Els diaris van plens de la nova sorpresa Argentina. Massa, el ministre d’economia del desprestigiat govern peronista, en gran manera responsable del desastre econòmic, però no l’iniciador, que ha portat la inflació al 150% anual, ha estat el guanyador de la primera volta amb el 36,7% dels vots, en lloc de qui donaven com a favorit, Milei, que només ha assolit el 30%, mentre que la candidata de la dreta ha quedat limitada a un 23,8% i, per tant, fora de la primera volta. En resultats significatius, els segueixen Schiaretti, 6,8%, de centredreta, i Bregman d’esquerra amb el 2,7%.
Crida l’atenció que entre Milei, qualificat per molts com a candidat d’extrema dreta, i les organitzacions de dretes sumin el 60% dels vots. Però el més interessant de tot és la victòria de Massa. Com pot ser que davant una nova catàstrofe econòmica com la que viu Argentina sigui precisament el ministre d’economia el primer elegit? Naturalment, no significa que guanyi a la segona volta que es durà a terme el mes de novembre, però no deixa de cridar l’atenció. Podríem dir que forma part de l'”enigma argentí”.
Aquell que feia dir ja fa molts anys al Nobel d’economia Samuelson que hi havia 4 tipus de països al món: els rics, els pobres, el Japó, que ningú sap per què és ric, i l’Argentina que ningú sap per què és pobre.
Perquè els problemes argentins que van tenir moments d’esplendor amb el preu de les matèries primeres a principis del segle XX fins ben bé la fi de la II Guerra Mundial, té uns orígens llunyans. De fet, es pot rastrejar el seu començament en la denominada crisi de Being que es va produir el 1890 a conseqüència de la política econòmica adoptada de convertir les cèdules creditores denominades en pesos, d’aquesta manera podien donar al govern argentí la imatge de solvència. El resultat va ser catastròfic i va ser l’inici d’una llarga seqüència de polítiques econòmiques equivocades i d’uns partits polítics que basen la seva força en el clientelisme. Per davant de tots ells, el peronisme, el mestre en aconseguir vot captiu basant-se en els recursos de l’estat. I aquest és el problema a Argentina.
I aquest és un diagnòstic d’Alejandro Werner, exdirector responsable d’Amèrica Llatina a l’FMI. Segons el seu punt de vista, aquest país prova de mantenir salaris més alts del que realment corresponen en determinats sectors, generant així transferències que beneficien a grups de població molt concrets perquè consumeixin més, generant una demanada en divises, per pagar les importacions, molt més alta de la capacitat que té el país de generar-ne perquè s’està fent sentir al sector públic i alguns sectors de població més risc dels que són. I aquest és un problema troncal argentí, crònic, que barreja política i economia, i que amb facilitat tendeix a impulsar solucions “miraculoses”; populismes en definitiva.
Argentina dedica un 40% del PIB a l’àrea social. Té, per tant, un registre europeu. El problema és que els seus ingressos fiscals estan molt lluny dels d’Europa. I no perquè siguin baixos, perquè per exemple, l’impost sobre la riquesa és de gairebé un 5% sobre el patrimoni, no sobre els ingressos. De manera que, com exemplifica Werner, “si tens 20 milions de dollars de patrimoni i pagues 1 milió a l’any d’impostos per aquest concepte, en 20 anys no et queda res”. I aquest fet explica, junt amb factors d’incertesa molts greus, la dificultat per atraure inversió estrangera; fins i tot per invertir als del propi país, i l’extraordinària tendència de la societat argentina d’enviar fora del país per poc que pot els seus estalvis.
És evident que Massa, un agent que ha contribuït a la cronificació d’aquest model, no resoldrà el problema. Per a molts Milei, malgrat la seva agressivitat i escandalera, pot ser el factor de disrupció que provoqui la catarsi que permeti a Argentina sortir del forat del pou en el qual fa dècades que està instal·lada. És clar que altres pensen que el que farà és fer més profund el forat.
Loading ...
