Els joves, el present i l’alternativa catalanista

La setmana passada i a la seu de l’Ateneu de Barcelona es va presentar una nova associació -que no partit, com ells mateixos varen remarcar- de joves catalanistes. Ha estat un fet nou i sorprenent que un gruix important de joventut, en temps de partitocracia i demagògies varies, reivindiqui amb maduresa de forma i contingut, el catalanisme  i una concepció de la política basada en la centralitat, i dirigida a superar el fraccionament entre petites formacions polítiques, que tendeixen a reproduir tics del passat.

Aquets joves volen estimular la unitat de les forces del catalanisme, com promou Converses a Catalunya, però mes enllà d’aquesta necessària condició, voldria efectuar algunes reflexions.

El nou catalanisme no es una expressió buida de contingut, sinó que ha d’expressar una realitat tangible: assumir la tradició del catalanisme, i en un sentit més ampli, de la transició espanyola i la construcció europea, que té en “els 30 gloriosos” una referencia ineludible. No com una limitació, sinó com un patrimoni que ha de ser transmès per pouar dins d’ell, les equivalències i projeccions que responen a la realitat actual i als greus reptes de futur d’una societat malmesa per les crisis acumulades, que no torben solució; simplement, l’última desplaça mediàticament l’anterior, però totes continuen activament destructores.

Fixem-nos bé en les últimes aportacions de grans plans i programes apareguts en la Catalunya i l’Espanya oficial. Catalunya 2022, Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència,  Pla de Garantia Juvenil Plus, pla de xoc contra l’atur, etc.

Tots són magnífics, utilitzen tota la nomenclatura més actual i nova,  assenyalen fites del més gran interès, però presenten dos greus inconvenients que demostren que la ignorància del passat passa factura. Un es que hi han molts plans, però manca planificació, i si haguessin mirat el passat, la tradició dels plans, aquí i sobretot a França, haurien vist quines son les exigències d’aquest poderós instrument de les polítiques públiques. Els plans sense planificació: oficina del pla, previsions quantitatives, termes d’execució, agents executors, objectius, acompliments, control, etc. recorden massa els plans pastorals, reculls de bones intencions, que tothom celebra i que no es realitzen perque no hi ha camí clar: la planificació. Aquesta comporta, i aquí la qüestió és determinant, la  concertació amb el sector privat, amb compromisos que són vinculants per les administracions públiques i indicatius pel sector privat. Però, en tots els plans, quins són els compromisos del sector públic?. Silenci. Un cop més aquest és el problema de la nostra política, la imatge, el màrqueting per sobre del compromís real.

El nou catalanisme hauria de trencar amb aquesta mena de comportament generalitzat, i transformar el màrqueting de l’oportunisme polític en servei i compromís real.

Tots els plans de futur per assenyalar com s’ignora el passat de les crisis acumulades és la més absoluta ignorància de la família i la natalitat, malgrat ser la base de tot, i sabem a més que està malmesa. Ambdues realitats són transversals i afecten a tot, des de l’estat del benestar a la productivitat, però són ignorats.

Una segona qüestió és que el nou projecte polític  ha de venir acompanyat d’una alternativa cultural. No es tracta ara de tractar-ho amb detall però si de formular-ne algunes concrecions perque no quedi en un abstracte universal sense significat pràctic.

L’alternativa cultural i la seva caracterització pot prendre en consideració aspectes com:

1.  Han iniciat una guerra cultural.
2. Ens volen imposar un sentit sectari de la història, alimentat de la guerra civil.
3. Actuen per imposar una nova mentalitat moral a l’estat; escola inclosa.
4. Redueixen els drets dels pares.
5. Dissenyen nous i arbitraris drets que limiten drets humans universals i constitucionals, i manquen de la correlació amb els deures.
6. Imposen des de la política una nova antropologia contrària als fonaments culturals de la nostra societat i àrea de civilització.
7. Manipulen per presentar l’excepció i el què és marginal, com a general i central, i legislen des d’aquella  perspectiva per al conjunt de la societat trasbalsant institucions, significats i valors que formen part del dret natural i consuetudinari.
8. Ataquen sistemàticament la cultura cristiana i confonen la laïcitat de l’estat en relació amb les denominacions religioses amb l’ateisme estatal, la cancel·lació de qualsevol idea de Déu en la vida pública.
9. Imposen com a ideologia d’Estat la perspectiva de gènere, com a feminisme i com a identitats LGBTIQ.
10. El resultat és la restricció de la llibertat intel·lectual i d’una societat que funciona sobre la base de múltiples identitats antagòniques, i una perillosa transformació de l’estat de drets en un estat de lleis.

La resposta positiva a aquesta agressió i colonització cultural configura l’alternativa. Sense alternativa cultural, la centralitat catalanista sempre serà colonitzada políticament per l’esquerra, per la progrecràcia.

La tercera consideració fa referencia al programa: el què ha d’unir no són etiquetes del passat sinó el programa. I si el primer repte electoral és Barcelona, cal establir un programa sòlid, que comença ineludiblement per la feixuga i necessària feina de revisar de cap a peus els pressupostos Colau- Collboni en el seus grans conceptes, i  confegir-los de bell nou, d’acord amb els grans criteris i iniciatives que marquen el canvi. Si no es fa així, es farà com en la vella política.

 Loading ...