Àngels Chacón i el PDeCAT, el nou pal de paller

La idea de pal de paller es troba en els principis de CDC i és una metàfora de la idea d’un eix, la del pal, que permet organitzar la multitud de trossos de palla per donar-los-hi una forma manejable i útil, el paller.

Àngels Chacón es va presentar ahir en la conferència “Centrem el present, repensem el futur”, un escenari sobri, gran, ocupat només per una pantalla que multiplicava la imatge de Chacón amb una jaqueta blanca amb el títol de la conferència en grans caràcters i ella sola al mig de l’escenari, acompanyada d’una bandera catalana en segon terme, que ja expressava una definició en temps d’ostentació d’estelades. Va voler ser la presentació solemne d’un lideratge. Ho va ser per l’escenari escollit, el Teatre Nacional de Catalunya i per l’escenografia. Ara la qüestió és si aquest tret públic de sortida qualla.

Amb la perspectiva de les eleccions municipals del 2023, el PDeCAT i Chacón al seu davant s’ofereix per constituir l’eix sobre el qual construir l’alternativa electoral que ocupi el catalanisme moderat i de centre, avui en dia inexistent al Parlament de Catalunya. La idea és que els electors “orfes” de representació tinguin l’opció que requereixen. Naturalment això exigeix que el plantejament reculli el que aquests electors desitgen i que no sigui una còpia mimètica del passat.

Àngels Chacón va dedicar la primera extensa part de la seva conferencia a desgranar la seva visió de la política catalana, insistint en la necessitat de suport per a l’economia productiva que suposa, a la pràctica, una política de suport a la petita i mitjana empresa. El seu plantejament defensa una economia capaç de crear riquesa i créixer, única manera de poder finançar la política social i redistributiva, a la qual es demana sostenibilitat i eficiència en la transició energètica, terreny en el que sembla que ha arribat l’hora de plantejar-se objectius realistes i deixar la utopia i les polítiques contradictòries que es marquen objectius que immediatament es fan impossibles de complir.

En la seva exposició destacà el suport a l’empresa privada, el rebuig a l’impost de patrimoni, la reducció de successions i de la imposició sobre la empresa familiar i tot això en el marc del Pacte Nacional per la Societat del Coneixement impulsat per la pròpia Àngels Chacón en la seva etapa de Consellera d’empresa i competitivitat.

Un altre aspecte destacable és la seva visió de l’ensenyament com un sistema en el que és essencial l’estabilitat i en el que una pública de qualitat ha de complementar-se amb la concertada i la privada; tenint en compte que l’excel·lent escola privada de Catalunya és un dels seus senyals de identitat.

Després d’aquest discurs de política general, Àngels Chacón va entrar en que va denominar Eix Nacional, cridant a l’articulació d’un nou espai polític de centre. Aquest centre qualificat de Sobiranista hauria d’aplegar totes les persones que se senten orfes i no representades per les forces que avui composen el Parlament de Catalunya. Oferint parlar clar d’una vegada, Àngels Chacón demana diàleg que substitueixi al duet de monòlegs actual, demana diàleg i ofereix política per buscar una solució acceptable per a tots i acordada per tots. Un plantejament que trenca amb l’unilateralisme i que confia en la força d’un espai lluny de populismes i demagògia.

Tot i que la conferència estava convocada a títol personal per Àngels Chacón la seva oferta està clarament dirigida al seu partit i als partits que actualment comparteixen l’espai central de la política catalana.

L’ex President Artur Mas escoltava aquest discurs des de la primera fila del TNC.

És impossible ressuscitar CDC i encara menys CiU. El que sí que es pot fer és construir l’alternativa equivalent a aquella, però situada en l’època actual. Un temps molt marcat, cada vegada més, no només per l’independentisme, un fenomen que perdurarà, però que enregistra un reflux creixent sobretot en el cas d’ERC, sinó per les denominades guerres culturals i de les identitats de gènere. Aquestes qüestions emergeixen cada vegada amb més força, i de moment no sembla que la nova opció tingui discurs sobre aquestes qüestions.

D’altra banda, hi ha la capacitat d’integrar la societat civil que discrepa d’aquesta cultura hegemònica actual. Però si mirem la presència dels assistents es pot veure que sobretot eren de dues menes. D’una banda, els hereus del passat malmès, Artur Mas, Francesc Homs, Joana Ortega, Andreu Mas-Colell, Felip Puig, Josep Sánchez-Llibre, ara president de Foment, però un dels líders de la desapareguda UDC. Per una altra banda, els dirigents dels partits que poden participar en aquest projecte: el mateix president del PDeCAT, David Bonvehí, de Convergents, Germà Gordó, i també de la Lliga, i de Lliures.

Hi va assistir Oriol Puig del PNC, però no Marta Pascal la seva líder. Sí que hi era Ramon Espadaler i també hi havia presència del PSC, tan destacada com la delegada del govern, Teresa Cunillera, i de la diputada Alicia Romero. En aquest procés de convergència sota el lideratge del PDeCAT, el PNC s’ha retret en la fase final de les converses i prefereix esperar a veure com es descabdella tot. Units per la seva banda continua soldada al PSC i a salvaguardar el seu lloc a la llista que permet a Espadaler continuar com a diputat. Els que sí que juguen sense reserves al nou projecte són Antoni Fernández Teixidó, de Lliures, i Astrid Barrios de la Lliga, a més del petit grup que gira entorn de Germà Gordó.

El projecte concretarà la seva alternativa el mes de desembre presentant-se com un nou partit amb sigles noves, en el que evidentment tindrà molt de pes el PDeCAT, perquè és el que aporta més bagatge, 77.000 vots a les anteriors eleccions, una xifra inferior a la dels 100.000 que va assolir UDC en solitari i que en ambdós casos no va servir per obtenir representació parlamentària. Disposa a més de la impressionant xifra de 160 alcaldes i 1.500 regidors que resulten un emmirallament, perquè van ser elegits quan no s’havia produït la separació entre JxCat i el PDeCat. I molts d’ells estan en risc de ser esborrats o passar-se als seguidors de Puigdemont, i això és previsible que succeeixi si el nou partit no surt amb força a la palestra.

Aquesta organització no significarà la dissolució dels partits precedents, sinó incorporacions a títol personal. Es tracta d’una fórmula organitzativa inèdita molt arriscada i que caldria que fos explicada públicament perquè el pal de paller sempre sorgeix de que les diverses parts desapareixen en la seva especificitat i formen un tot, el paller. No seria el cas.

També hi ha la necessitat de presentar aviat un plantejament alternatiu per a Barcelona que significa un projecte de ciutat, un lideratge i una candidatura. I sobretot ha d’aconseguir demostrar amb fets que aconsegueix integrar persones i entitats de la societat civil que romanen fora del conglomerat hegemònic que representen avui en dia ERC, PSC, Comuns i la CUP, que són els que realment amb diverses formulacions governen a Barcelona, Catalunya i Espanya.

 Loading ...