En una Unió Europea obsessiva amb els “riscos per a l’estat de dret” —reals o imaginaris, segons el cas— hi ha un país que opera des de fa anys fora de tots els estàndards democràtics bàsics: l’Espanya de Pedro Sánchez. Una anomalia institucional tan diàfana que, si s’hagués produït a Budapest o a Bratislava, Brussel·les ja hauria aixecat tots els mecanismes disciplinaris de què disposa.
El fet central és d’una simplicitat desconcertant: Espanya fa tres anys que no aprova uns pressupostos generals, ni tan sols sense atrevir-se a presentar-ne un esborrany. El govern opera amb comptes prorrogats d’una legislatura anterior, sense control parlamentari real i sense legitimitat renovada. I, tanmateix, ningú a la Comissió Europea sembla inquietar-se.
En el dret comparat europeu, la situació seria insostenible. A qualsevol altra capital, un executiu incapaç d’obtenir suport parlamentari per a la llei fonamental de governança pública —els pressupostos— estaria obligat a sotmetre’s a una moció de confiança o convocar eleccions. No és una qüestió partidista: és la base del contracte democràtic.
Sense un candidat alternatiu amb majoria absoluta, l’executiu pot resistir indefinidament.
Però l’arquitectura constitucional espanyola —un producte de circumstàncies excepcionals de la Transició— converteix la moció de censura en una figura pràcticament ornamental. No serveix per retirar un govern, sinó només per substituir-lo. Sense un candidat alternatiu amb majoria absoluta, l’executiu pot resistir indefinidament.
Aquest forat negre institucional permet que el govern Sánchez es mantingui sense donar comptes, mentre proclama perill rere perill per a la democràcia a altres països. El contrast amb la tolerància exhibida quan la deriva il·liberal és pròpia resulta, com a mínim, pervers.
Europa, a cegues davant el seu primer receptor de fons
La qüestió no és merament formal. Espanya no és un soci menor: és el principal receptor de fons europeus. I la Comissió —que ha de supervisar l’ús d’aquests recursos— es troba gestionant-los sense la brúixola essencial que representen uns pressupostos aprovats. La paradoxa és majúscula: Brussel·les vigila amb lupa governs que sí disposen d’estabilitat fiscal mentre tolera que un dels estats més beneficiats funcioni amb pressupost zombi.
Un estil de govern que recorda més al franquisme tardà —també aficionat als decrets— que a una democràcia consolidada.
Ara, el ministre d’Economia, Carlos Cuerpo, ja ha deixat entreveure la sortida: governar per decret bona part de les reformes promeses per desbloquejar els fons Next Generation. És a dir, convertint en pràctica rutinària allò que, en qualsevol manual democràtic, és l’últim recurs. Un estil de govern que recorda més al franquisme tardà —també aficionat als decrets— que a una democràcia consolidada. Però aquest detall tampoc ha despertat gran alarma a Brussel·les.
Corrosió institucional: trames que esquitxen l’Estat profund
La degradació democràtica no arriba sola. L’entorn institucional del govern es troba immers en un degoteig de trames corruptes que ja no afecten només concessions públiques, sinó que penetren organismes estratègics de l’Estat.
Entre les notícies d’aquesta primera quinzena de desembre, destaca l’explosió del cas Leire Díez / SEPI: detencions per suborn, tràfic d’influències i irregularitats massives en contractacions públiques. Les connexions toquen figures rellevants del PSOE i de la mateixa SEPI, un organisme clau en la gestió d’empreses públiques.
També hi ha el rastre que porta al soci de Santos Cerdán, implicat en l’anomenat cas Cerdán, amb indicis que apunten a una xarxa que pivotava entre el partit, empreses amigues i adjudicacions sota sospita. Aquestes trames no operen als marges del sistema: ocupen despatxos oficials, empreses públiques i estructures de poder.
Tot plegat coincideix amb un altre front obert: el judici oral al Tribunal Suprem contra José Luis Ábalos, Koldo García i Aldama per la trama de les mascaretes. O amb el degoteig de casos d’assetjament sexual a l’organització, una crisi moral interna que erosiona encara més la credibilitat del partit i del president.
Una pregunta que Brussel·les ja no pot evitar
La conclusió és tan incòmoda com inevitable:
Pot la Unió Europea permetre’s mirar cap a un altre costat mentre un dels seus estats membres governa sense legitimitat parlamentària, sense pressupostos i entre escàndols sistèmics?
La resposta, si Europa vol mantenir la coherència amb els seus principis constitutius, hauria de ser un no rotund. Perquè la Unió no és només un mercat o un regulador: és una comunitat política basada en la llei, la transparència i la responsabilitat democràtica. I quan el primer beneficiari dels seus fons viola aquests principis, la Comissió té no només el dret, sinó el deure de cridar-lo a l’ordre.
Espanya necessita una moció de confiança, unes eleccions o una regeneració institucional profunda. I Europa necessita demostrar que els seus valors fundacionals no depenen de qui governi, sinó de la qualitat de la democràcia que diu defensar.
Espanya porta 3 anys sense pressupostos i la UE no mou ni un dit. On és el control democràtic? #España #UE #Democracia Share on X
Loading ...
