Algunes consideracions sobre la guerra cultural

¿Algú encara considera meres ocurrències les campanyes institucionals que inciten les noies a desmadrar-se de nit, com ara el #SíesSíFest del Ministerio de Igualdad, o les activitats “pedagògiques” en punts o centres joves de molts ajuntaments (amb menys ressò que la gimcana eròtica de Vilassar de Mar), o la moda de substituir els lavabos separats a les escoles per altres “inclusius, per educar en igualtat de gènere”? Ho vulguem veure o no, fa temps que la guerra cultural s’està lliurant a la nostra societat. El que passa és que qui l’ha començada actua cada vegada més a cara descoberta, i avui també es percep més clarament el resultat de dècades de desconstrucció persistent i discreta.

Ens podem preguntar si són apropiades les expressions batalla cultural o guerra cultural, que sentim cada cop més sovint. La realitat és que estem immersos en una confrontació global d’idees, valors i estils de vida que afecta qüestions bàsiques a l’hora de comprendre la naturalesa humana. Parlar de batalla cultural o de guerra cultural ens pot servir d’alarma, de despertador, doncs aquest canvi de paradigma ens ha enxampat dormint a la palla i amb molta fluixera. Ens ajuda a prendre consciència que això no és cap broma, que va molt de debò.

La guerra cultural té el seu front principal en la comprensió d’allò més íntim de la persona i de la família. Parteix d’una triple desvinculació: entre sexualitat i amor conjugal, entre sexualitat i procreació i entre sexualitat humana i identitat personal. Tot es va anar gestant un cop acabada la segona guerra mundial. A nivell teòric, la influència principal correspon als autors freudomarxistes (Wilhem Reich i Herbert Marcuse), a un zoòleg que va passar a estudiar esbiaixadament la sexualitat humana (Alfred Kinsey) i al feminisme extremista de qui sostenia que “la dona no neix, sinó que es fa” (Simone de Beauvoir).

El geni capitalista nord-americà va comprendre, des de la laxitud moral del protestantisme liberal, que aquesta visió tan disruptiva de la sexualitat humana i la consegüent revolució en la moral i els costums a que donava peu, els anava molt bé comercialment. Va entendre que el consum es dispara en una població que s’habitua a satisfer fàcilment el seu desig sexual. Zygmunt Bauman ha analitzat agudament com la mentalitat consumista s’interrelaciona amb els hàbits afectius i sexuals de les persones.

Més recentment, l’igualitarisme de sexes d’un feminisme que margina la maternitat, la por creixent a una crisi mediambiental irreversible, la promoció dels moviments LGTBI o la substitució total o parcial dels fills per les mascotes en moltes parelles joves. Totes aquestes tendències van en la direcció d’enfonsar encara més la natalitat europea, consolidant el marc mental segons el qual la sexualitat no està destinada a tenir fills.

Mentre pares i mares de família estant prou ocupats pujant els fills i intentant educar-los bé en un entorn poc favorable, hi ha una legió ben organitzada de persones, generalment alliberades de les obligacions de la paternitat i la maternitat, ocupades en configurar el nou món en el que viuran els fills dels altres. Mentrestant, el poder econòmic, cada vegada més concentrat i llunyà, se situa entre el compromís explícit a la causa, que demostren grans corporacions globals com Amazon, Google o Disney, i la tranquil·litat que expressa l’executiu de la vinyeta d’El Roto: “La lluita de gènere ha substituït la lluita de classes. Estem salvats!”.

En conclusió, és important entendre que la guerra cultural no l’han començat l’anomenada gent d’ordre o que estima els bons costums. No, els que han declarat la guerra cultural i avancen terreny ocupant ministeris, conselleries, regidories, mitjans de comunicació, escoles, institucions culturals, són els que volen edificar una civilització de nova planta que no tingui res a veure amb el millor de la tradició occidental. Ben sovint, però, s’acusa d’instigar la guerra cultural a qui gosa criticar accions legislatives o administratives que promouen l’avortament, la usurpació de la pàtria potestat a les famílies, el transexualisme, o altres innovacions similars.

Una segon aspecte a considerar és que el nou marc mental i moral que s’està imposant és tan antinatural, sobretot per a la dona, tan desfavorable per a la persona i la família i les conseqüències són tan negatives per a la societat, que a l’hora de comparèixer a defensar-se a la guerra cultural en curs no calen propostes extremistes, ni tons estridents, ni limitar-se a un Épater le bourgeois per escandalitzar als seguidors del políticament correcte, tot i que això també és necessari. Sobretot, es tracta d’exposar de forma objectiva i raonada el que està passant, les seves causes i les seves conseqüències,

Un darrer aspecte a considerar és el paper de la fe. És obvi que no cal ser creient per prendre consciència de la necessitat imperiosa d’un gran canvi cultural. L’enfonsament de la natalitat, amb tot el que implica, per si sol és un argument suficient. Però, ¿de quina font s’obtenen les conviccions i el sentit, les virtuts i valors que són necessaris avui per superar l’actual dictadura del relativisme? Sense un ferm arrelament religiós és molt difícil, per a la immensa majoria de les persones, nadar contra corrent. Però aquesta és una convicció pròpia d’un creient que els no creients no tenen perquè compartir, o sí.

Publicat al Diari de Girona el 20 d’agost de 2022