Espanya té un problema crònic i molt greu en la seva taxa de natalitat. És la més baixa d’Europa amb 1,26 naixements per dona, només per sobre de la de Malta, quan el nombre que expressaria una situació d’equilibri és del 2,1. La distància per tant és astronòmica. El nostre veí, França, que desenvolupa enèrgiques polítiques a favor de natalitat ha aconseguit situar-la en l’1,84, 13 dècimes més que l’any 1995. També Alemanya, que tenia un problema greu, l’ha atenuat sense encara resoldre-ho passant d’una taxa d’1,25 -semblant a l’actual espanyola- a la d’1,57. Ara amb la crisi econòmica provocada per la Covid-19 les previsions tornen a empitjorar. Les dades assenyalen que el 2020 els naixements s’hauran reduït entre un 5,4% i 8%, al que cal afegir la reducció d’un 3,6% del 2019. Això significaria que en dos anys la natalitat hauria caigut un 10% i ens situaria en un escenari encara més crític.
Malgrat aquest fet, Espanya també està a la cua en ajuts a la família. Tan sols té Grècia per darrere. Però, si només es consideren les transferències directes, és a dir els ajuts que es donen per fill, aleshores Espanya és la darrera amb diferència. Grècia paga més a les famílies. La base de la compensació espanyola és a través dels serveis, que representa un 0,72% del PIB del 2015. No és res extraordinari malgrat ser la primera aportació del sistema d’ajuts espanyol. Per exemple: Alemanya aporta l’1,13% en aquest capítol, França l’1,43% i Itàlia l’1,66%. Però en transferències de renda tots ens superen àmpliament a causa del migrat 0,56% del PIB d’Espanya: França aporta l’1,51% del PIB, Alemanya l’1,09% i Itàlia l’1,29%, i fins i tot Portugal és més generós que Espanya amb un 0,74%. Per tant, la davallada demogràfica té un correlat en la baixa preocupació dels governs de l’estat i de les comunitats autònomes per revertir-la. Pitjor encara, ni tan sols és un problema a l’agenda política, com ho constaten els programes electorals per a les eleccions a Catalunya.
Les perspectives de futur s’agreugen perquè entre la gent menor de 45 anys la idea de formar una família és més aviat remota, com ho assenyala l’enquesta duta a terme per GAD3 per The family watch en el desè baròmetre de les famílies que ha enquestat a 605 llars. D’acord amb aquesta font, formar una família no és una prioritat, el 83% consideren que les dificultats per fer-ho són més grans que en les generacions anteriors. I en ordre a les preferències només un 26,3% li atorga prioritat mentre que la majoria s’inclina per prosperar professionalment (89%), ampliar els seus estudis (62%) i viatjar i conèixer altres cultures (59%). Els que tenen fills en un 72% no s’inclinen per tenir-ne més.
En definitiva, la perspectiva és força desoladora si es considera que el principal capital d’un país desenvolupat és el seu propi capital humà.
Loading ...
