La notícia està en boca de tothom. El PSOE s’ha ensorrat en el que era el seu feu andalús. De fet, cal recordar, a les anteriors eleccions autonòmiques Susana Díaz va guanyar amb 33 escons, lluny dels 55 de la majoria absoluta, però va guanyar, si bé l’aliança del PP i Cs amb el suport extern de Vox va permetre a Juanma Moreno assolir la presidència de la Junta d’Andalusia.
Ara la desfeta ha estat total. El PP quasi dobla el PSOE amb 58 escons contra 30. Espadas, alcalde de Sevilla, la ciutat més important d’Andalusia, no ha pogut superar la decadència socialista. Va ser una elecció directa i personal de Sánchez i ara en paga el cost, per molt que provi de posar-se de perfil. I és que el president del govern s’ha vist successivament derrotat a les CCAA, a la de més pes econòmic, Madrid, a la més extensa, Castellà i Lleó, i ara a la més poblada. Només li queda la carta del PSC a Catalunya, i aquest fet augmenta el valor de la batalla de Barcelona, perquè en les autonòmiques del 2023, que coincideixen amb les municipals, a Catalunya amb un règim electoral propi, només es produiran aquestes segones.
Conseqüència: el resultat andalús de carambola debilita encara més la fràgil candidatura de Collboni, perquè Sánchez necessitaria una victòria important l’any que ve i només la pot buscar a la capital de Catalunya.
Moreno ha demostrat la validesa de la seva estratègia de no fer por. Ara, amb la majoria absoluta li cal demostrar que té més substància que tot això.
No cal cridar-se a engany, Sánchez cada vegada més és un llastre per al PSOE més que un salvavides. I ho és no només pel seu fracàs en la política present en no aconseguir apartar els efectes de la inflació, ni revifar prou l’economia amb els grans fons Next Generation. També hi ha l’acumulació de la mala gestió passada. La caiguda més gran de tota Europa en la seva economia a conseqüència de la pandèmia, la recuperació més lenta de totes, la major junt amb Grècia, pèrdua de poder adquisitiu, l’efecte de la inflació sobre els impostos que actua com una mena d’expropiació fiscal. En definitiva són moltes causes que s’acumulen. També aquelles que no són d’ordre econòmic i que són importants per a un gruix de població. La llei d’ensenyament, la de l’eutanàsia, els esforços per fomentar l’avortament, són altres aspectes que cada vegada han situat més Sánchez en la divisió de la societat i en la radicalitat. En definitiva, ha aconseguit generar una opinió contrària molt àmplia i ara Andalusia n’és una verificació més.
El PP ha fet un bingo complet perquè, al mateix temps d’assolir la majoria absoluta, ha minimitzat el creixement de Vox, que només ha augmentat en 2 diputats mentre que l’esquerra “new generation” ha implosionat seguint la vella lògica de les antigues extremes esquerres. De retruc, l’operació Yolanda Díaz cada vegada sembla més fruit de la imaginació que de la solidesa política. Aquell grup selecte de dones que es van presentar a València mesos enrere amb el títol polimòrfic d'”altres polítiques”, ha quedat minvat abans de començar el partit. No només per l’afebliment indirecte de Díaz, sinó perquè Oltra a València està políticament socarrimada i Colau a Barcelona és l’encarnació de l’antipatia per part de la gran majoria d’electors.
Una idea de com han anat les coses ens ho diu la comparació entre la mitjana de les enquestes i el resultat real. Al PP li atorgaven un bon resultat, 48 escons, n’ha assolit 10 més. El PSOE es quedava en la marca mínima, 33, però encara ha obtingut un resultat pitjor, només 30. A Vox li calculaven un creixement considerable de 12 a 18 escons, al final han estat només 14. Por Andalucía, la coalició de UP, Izquierda Unida i tots els que es configuren entorn de Yolanda Díaz, segons la mitjana de les enquestes, aconseguia 7 diputats i s’ha quedat en 5. Mentre que els dissidents d’Adelante Andalucía n’obtenien 3 i al final han estat només 2. Allà on s’ha produït l’encert ple de les enquestes i la realitat ha estat en la desaparició de Cs.