El pacte innecessari. Es parla de la necessitat d’un pacte escolar (educatiu). Sempre que apareix un nou projecte de llei, algú es queixa que ja portem ¿vuit lleis educatives? La transició educativa és la de mai acabar. Potser té raó, potser no la té. És cert que, si comparem amb la llarga etapa de governs liberals i conservadors, des de la famosa llei Moyano, hi va haver molt pocs canvis legislatius. A Romanones, ja ho sabem, li agradaven els reglaments (“facin altres les lleis, jo m’encarregaré dels reglaments”) i va impulsar un que va tenir una llarga durada, però no va voler fer una llei. En això que ara en diuen franquisme -mai he sabut molt bé què és més enllà d’una categoria ideològica sociològica, ¿No seria millor anomenar-lo pel seu nom: “Dictadura franquista”?– només es va aprovar molt al final una llei educativa, la de 1970.
Podríem veure d’una altra manera les coses. A Espanya hi va haver i segueix havent-hi un veritable pacte escolar que ha donat els seus fruits. El pacte és el de la Llei general d’educació de 1970 amb la seva tendència estatalista, que no ha fet més que incrementar-se per estendre l’obligatorietat i universalitzar l’educació com a dret. El pacte va ser constitucionalitzat el 1978 i va quedar definitivament establert per la LODE de 1985.
Els primers “concerts educatius” es van signar el 1986. Des de llavors ve funcionant el pacte educatiu. En un altre lloc ens hem detingut en l’anàlisi d’aquesta continuïtat. Gairebé la meitat dels ministres del ram de la democràcia des de 1978 van voler fer la seva llei. Van canviar alguna cosa perquè res canviés (i sense alterar en l’essencial el pacte no escrit). El pacte educatiu de 1970-1985 segueix sent molt estable. Els ministres arriben al carrer Alcalá 34 i creuen que cal fer una llei, “la seva” llei, i ho aconsegueixen, o no, fins que un altre partit governa i fa una altra llei .
En aquest moment hi ha dues lleis educatives vigents, una l’anomenada Llei Wert, que és obvi que caldrà canviar, va ser un accident, i la part no derogada de la LODE. El pacte educatiu el van signar la UCD, és a dir en bona mesura alehores l’Església, i el PSOE a les Corts de 1977-1978, amb “espantà” dramatitzada del ponent socialista, i segueix vigent. Sí, tenim un pacte educatiu i funciona acceptablement bé, el que equival a dir també acceptablement malament. Aquest és el seu mèrit, que mai deixa contents als mateixos, no els contenta del tot. Amb aquest pacte porta la nostra societat 35 anys de desenvolupament educatiu (o fins i tot 50). En el sistema educatiu hi ha més estabilitat de la que sembla, fins i tot per al dèficit.
El pacte autèntic, el pacte necessari . Deixin la llei com està, o deroguin l’anterior i facin un recull jurídic de les millors normes o disposicions.
El pacte necessari és un altre: consisteix en quatre paraules : visibilitat, gratuïtat, educació professional i qualitat.
Aquest és el pacte que necessitem, no un acord de partits per a una nova llei, no cal i a més no serà possible. Ens entretenen amb aquest sermó. En primer lloc, amb la llei que sigui, ja que no és un assumpte de legislació ni de poders públics, cal utilitzar bé el llenguatge i anomenar a l’escola concertada sostinguda amb recursos públics Escola d’iniciativa social. Cal trencar la lògica dual o binària públic/privat. Cal aconseguir la visibilitat d’una escola que és d’un tercer tipus, ni pública-estatal ni privada-mercantil. Tots, inclosos sindicats professionals, Església, poders públics, mitjans de comunicació i publicitaris, etc., haurien de posar-se d’acord en això. L’escola a Espanya, a cada regió o comunitat autònoma té característiques molt diferents, precisament com a resultat del pacte educatiu existent que no cal canviar ni seguir minvant, teixeix una triple xarxa: l’escola pública administrada pels poders públics i finançada gairebé al 100 % pels pressupostos i que solem anomenar escola estatal o simplement escola pública, però és només una part del sistema públic educatiu; l’escola, també part essencial del sistema públic educatiu, que solem anomenar concertada, en gran part confessional catòlica (“congregacionista” es deia abans) i en una part cada dia més important és d’iniciativa laica no religiosa, que no és ni ha de ser exclusivament finançada amb recursos públics, aquesta és la escola d’iniciativa social; finalment, l’escola privada pròpiament dita, que presta un servei regulat pel mercat (preu + interès + lucre partible), com a activitat sotmesa a la legislació general sota la inspecció dels poders públics. Les fronteres no són sempre tan clares, però no convé “dualitzar” el sistema ni contraposar sempre a l’escola estatal (majoritàriament, gairebé exclusivament escola dels poders públics, que ha estat transferida a cada comunitat autònoma, en alguns casos amb competències plenes). Hi ha una escola d’iniciativa social que presta un servei públic que no és ni pot ser mercantil, però que no es regeix per la lògica de la prestació d’un servei ofert per l’administració pública, sinó que ho fa des de la iniciativa de grups diferents de la societat per prestar aquest servei públic i el concerta amb les administracions. El pacte educatiu hauria de donar visibilitat més gran i consistència a aquest tercer espai, en realitat el més antic i sòlid de tots, el de l’escola d’iniciativa social.
La segona característica ha de ser la gratuïtat, o bé, dit d’una altra manera, la universalitat de l’accés gratuït al servei públic de l’educació i per a això cal augmentar els pressupostos. La universalitat garantida de l’educació, una escola que veritablement integri (que sigui una “comprehensive school”, no el disbarat d’una “escola comprensiva” que ningú va entendre molt bé què va voler ser) i per tant tingui una diversificació i unes adaptacions curriculars que integrin la diversitat. En aquest segon objectiu del pacte escolar s’ha de potenciar d’una vegada per totes, en imatge, pressupostos, recursos diversos, instal.lacions, ocupabilitat, etc. l’educació professional. Caldria dir que l’educació, sigui secundària o universitària, en molt bona mesura ha de tenir una orientació professionalitzada de molta qualitat. La transformació del nostre fràgil sistema productiu depèn de la transformació de la qualitat del sistema educatiu, depèn d’una bona educació professional. Aquest és un segon pacte que necessita més d’un govern, de més d’una legislatura, potser necessiti dues dècades per consolidar-se. Cal pactar, segon pacte urgent i necessari.
El tercer pacte educatiu és la qualitat. Si s’aconsegueixen pactar, és a dir, acordar entre actors socials, culturals i polítics, amb una durada en el temps, arribarà la qualitat de la que caldrà tenir cura amb la revisió o avaluació permanent. El major problema de l’educació espanyola, comparada amb el seu entorn, està en la qualitat. Sortim perdent gairebé sempre que ens comparem amb el nostre entorn. Hem de pactar un avanç significatiu en aquest àmbit, augmentant per descomptat el tram del PIB dedicat a educació i les partides pressupostàries corresponents.
El pacte escolar que importa a tots ha de buscar i aconseguir a mig termini la visibilitat del que ja existeix: la triple xarxa escolar amb una presència essencial de l’Escola d’iniciativa social com a part amb personalitat diferenciada del sistema públic educatiu. Necessitem un pacte per a la qualitat educativa, sumant esforços per millorar i cooperant contínuament. Necessitem un pacte per a una sòlida formació professional. Aquests són els tres pactes educatius. No és necessària una nova llei, però sí aquests pactes.
El pacte necessari és un altre: consisteix en quatre paraules : visibilitat, gratuïtat, educació professional i qualitat Share on X
Loading ...
