Alcaldessa de Vic, “Erra que erra”

És públic i notori que l’alcaldessa de Vic Anna Erra ha promogut un escàndol profundament divisiu. El fet és conegut: en la sessió de control al Govern d’aquest dimecres i referint-se a la campanya de la Generalitat “No em canviïs la llengua” va afirmar que “hem de conscienciar als catalans autòctons que hi ha gent nascuda a fora que vol i és necessari que aprenguin el català i posar fi al costum molt present en determinades zones del país de parlar sempre en castellà amb qualsevol persona que pel seu aspecte físic o el seu nom no sembla catalana”.

Aquestes declaracions li van valer la desqualificació de pràcticament tots els grups de la cambra, exceptuant ERC i JxCat. Posteriorment, al seu compte de Twitter va emetre un missatge en el que s’excusava: “lamento que la meva intervenció al Parlament s’hagi mal interpretat i demano disculpes a qui hagi pogut molestar”. Fins aquí els fets. I ara les consideracions.

El primer problema que planteja la intervenció d’Erra, fins i tot considerant el seu missatge de disculpa, és que ignora que el castellà també és llengua oficial de Catalunya i és la pròpia de molts catalans autòctons, si considerem com a tals aquells que han nascut aquí o que han vingut fa molts anys i tenen la ciutadania catalana. No tenen perquè canviar de llengua. I aquest és el problema de fons perquè és evident que el castellà, per potencial demogràfic, és una llengua dominant, i que el català s’ha mantingut fins i tot en períodes molt difícils per la voluntat de les famílies catalanoparlants.

Però cal diferenciar clarament el que són els incentius positius perquè el català s’estengui i pervisqui, de les consideracions pejoratives sobre el castellà, perquè en el moment que això es produeix s’està incidint negativament sobre altres catalans.

En aquest sentit, la campanya de la Generalitat “No em canviïs la llengua” vol incidir en un fet molt extens, però ho fa entrant en una zona de risc. El fet extens és que la majoria de catalans canvien amb facilitat de llengua si perceben que l’interlocutor s’expressa en castellà. La raó d’aquest fet, entre d’altres, però molt decisiva, és que la gent de parla catalana som bilingües perfectes, una categoria no massa estesa a Europa. Mentre que els de parla castellana, excepte les generacions més joves que han gaudit de la immersió lingüística, no tenen aquesta característica. En realitat el bilingüisme com a característica de Catalunya, on ha d’entendre’s és entre els castellanoparlants. La Generalitat ha d’incentivar aquests processos, però ho ha de fer a través de motius i fets que atorguin valor a la llengua catalana i utilitat, més que a través de voler incidir sobre les mentalitats, perquè aquesta no és la feina d’un govern democràtic.

Tornant a l’alcaldessa de Vic, cal dir que expressa una  mentalitat que existeix al país i que considera que realment els catalans són física i intel·lectualment diferents, en molts casos superiors, als que han nascut fora de Catalunya, o fins i tot que havent nascut aquí no responen al perfil del “català autèntic”. L’independentisme ha accentuat aquesta manera de sentir que no fa altra cosa que perjudicar Catalunya, perquè genera refús sobre la catalanitat que és el pitjor que ens pot passar. Cal recordar que poc més d’una tercera part dels habitants tenen la llengua pròpia de Catalunya com a única llengua materna. Mentre que la resta es divideixen entre aquells que responen que tenen per igual les dues llengües, i aquells altres que només tenen el castellà com a expressió materna.