A Catalunya i a Espanya hi ha tres indicadors socials que han deixat de ser episodis per convertir-se en tendència: autolesions entre adolescents, agressions a mestres i violència contra el personal sanitari. No són fenòmens aïllats; formen part d’un mateix clima social: frustració acumulada, debilitament de l’autoritat i saturació institucional.
Autolesions en augment
Les dades són clares. El Codi Risc Suïcidi de Catalunya indica que els intents d’autolesió i les conductes suïcides en menors s’han triplicat des del 2019. Hospitals com Sant Joan de Déu o l’Hospital Clínic de Barcelona parlen d’un increment “quasi epidèmic” de consultes per autolesions no suïcides: talls, cops i conductes de risc.
El fenomen no és marginal. El baròmetre “Juventud, salud y bienestar 2025” de la Fundación Mutua Madrileña i FAD Juventud situa en gairebé el 35 % els joves que han practicat autolesions; un 7 % ho fa amb freqüència. A escala europea, estudis del Ministeri de Sanitat situaven la prevalença entorn del 28 % el 2023.
El perfil és conegut pels professionals: adolescents —majoritàriament noies— que utilitzen el dolor físic per gestionar una angoixa emocional que no saben verbalitzar. No és només un problema clínic, sinó també un indicador cultural.
Violència a les aules
Paral·lelament, la conflictivitat a les aules s’ha intensificat. L’últim informe del “Defensor del Profesor” del sindicat ANPE confirma un augment del 7 % en agressions físiques a docents a Espanya. A Catalunya, sindicats com USTEC denuncien infra-notificació per manca de suport institucional.
La Generalitat ha reaccionat revisant protocols de seguretat després d’incidents greus en instituts de l’àrea metropolitana de Barcelona. El compromís polític és clar: considerar els docents com a autoritat pública, amb l’objectiu d’equiparar jurídicament l’agressió a un professor amb l’atac a un agent policial.
Sanitat sota pressió: agressions i saturació
La sanitat ofereix un tercer indicador encara més contundent. Segons el Consell General de Col·legis Oficials de Metges (CGCOM), el 2023 es van registrar gairebé 800 agressions denunciades només a metges, sense comptar infermeria o personal administratiu.
A Catalunya, els Mossos d’Esquadra constaten un creixement sostingut de denúncies en centres sanitaris. Els punts crítics són les urgències hospitalàries i els centres d’atenció primària (CAP). El detonant habitual: les llistes d’espera i els temps de demora.
La Generalitat ha iniciat campanyes per incentivar la denúncia. La realitat, però, és que el nombre d’incidents supera àmpliament el de denúncies: el fenomen està infraregistrat.
Els experts del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya apunten diversos factors.
El primer és la baixa tolerància a la frustració: una cultura de la immediatesa digital genera expectatives d’atenció instantània i, quan aquesta no arriba en serveis humans, la frustració es transforma en agressió.
El segon factor és l’analfabetisme emocional: la incapacitat de gestionar el malestar sense una resposta immediata. L’autolesió esdevé un mecanisme d’alleujament físic davant l’angoixa psicològica.
El tercer element és la saturació estructural de la salut mental pública. Xarxes com els CSMIJ i els CSMA no absorbeixen tota la demanda; els casos es cronifiquen i el malestar es desplaça: cap a fora —violència— o cap a dins —autolesió.
L’escola com a contenidor emocional
Aquesta saturació ha convertit l’escola en una institució de contenció emocional. Professors sense formació clínica assumeixen funcions de suport psicològic: és una externalització silenciosa del sistema sanitari.
Deslegitimació institucional i canvi cultural
Hi ha, a més, un factor polític i sociològic més profund: la deslegitimació de les institucions. El mestre i el metge han passat de ser figures d’autoritat moral a proveïdors de serveis. Si no compleixen expectatives immediates, la frustració es personalitza.
El pacient que espera hores percep una falta de respecte; el pare que discrepa d’una qualificació interpreta un mal servei. El professional es converteix en objectiu.
Aquest canvi respon a una transformació cultural més àmplia: el debilitament del pacte social. La percepció que l’Estat no protegeix legitima conductes transgressores contra els seus representants més visibles.
Aquesta dinàmica no es resol amb més legislació punitiva. L’enduriment penal pot tenir efectes dissuasius puntuals, però no aborda la causa estructural: la crisi de socialització i la fragmentació cultural.
La pandèmia va accelerar el procés, però no el va crear. El fenomen és anterior i, probablement, persistent si no es produeix un canvi cultural de gran abast.
Aquestes tres causes creen un cercle viciós: el professional, cremat i agredit, agafa la baixa o marxa; el servei empitjora i la frustració social augmenta.
Conclusió: crisi educativa i de valors compartits
En últim terme, tot plegat revela la incapacitat de la societat per educar en el sentit ple de la paraula, és a dir, formar el caràcter i aportar sentit i orientació a la vida. També posa de manifest la manca d’uns acords fonamentals compartits que permetin interioritzar funcions bàsiques com el respecte, especialment envers figures com el metge, el mestre o, en primer terme, el pare i la mare. Aquests valors haurien de funcionar en les persones en “pilot automàtic”, sense necessitat de més legislació repressiva, policia ni judicialització de les relacions.
Són les conseqüències d’una cultura centrada en la realització individual a través de la satisfacció del desig sense constriccions, pròpia d’una societat desvinculada que acaba erosionant els seus propis fonaments. El problema, i és greu, és que aquesta cultura és avui hegemònica i es transmet tant als mitjans de comunicació com a les polítiques públiques.
Només un canvi literalment revolucionari —en el sentit etimològic de “capgirar”— pot resoldre la qüestió. Mentrestant, el problema creixerà i acabarem tenint metges, infermeres, mestres i professors amb la consideració d’agents d’ordre públic, més lleis punitives i una major judicialització de la vida ordinària.
El professional, cremat i agredit, agafa la baixa o marxa; el servei empitjora i la frustració social augmenta. Share on X
