Al més pur estil Macron, és a dir, utilitzant la retòrica com si fos una finalitat en ella mateixa, el president francès aconseguí fa uns dies un èxit quan el Congrés del Parlament de França, institució que reuneix la cambra baixa (Assemblea Nacional) i alta (Senat), votà a favor d’introduir a la Constitució de la Cinquena República una referència explícita al dret a l’avortament.
França es converteix així en el primer país del món que recull l’avortament (a través de l’eufemisme “interrupció voluntària de l’embaràs” o “IVG”, molt estès al país veí) en el sí de la Constitució.
Macron s’apuntava així una victòria fàcil en un context de forta i constant oposició a la seva obra de govern.
La idea li vingué el 2022, quan el Tribunal Suprem dels Estats Units derogà la seva sentència prèvia “Roe contra Wade”, que impossibilitava als estats federats prohibir la pràctica de l’avortament.
Finalment, el Congrés de França validà el canvi constitucional el passat 4 de març amb un total de 780 vots a favor, 72 contra i 50 abstencions.
Àvid d’obtenir un nou èxit, Macron sap que el camp de la moral li brinda, en el context d’una societat fortament desvinculada dels seus valors tradicionals, àmplies possibilitats.
Així doncs, després d’haver estès el termini legal per avortar de 12 a 14 setmanes durant el seu primer mandat, d’haver també aprovat el 2021 la procreació assistida per a les dones soles i en parella homosexual, i d’haver introduït l’avortament a la Constitució, tocava atacar l’altre extrem de la vida: la seva fi.
El nou objectiu que el president francès presentà el 10 de març és una llei sobre “la fi de la vida”, que tindria com a objectiu garantir la llibertat de les persones d’acabar els seus dies segons els seus propis desitjos. En nom de la “llibertat”, com en el cas de l’avortament, però també de la “fraternitat”, segons les pròpies paraules de Macron, mestre en el recurs retòric de l’oxímoron com notava el periodista de Le Figaro Guillaume Tabard.
El president francès, fent un cop més gala del seu habitual joc de confusió verbal, rebutja, però, els termes “eutanàsia” i “suïcidi assistit”, que substitueix per “ajuda a morir”. Resulta flagrant que l’objectiu final del projecte de Macron és facilitar que el malalt prengui una substància letal, fet que s’emmarca clarament en el cas del suïcidi assistit.
El cas de l’eutanàsia, és a dir, desacoblar l’acte causant de la mort de la voluntat explícita de l’individu, no estaria recollit en la llei francesa. Però l’experiència d’altres països europeus demostra que l’eutanàsia és tan sols una etapa que sol venir més tard per si sola, presentada com un nou “progrés”.
La proposta del president Macron ha despertat l’oposició del Col·legi nacional de medicina, així com de l’associació francesa d’acompanyament i cures pal·liatives i de la Conferència Episcopal de França.
Com ja anotàvem l’any passat, avortament i eutanàsia són el darrer refugi d’un progressisme occidental buidat de sentit i decadent.
Malauradament, la bandera que enarboren encara resulta rendible gràcies a una intel·liguèntsia política i mediàtica que aplaudeix amb entusiasme totes les mesures que aïllen les persones en nom de la llibertat individual, i a una ciutadania que porta ja diverses generacions separada de les arrels de la seva cultura cristiana.
Loading ...
