L’Argentina actual és un rar cas d’estat esfondrat que està fent un important esforç de redreçament.
El país d’Iberoamèrica ha viscut diversos reversos de fortuna en la seva jove història des de la independència d’Espanya el 1820, i destacà a començaments del segle XX com una de les nacions més pròsperes del món.
Tanmateix, des de mitjans del segle passat l’Argentina travessà un seguit de crisis i mals governs (peronisme, dictadures militars, i ja en el segle XXI, kirchnerisme) que primer estancaren el seu creixement, que és cert generà fortíssimes desigualtats, i seguidament l’empobriren. S’hauria pogut pensar que de forma definitiva.
La victòria a les urnes del llibertari Javier Milei a finals del 2023 es podria explicar per l’esgotament dels argentins davant les mancances repetides dels partits tradicionals, i sobretot de l’entreteixit institucional de subsidis i ajudes públiques heretat del peronisme i marcadament corporativista.
Resulta més remarcable que d’ençà que Milei arribà al poder a Buenos Aires, el seu mandat s’ha caracteritzat per intentar tirar endavant el programa liberalitzador que va prometre. I ho ha fet amb una força i determinació inusitades.
Les seves primeres accions estabilitzadores foren dutes a terme a cop de decret presidencial, ja que Milei no disposava de majoria a les seus legislatives. No obstant això, els èxits no tardaren a arribar: dràstica reducció de l’indicador oficial de pobresa, obtenció del primer superàvit públic en 14 anys o una balança comercial en números verds.
Els esforços que Milei va demanar als argentins per a reconstruir el país podrien haver-li costat un elevat preu a les eleccions legislatives parcials d’octubre del 2025. Però, contra molts pronòstics, el president en sortí àmpliament reforçat davant la seva principal rival i expresidenta, Cristina Kirchner.
Els comicis han permès recentment a Milei que el Senat validi el seu projecte de pressupostos anuals pel 2026, i ho ha fet per una majoria important de 46 vots a favor i 25 en contra.
La votació permetrà a Milei governar per primer cop amb els seus propis pressupostos, a diferència dels pressupostos prorrogats amb què s’ha vist obligat a funcionar fins ara degut a la manca de suport legislatiu.
Amb tot, els pressupostos que Milei ha aconseguit aprovar són un compromís amb altres forces polítiques, i inclouen concessions com per exemple incrementar la despesa als discapacitats, així com els pressupostos de les universitats.
De fet, el mateix Milei es negà públicament a utilitzar el seu poder de veto per a impugnar la versió dels pressupostos que contenia el capítol de despeses addicionals introduït per l’oposició, afegint que el més important era disposar d’uns pressupostos aprovats de cara a Any Nou.
Tota una lliçó de compromís polític i de democràcia parlamentària, cada cop més rara a Europa i particularment a Espanya, on el cop de decret i el menyspreu envers el Congrés marquen el ritme de la política de Pedro Sánchez.
Els pressupostos de Milei preveuen un superàvit primari (sense tenir en compte els interessos del deute públic) de l’1,2% del Producte Interior Brut, i assumeixen una inflació anual del 10,1%, dràsticament inferior de la del 31,4% enregistrada el passat novembre, ja de per si molt més baixa que els anys precedents.
Els efectes que Milei cerca obtenir amb l’aprovació són diversos: d’una banda, reduir les tensions internes i presentar-se com un president que escolta els rivals. Però potser el més important tenint en compte l’agenda liberal de Milei sigui guanyar credibilitat davant els inversos estrangers i la capacitat efectiva del president de dur a terme el seu programa de govern.
Loading ...
