L’assassinat del general iranià Qassem Soleimani el passat 3 de gener a l’aeroport de Bagdad per un dron nord-americà ha estat una decisió reflexionada i coherent amb els interessos dels Estats Units a l’Orient Mitjà.
Malgrat el fet que la immensa majoria de mitjans nord-americans i europeus han tornat a titllar Trump de irracional o temerari, l’operació és fàcilment explicable per diverses raons, tant polítiques com econòmiques.
Primerament, cal recordar que al llarg dels darrers anys, l’Iran ha actuat com un actor pertorbador de la ja escassa estabilitat de la regió. Enviant recursos humans, materials i financers a una miríada de guerrilles i organitzacions (incloent grups terroristes) a països com el Iemen, Síria i el Líban, el règim xiïta de Teheran ha propagat guerres civils i possibilitat atacs terroristes.
En totes aquestes campanyes, el general Soleimani hi jugava un paper clau com comandant de la Força Al Qods, el braç armat d’elit del règim a tot l’Orient Mitjà. La seva eliminació no és doncs pur oportunisme sinó que té un important objectiu polític: frenar la sovint nefasta influència de l’Iran.
En segon lloc, l’Iran ha dut a terme amb impunitat un seguit d’atacs a l’exterior del seu territori contra països amb qui no es troba en situació de conflicte bèl·lic, com vaixells petrolers de l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units. El règim amenaça sistemàticament a Israel amb la seva destrucció total (sí, destrucció total). L’Iran abaté a més un dron nord-americà sobre aigües internacionals al mes de juny. L’assassinat de Suleimani suposa doncs una dolorosa advertència perquè l’Iran cessi aquest comportament irresponsable.
En tercer lloc, els Estats Units acusen l’Iran d’haver orquestrat l’atac contra la seva ambaixada a Bagdad pocs dies abans la mort de Soleimani a la mateixa ciutat, així com d’atacs de milícies contra bases de la coalició internacional anti-Estat Islàmic. La decisió d’eliminar el general és doncs justificable com un acte «defensiu», tal i com declarà la mateixa Administració Trump.
En quart lloc, si aquest cop els Estats Units no han dubtat en eliminar una figura de primer ordre com Suleimani, és també perquè el context econòmic els és favorable. Ara que els Estats Units s’han convertit en un exportador net de petroli, Washington ja no tem una represàlia de Teheran en forma d’una alça de preu del cru.
A més a més, la situació econòmica és particularment dolenta pel Iran, que no es pot permetre més pressió sobre la seva economia nacional, molt debilitada per les sancions nord-americanes. I Washington sap que com pitjor vagi l’economia, més feble serà el règim islamista iranià. Les recents protestes a Teheran -brutalment reprimides- en són una prova, i el moment d’unitat nacional generat per la mort de Soleimani no tardarà en esvair-se.
En definitiva, l’atac reforça la credibilitat dels Estats Units a l’Orient Mitjà com un actor capaç d’emprar la força per defensar els seus interessos. Els conservadors nord-americans esperaven des de feia temps una senyal forta com l’assassinat de Soleimani per recuperar el prestigi davant els seus aliats, tornar a ésser temuts pels seus enemics i respectat pels rivals.
Finalment, cal apuntar que l’Iran ha demostrat una i altra vegada un total menyspreu a la sobirania nacional dels altres països, començant per la dels seus aliats. El govern de Bagdad no pot doncs denunciar una ingerència nord-americana per la mort de Soleimani i no condemnar el llançament de míssils contra objectius nord-americans sobre sòl iraquià pocs dies després com a represàlia.
L’Iran no actua com un país responsable, i amb la mort de Soleimani, els Estats Units s’han limitat a recordar-ho al món sencer.
