistència sanitària pública.
La realitat, però, és que tant l’avortament com l’eutanàsia són causants de greus desastres individuals i col·lectius en una societat que precisament el que més li manquen són naixements i vincles socials forts que la mantinguin cohesionada.
Per què, doncs, governs com l’espanyol o el francès, que es presenten com progressistes, insisteixen tant en promoure aquestes pràctiques, diametralment oposades als valors i al marc social tradicionals d’Europa?
La resposta és que davant l’electorat, avortament i eutanàsia, juntament amb algun altre ítem de l’agenda política com els drets homosexuals i l’anti racisme, són el darrer refugi d’un progressisme buidat de sentit i decadent.
Prenem el cas francès
Que un president tan profundament impopular com Emmanuel Macron presenti amb gran pompa i enmig de la pitjor onada de protestes des de les Armilles Grogues un projecte de lli de “final de vida” només pot implicar que necessita desesperadament desviar l’atenció dels problemes reals i presentar quelcom que li doni dret a l’etiqueta de progressista.
El procés que està vivint França consisteix en un opac grup de promotors que l’empenyen, davant dels quals el Col·legi nacional dels metges francesos ja s’ha pronunciat clarament en contra de la iniciativa. Però com ha succeït a Espanya, l’opinió dels experts no compta per a res. L’important és penjar-se la medalla.