Aspectes econòmics de la guerra d’Ucraïna

Es miri com es miri, a la guerra d’Ucraïna hi ha un  agressor, Rússia, i un  agredit, Ucraïna. L’agressor és  molt més poderós que l’agredit. El PIB (producte interior brut) de Rússia (1,7 bilions de dòlars) és deu o més vegades superior al d’Ucraïna. Però, encara  que Rússia  sigui un país  territorialment enorme, la seva producció de riquesa és molt petita comparada amb la de les grans potències. Se situa entre el PIB d’Espanya (1,3 bilions de dòlars)  i el d’Itàlia (2,3 bilions de dòlars).  Malgrat els seus  17 milions de kilòmetres quadrats (34 vegades el territori d’Espanya),

Rússia presenta  una economia i una societat endarrerides, hereves de  l’URSS, que va fer implosió  l’any 1991 degut precisament al seu  pèssim funcionament econòmic. La Rússia actual ha pogut ser qualificada  de “califat energètic“, una autocràcia principalment productora i exportadora de petroli, gas i matèries primeres.

Putin no parla mai de guerra d’invasió, sinó d’una  “operació militar especial“ per a “desnazificar” Ucraïna. Compta amb un aliat principal, la Xina, però  aquesta és un aliat  reticent, malgrat la Declaració Conjunta signada a Pequín el 4 de febrer per les dues autocràcies, vint dies abans de la invasió, que establia entre elles  una relació de cooperació “sense límits“.

La Xina  no veu amb claredat on pot conduir l’aventura de Putin. Observa i treu conclusions  sobre la seva possible invasió  de Taiwan. “L’operació militar especial” de Putin no li serveix de cap manera de model. La Xina va llançada cap a esdevenir  la primera potència del món, no li agraden les aventures,  no vol ensurts innecessaris.

El PIB de la Xina és de  18,3 bilions de dòlars, més de deu vegades el  de Rússia. Els dos sumen 20 bilions de dòlars. Els aliats d’Ucraïna sumen una xifra molt més elevada: 54 bilions de dòlars. Són els Estats Units (20 bilions), la UE (18 bilions), Canadà (2,2), Regne Unit (3,4), Japó (5,4), Corea del Sud (1,9), Austràlia (1,7), Taiwan (0,7)  i Singapur (0,34).

La Xina no es pot permetre prescindir de l’engranatge econòmic que la lliga amb Occident

La UE suposa el 37% del comerç exterior rus, mentre que  amb la Xina és només l’11% del total. Les exportacions de la Xina varen ser l’any 2021 de 3,3 bilions de dòlars, dels quals 506.366  milions de dòlars varen anar als Estats Units i 472.000 a la UE, els seus dos principals mercats. Les exportacions xineses a Rússia varen ser només de 68.000 milions de dòlars. L’economia xinesa està molt vinculada a l’economia d’Occident. A partir dels anys noranta del segle passat, les cadenes de producció i distribució globals estan molt interrelacionades.  Inclouen tant matèries primeres com productes intermedis  i travessen moltes fronteres. La Xina no es pot permetre prescindir de l’engranatge econòmic que la lliga amb Occident. Pequin no pot  reorientar fàcilment els seus fluxos comercials a curt termini. Entre Rússia i la Xina hi ha poc comerç i només funciona un sol gasoducte. La Xina no es pot arriscar  a rebre  sancions com les que està rebent  Rússia.

Els semiconductors o xips són un element clau de l’economia digital. Són essencials per a la fabricació de vehicles, mòbils i béns electrònics de consum.  També  per a tecnologies punta  com la robòtica, energies renovables, telecomunicacions, intel·ligència artificial i altres sectors en els quals la Xina aspira a superar a Occident aviat.  Únicament la multinacional taiwanesa TSMC i la sud- coreana Samsung  fan semiconductors d’alta gamma (xips de menys de deu nanòmetres). Taiwan produeix el 60% dels semiconductors  del món, la Xina només el 6%. El 90% dels xips emprats a la Xina són importats per empreses estrangeres implantades allà.

El dòlar domina el mercat mundial de divises (88%), mentre que la moneda xinesa (yuan o renminbi) només representa el 4,3% i  el ruble rus és insignificant. La quota del dòlar és estable des de fa dues dècades. El 59% de les reserves en divises dels bancs centrals són en dòlars i el 21 % en euros.

Les repercussions negatives de la guerra d’Ucraïna en l’economia i la societat europees són evidents. Es poden assenyalar  com a exemples  el fre a la recuperació de la crisi de la Covid-19, el repunt de preus de l’energia, l’augment de la inflació o  les disrupcions continuades en les cadenes de producció. La crisi provocada per la guerra d’Ucraïna s’acumula a les conseqüències de la crisi financera global de 2007-2009, a la posterior crisi del deute sobirà a Europa i a la crisi de la pandèmia. El problema és que encara no ens havíem recuperat d’aquestes dificultats i empobriment que van afectar de manera important els segments més desfavorits de la població, així com regions vulnerables.

No obstant i això, la guerra ha enfortit la unitat de propòsit a la UE, que finalment avança en matèria energètica, d’entrada per deslliurar-se de la dependència de Rússia, coordinant polítiques de compra de gas liquat, principalment als Estats Units,  i complementant interconnexions. Els Estats Units s’ha convertit en el primer productor mundial de petroli i gas liquat. El problema de subministrament d’energia -petroli i, sobretot, gas-  pot ser dramàtic el pròxim hivern a Europa si es consuma el tancament o restriccions importants d’energia  procedent de Rússia. El que és segur és que la substitució del gas rus pel gas liquat  suposarà un increment de costos.

La península Ibèrica es pot convertir en una illa energètica estratègica, gràcies a la seva potent capacitat d’emmagatzematge de gas natural liquat i les expectatives de desenvolupament de l’hidrogen verd, combustible pel qual aposta la gran indústria alemanya, la fabricació del qual exigeix una intensa aportació d’electricitat renovable. Es parla d’un gasoducte submarí entre els ports de Barcelona i Livorno i d’activar la tercera connexió transpirinenca que, seguint el traçat del Midcat, gasoducte paralitzat el 2018 que, a més de gas,  transportaria hidrogen verd cap al centre d’Europa.

La UE també avança en defensa, a la recerca de la seva  “autonomia estratègica“.  Els seus països membres augmenten els pressuposts de defensa. Rússia es queixava de  la penetració de l’OTAN a Ucraïna. Amb la seva invasió, l’OTAN, que segons Macron es trobava en estat de “mort cerebral“, s’ha enfortit. Suècia i Finlàndia acaben de sol·licitar l’entrada.

declaracions recents  del secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, “la guerra pot durar temps i hem d’estar preparats“

La guerra significa  deteriorament de la globalització, decreixement del comerç internacional i augment de la despesa en defensa.  La incertesa de la seva durada té un fort impacte sobre  l’economia. Segons declaracions recents  del secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, “la guerra pot durar temps i hem d’estar preparats“. La incògnita de fons és si aquesta  guerra pot conduir l’economia mundial a un nou crac o si, al contrari, se supera i la revolució tecnològica ens porta a un nou cicle de creixement.

La guerra està perjudicant enormement el sistema alimentari internacional. La major part d’exportacions ucraïneses de cereals i sements oleaginoses  s’han frenat en sec i les de Rússia estan amenaçades.  Els dos països suposen  el 12% de calories comercialitzades. Els preus del blat han pujat un 59% des de començaments d’any. El secretari general de l’ONU, Antonio Guterres, ha advertit  que els mesos venidors coneixeran probablement  “l’espectre d’una manca global d’aliments“ que pot durar anys. La pujada d’aliments de primera necessitat ha fet pujar el nombre de persones en risc de no poder alimentar-se  de 440 milions a 1.600 milions.

Rússia i Ucraïna subministren el 28% del blat comercialitzat, el 29% de l’ordi, el 15% del blat de moro i el 75% de l’oli de gira-sol.  Suposen  la meitat dels cereals importats pel Líban i Tunísia, i dos terços dels importats per Líbia i Egipte. La guerra està pertorbant greument els subministraments. Ucraïna ha minat les seves aigües territorials per evitar un assalt rus i Rússia està bloquejant el port d’Odessa.

La presidenta de la Comissió Europea, Úrsula von der Leyen,  ha assegurat que “l’artilleria russa està bombardejant magatzems  de cereals a tota Ucraïna deliberadament, i els vaixells de guerra russos en el Mar Negre estan bloquejant els vaixells ucraïnesos plens de blat i sements de gira-sol“.

La crisi alimentària  ja és present ara a molts països, si bé l’increment de preus ve de més lluny i és anterior a la guerra. Pot fer una eclosió amb força a partir de l’estiu i de cara a l’any que ve. Les conseqüències de tot plegat són devastadores per a les poblacions més desfavorides del planeta. L’amenaça és greu per als països àrabs i Àfrica.

Putin pot deixar Rússia molt mal col·locada a l’escenari internacional de les dècades vinents

La Rússia de Putin ha començat una guerra que pretén  restaurar per la força el seu edifici imperial, però Rússia no té la capacitat econòmica, ni la militar, per a aconseguir-ho. Putin pot deixar Rússia molt mal col·locada a l’escenari internacional de les dècades vinents. Ell hauria pogut triar el camí de la modernització de l’economia russa i de la democratització de la seva societat. Era el camí desitjat i esperat per la UE. Alemanya esperava de Rússia un  Wechsel durch Handel, un canvi a través de les relacions  comercials. Això s’ha estroncat. A partir de 2000  Putin va prendre el control absolut de la política, de les institucions i de l’economia russes. Encara el té i pensa  conservar-lo molts anys més. Estava en les seves mans la possibilitat de triar el camí de la modernització i del  progrés econòmic i polític. En els primers anys de mandat semblava que ho volia fer, però després va desistir i va escollir l’enfrontament amb Occident, tal com va declarar formalment a la Conferència de Seguretat de Munic l’any 2007, davant de la incredulitat d’Angela Merkel i Javier Solana que seien  a primera fila.

Al llarg de la seva història, Rússia ha estat sempre un Estat patrimonial i clientelar on una elit extractiva i depredadora ha governat l’imperi diguis tsarista, comunista i ara putinista. L’única diferència del règim actual respecte del passat és la composició de la classe dirigent: els vells gestors de l’aparell de seguretat i repressió de l’URSS i els mafiosos.

El somni de reconstruir l’esfera imperial russa després de l’ensulsiada de l’URSS és i ha estat sempre l’eix estratègic, el leit motiv de l’acció de Putin.  Rússia, com ha passat amb altres potències imperials, s’hauria d’adaptar a la realitat i ajustar la identitat a les exigències d’un món post imperial. L’alternativa és consolidar un escenari de guerra freda que  conduirà  Rússia a allunyar-se cada cop més dels nivells de vida avançats i a una frustració creixent.

El president ucraïnès, Volodimir Zelenski, ha pronunciat el 21 de maig el discurs inaugural del  Fòrum Mundial de Davos, el primer presencial després de la pandèmia, que reuneix l’elit econòmica i empresarial mundial. Ha rebut un gran aplaudiment al final de la seva presentació, tothom dempeus. Aquest any  el Fòrum no ha comptat amb cap representació de Rússia, una mostra més del seu aïllament internacional.

Davos ha estat el símbol de la globalització satisfeta. En canvi, aquest any, a conseqüència de la guerra d’Ucraïna, és el lloc de tots els dubtes sobre el futur de l’ordre mundial i de la globalització. Zelenski ha demanat que s’apartés a Rússia  del món econòmic i comercial, un embargament total del seu petroli, el bloqueig absolut de propietats i actius bancaris, la retirada d’empreses tecnològiques  i el boicot total al comerç amb Rússia També ha comminat  als empresaris que se’n vagin de Rússia perquè les seves marques no quedin  associades als crims de guerra russos.  No es tracta només d’una represàlia per la invasió d’Ucraïna, sinó també d’una advertència per a futurs projectes d’utilització de la força a la resolució de contenciosos  internacionals,  una qüestió que interpel·la especialment la Xina en la seva relació amb Taiwan.

La Xina ha estat present  a Davos i ha tingut un paper discret. En aquests moments confronta tres problemes importants: la incògnita de la guerra d’Ucraïna, els costos de la política covid zero (encara confinaments massius) i  el creixement del deute. I la reelecció de Xi Jinping és a sis mesos vista.

El secretari general de l’OTAN, Soltenberg, ha declarat a Davos que “la guerra d’Ucraïna demostra com les relacions econòmiques amb els règims autoritaris poden crear vulnerabilitats; excessiva dependència en les importacions de matèries primeres essencials, com l’energia; riscs lligats a les exportacions de tecnologies avançades, com la intel·ligència artificial; resistència afeblida pel control d’infraestructures crítiques com el 5 G; això va sobre Rússia; però també va sobre la Xina“.

A Davos hi ha hagut  consens sobre l’error de creure  que la progressiva incorporació de Rússia, i de la Xina, en l’ordre econòmic internacional portaria aquests dos països  a una convergència política més gran i finalment a la democràcia. No ha sigut així,  i avui la confrontació geopolítica és la que determina les relacions econòmiques entre les grans potències i les divideix  entre autocràcies i democràcies.

A mitjà termini, quan  la guerra hagi quedat enrere, caldrà tornar-se a preguntar pel paper de la UE. L’OTAN i els Estats Units la necessitaran  com a component polític addicional de les seves capacitats militars i de defensa. També haurà de protagonitzar les tasques de manteniment de la pau i de reconstrucció, així com construir la seva pretesa autonomia estratègica, que  serà cooperativa i col·laborativa amb  l’OTAN.

La UE haurà d’emprendre el camí de la seva reforma per convertir-se en una unió més flexible, amb institucions i decisions més funcionals. La seva pretesa autonomia estratègica no només serà sobre seguretat i defensa, sinó que s’haurà de sustentar en elements com el poder digital, verd i comercial. I no podrà quedar a mitges en els seus propòsits, com ha passat tantes vegades a la història de la UE, perquè res no tornarà a ser igual després de la guerra d’Ucraïna.

 Loading ...