El 15 d’octubre de 2025, Barcelona es va despertar amb un aire carregat i un horitzó d’incertesa per uns i de sorpresa per la majoria. El que havia de ser una jornada de vaga general “per Palestina” es va convertir en dia de conflictes, aldarulls, actes vandàlics i tot el possible per fer inviable el funcionament de la ciutat.
La paradoxa, si es pot dir així, és que l’alcalde és una de les autoritats que recolzen el que va succeir a Barcelona. Els ciutadans, una vegada més, van quedar atrapats enmig del caos, observant com petits grups radicals convertien els carrers en un camp de batalla, mentre el poder polític mirava cap a una altra banda.
Del clam al desordre
Convocada per una desena de sindicats i col·lectius propalestins —entre ells la CGT i el Sindicat d’Estudiants— sota el lema “Parem per Palestina”, la vaga pretenia exigir la fi dels atacs a Gaza i la ruptura de relacions diplomàtiques amb Israel. Però la jornada, amb un seguiment laboral escàs, va derivar ràpidament en una successió d’actes violents que van deixar una ciutat paralitzada i ferida.
Els primers incidents van aparèixer a primera hora. A les set del matí, petits grups tallaven la Ronda Litoral i l’AP-7, bloquejant l’accés a Mercabarna i col·lapsant els accessos metropolitans. Camions aturats, conductors exasperats, i la sensació que la ciutat començava el dia segrestada per uns pocs. Els Mossos d’Esquadra desplegaven efectius preventius, però les seves actuacions semblaven més simbòliques que efectives.
El foc arriba al cor de la ciutat
Cap al migdia, els piquets s’havien traslladat al centre. A la plaça Universitat, els estudiants aixecaven pancartes, mentre grups encaputxats llançaven pintura contra sucursals bancàries del carrer Aragó i Eixample. Al passeig de Sant Joan, els bombers havien d’intervenir per apagar diversos contenidors cremats. El paisatge recordava massa altres jornades negres de la ciutat.
A les sis de la tarda, la concentració principal començava a l’estació de Sants. Segons la Guàrdia Urbana, unes 15.000 persones es van congregar-hi, encara que els convocants elevaven la xifra fins a 50.000. La marxa avançava entre crits de “Palestina lliure” i “Boicot a Israel”, però també amb proclames molt menys pacífiques: “Barcelona serà la tomba del sionisme”.
El pas cap al consolat israelià va ser l’espurna. Barricades improvisades, contenidors en flames, i una pluja de pedres contra restaurants de menjar ràpid com McDonald’s i Burger King, acusats de “col·laborar amb Israel”. Els vidres trencats, les flames i l’olor de fum van ser la tònica d’una tarda que va esdevenir nit de caos.
Nit de barricades
Entre les vuit i les onze, els incidents es van traslladar cap a plaça Espanya i el Paral·lel. Els Mossos, desbordats, van fer servir gas pebre i càrregues de dispersió. Dotzenes de comerços van veure els seus aparadors trencats; alguns petits establiments van ser saquejats. Un supermercat del Poble-sec va quedar completament destrossat. A la mateixa hora, la Ronda Litoral encara patia talls intermitents. El foc dels contenidors cremats tenyia el cel d’un taronja sinistre.
Cap a la mitjanit, el balanç provisional era desolador: 15 detinguts —11 d’ells menors—, 23 ferits lleus (12 agents i 11 manifestants), desenes de contenidors cremats i diversos locals comercials vandalitzats. Els serveis de neteja treballaven fins a la matinada per retirar les restes de barricades a Sants i Poble-sec. La ciutat, exhausta, tornava lentament a la normalitat cap a les dues de la matinada d’avui 16 d’octubre.
Una ciutat paralitzada
Les conseqüències del desordre van ser palpables a tot arreu. La rambla de Prim va romandre tallada durant cinc hores; el Portal de Santa Madrona, des de les Drassanes fins a la Rambla, va patir talls intermitents. El carrer del Comte d’Urgell i el de Muntaner van quedar bloquejats durant bona part de la tarda. A la Diagonal, la policia va optar per tancar la via a partir de Francesc Macià per evitar el pas dels grups més violents. Però aquesta “solució” només va multiplicar el col·lapse. Els barcelonins tornaven a ser ostatges del caos.
L’origen del problema
La pregunta és inevitable: com és possible que Barcelona sigui, una vegada i una altra, l’escenari d’aquest tipus d’aldarulls? Madrid, per raó de capitalitat, acull les grans manifestacions; però a Barcelona, petits grups, sovint desconeguts i sense arrel social, aconsegueixen paralitzar la ciutat. La resposta és tant política com cultural.
D’una banda, hi ha una tolerància institucional evident. Els disturbis del 15 d’octubre van comptar amb el suport explícit o tàcit de partits com ERC i Comuns, socis necessaris del president Illa i de l’alcalde Jaume Collboni, que fins i tot va aparèixer en fotografies amb un mocador palestí sobre les espatlles. És un gest simbòlic, sí, però revelador: una autoritat que celebra o justifica el desordre envia un missatge clar —que aquest és acceptable.
Així, Barcelona s’ha convertit en un terreny fèrtil per a la “cultura del vandalisme”, una mena d’activisme performatiu on uns pocs imposen el seu relat a base de foc i destrosses, mentre la majoria ciutadana paga les conseqüències.
L’aliança inquietant
Un altre aspecte preocupant és la presència cada cop més visible de grups musulmans en aquestes mobilitzacions. No com a ciutadans a títol individual, sinó com a col·lectius amb un discurs polític propi. És el reflex d’una aliança que ja s’ha vist a França sota el paraigua de Mélenchon: la confluència entre una part de l’esquerra i l’islam polític. La diferència aquí és que aquesta aliança no actua des de l’oposició, sinó des del poder. Són els mateixos partits que governen els que donen cobertura a aquest populisme identitari que converteix els carrers en escenari de confrontació simbòlica.
Uns Mossos desbordats o desactivats
Finalment, la incapacitat dels Mossos d’Esquadra per garantir un funcionament mínim de la ciutat planteja un altre interrogant. Que uns pocs centenars de manifestants aconsegueixin bloquejar durant hores la Ronda Litoral o impedir la sortida d’un hotel a Sants només pot tenir dues explicacions: manca de recursos o manca de voluntat política.
En realitat, sembla més aviat el segon cas. Les ordres de contenció, dictades per un Govern que prefereix evitar el conflicte polític amb els seus aliats, acaben traslladant el cost al ciutadà comú. És ell qui paga, literalment, amb la seva mobilitat, el seu temps i la seva seguretat.
Conclusió: la ciutat com a víctima
Tot això ens condueix a una conclusió amarga: Barcelona és una ciutat segrestada. No pels manifestants, que són pocs, sinó per una estructura política que confon la permissivitat amb la llibertat. Convocar una jornada d’aldarulls dos anys després de l’inici del conflicte a Gaza, i precisament quan s’ha assolit un acord de pau i han cessat els combats, només pot entendre’s com una posada en escena per mantenir viva una flama ideològica.
La ciutat, però, ja no hi creu. Cada contenidor cremat, cada carrer tallat, cada comerç trencat és un recordatori que la política a Barcelona ha deixat de protegir la vida quotidiana dels seus habitants. I això, més que el fum o el foc, és el que realment ofega.
Barcelona, altra vegada en flames. Uns pocs radicals, i una majoria de ciutadans segrestats. #Barcelona #Aldarulls #VagaPalestina Share on X
Loading ...
