L’abús sembla infinit i després s’estranyen que creixin les reaccions que acaben afavorint políticament a la dreta alternativa, a conseqüència dels excessos que es cometen en els temes estrella del nostre temps: les qüestions LGBTI, l’avortament i, de manera molt especial, la doctrina de gènere.
Hi ha una desmesura abusiva i continuada en algunes qüestions i en altres una censura total. Aquest últim cas l’exemplifica molt bé la immigració que, a força de censurar tota referència crítica, per molt real que sigui, el que s’aconsegueix és inflar la demagògia en contra que troba terreny abonat en la manca d’un abordatge racional del problema.
En el cas de la perspectiva de gènere, l’abús és continuat i té en Espanya el principal exponent. Ahir es va aprovar una llei orgànica de representació paritària i presència equilibrada d’homes i dones, coneguda com a llei de paritat, que, en contra del que diu el seu títol, és una llei de desigualtat. Perquè, si bé com a mínim perquè hi hagi paritat ha d’haver-hi el 40% de dones en l’àmbit polític i públic, la mateixa llei estableix que aquesta limitació no regeix per a la banda de la dona i que poden arribar al 100% en nom precisament de la paritat.
És evident que és una irracionalitat, començant pel títol, i un abús. Aquesta afecta menys els homes grans, els que ja estan instal·lats professionalment i políticament, però està tenint un impacte demolidor sobre els joves, que cada vegada veuen més dificultat per al seu desenvolupament professional i vocacional, per la legislació espanyola que els discrimina i que ara arriba a aquest abús excepcional de considerar que és paritari malgrat que només hi hagi un 10%, un 5% o un 0% d’homes en aquell consell d’administració, en aquell òrgan de govern, en aquella llista electoral.
Tots els grups parlamentaris van votar a favor menys PP i Vox. Per tant, els grups catalans, Junts, per descomptat, també estan a favor d’aquesta brutal distorsió. El resultat va ser de 177 vots a favor i 171 en contra. Se’n necessitaven, perquè era una llei orgànica, 176, o sigui que van guanyar per un vot, però a efectes pràctics tant li fa. L’acord va sorgir entre socialistes i UP en introduir sobre la marxa una disposició addicional que estableix que “podrà no aplicar-se el criteri de representació paritària i presència equilibrada entre homes i dones quan existeixi una representació de dones superior al 60%”.
Per justificar-ho, la ministra d’Igualtat del PSOE, Ana Redondo, va acudir, com no podia ser d’altra manera, a la metàfora de moda en el sanchisme: el fang. La llei de paritat vol netejar el fang del terra que impedeix que les dones siguin lliures i avancin. Vol netejar la brutícia que encara impedeix a les dones ser lliures. Des d’aquest punt de vista està vist que, per als que ens governen, la llibertat i el progrés de la dona consisteixen a arraconar l’home, deixar-lo sense presència o amb una presència absolutament mínima.
No és un detall menor que la iniciativa que ha assumit el PSOE és de Podemos. Ione Belarra ja havia destacat que la llei tenia un greu error en establir un límit a la presència de dones en la paritat perquè, per posar fi a la desigualtat estructural, és necessari que les dones puguin representar “el 100% del sector públic i privat“. Un PSOE cada vegada més radicalitzat, que manté el seu nivell de vot entorn del 30% a força d’anar fagocitant votants a la seva esquerra, ha aconseguit aprovar una llei que és un model d’irracionalitat i injustícia.
Com sempre, el discurs, com va dir la portaveu, és que aquesta llei consolida Espanya com un dels “països més avançats”, que traduït vol dir que som un dels pocs, en aquest cas, l’únic país del món, on existeixen legislacions d’aquesta mena. Pocs dies abans, el govern i els agents socials havien firmat un acord contra l’assetjament LGBTI a les empreses i, simultàniament, el Ministeri d’Igualtat llençava una campanya per actuar contra la violència de gènere. Està molt clar quines són les prioritats dels qui manen, a qui beneficien i a qui perjudiquen.
