Sense cap mena de dubte la presentació formal de la iniciativa de Sumar i la seva opció a encapçalar la candidatura ha situat Yolanda Díaz en el primer pla de la notorietat amb una dimensió que competeix en avantatges amb els resultats mediàtics de, per exemple, un fet polític tan important com la visita de Sánchez a la Xina.
Paga la pena, per tant, explorar una mica més l’anatomia d’aquesta candidatura que, no per coneguda, ha tingut menys impacte. El primer fet que contribueix a tanta notorietat és negatiu. No tindria tanta presència als mitjans si no hagués vingut precedida i seguida de la polèmica amb UP. Ja se sap que una bona baralla sempre dona notorietat.
El segon element realment nou és el fet que Yolanda Díaz, que en principi competeix electoralment per un espai que ocupa també el PSOE, es veu fortament recolzada en la seva iniciativa per aquell partit.
Com s’explica ajudar a un competidor electoral, més quan hi ha unes eleccions, malgrat que són locals i autonòmiques, a part d’Espanya, tan a prop? Es poden formular dues hipòtesis no excloents. La primera és que els socialistes estan convençuts que mai podran capturar els vots que van a la seva esquerra i, per tant, tenen una resignada conformitat al fet que hi hagi una força en aquest espai. La segona raó és que prefereixen que sigui molt més amable i dialogant que no l’UP i d’aquesta preferència se’n veu beneficada Díaz.
Amb tot, no deixa de ser una operació amb riscos, perquè si surt molt bé Díaz pot devorar un excés de territori socialista i deixar disminuït Sánchez, fet que li passaria fractura dins del mateix PSOE. Però si surt francament malament, aquesta opció queda en quarta posició i, per tant, perd molts escons a les circumscripcions petites, aleshores el negoci per a Sánchez també haurà estat deficient, perquè una part d’aquests vots haurien tingut una més gran rendibilitat en escons aplicats directament als socialistes.
El tercer element que intriga és la bona imatge que una part dels mitjans de comunicació, sempre en espais socialistes o propers a ells, li donen a la iniciativa de Díaz, quan des d’un punt de vista ètic presenta serioses reserves. Constatem-les.
Ella es va representar dins la llista d’UP, per tant, li deu una certa consideració a aquesta coalició electoral. La marxa d’Iglesias i el seu nomenament a dit com a hereva seva al govern, ascendint-la a la vicepresidència i convertint-la en la líder de la coalició, la feia teòricament responsable de tot el conjunt i no només dels “seus”. Que des d’aquesta posició s’hagin dedicat a construir la seva pròpia opció política de caràcter estrictament personalista i marcada per un fort culte a la personalitat, si bé de manera amable quan no obtusa, no és una actuació que pugui merèixer aplaudiments. És clar que, els responsables d’UP, fora del seu cercle de fans, no desperten precisament simpaties de tercers per la seva forma intolerant de procedir, però això no impedeix que el procediment seguit per Díaz sigui incorrecte.
Però, és que n’hi ha més. Les xifres de l’enquesta del CIS, que serveixen per exemple a Iván Redondo per cantar les excel·lències de Díaz, donen la raó al plantejament d’UP, perquè resulta que tots els partits que es van aplegar el Diumenge de Rams per victorejar a la vicepresidenta tercera del govern, sumen un 4,6% del vot directe, mentre que UP obté un 6%. Sembla de tota lògica la reivindicació d’UP de negociar un acord amb el conjunt d’aquests partits agrupats a Sumar i no assegut a la taula com un més, perquè sol pot presentar una més gran intenció directa de vot que tots els altres junts. En aquest sentit, la forma de procedir de Díaz no fa altra cosa que subratllar la seva voluntat personalista d’exercir una hegemonia personal dins la nova opció. Un nou Pablo Iglesias vestit de rosa en lloc de morat.
Per acabar, no deixa de ser cridaner el fet que d’aquí escasses 8 setmanes UP competirà electoralment amb la majoria d’aquests partits i que Díaz donarà suport a totes o moltes d’aquestes candidatures competidores de l’organització de Pablo Iglesias. I això, que és una evidència, encara fa més difícil l’entesa.
En definitiva, Díaz aprofita per al seu interès polític personal una circumstància propícia que significa una Opa bel·ligerant sobre UP i la sotmet a una opció que en tots els seus camins és negativa. O es plega i minoritza el partit afegint-se a les altres 17 formacions, o queda partit aquest espai amb les conseqüències electorals subsegüents. Només si les enquestes alarmessin molt a Sánchez d’una ensulsiada electoral, podria fer que aquest pressionés a Díaz perquè atorgués un reconeixement més gran i millor a UP. Seria l’última paradoxa de l’afer Yoli.
Loading ...
