Catalunya continua sent industrial com a característica diferencial de la seva economia, no només en el context espanyol, sinó també europeu, malgrat que en el transcurs de l’última dècada ha anat perdent posicions.
Una base fonamental d’aquesta indústria és l’automòbil, que té dues peces fonamentals: Seat i Nissan, les dues localitzades a Barcelona. Seat ha fet un poderós progrés i està en uns excel·lents nivells de producció i d’innovació. Nissan, molt més dependent de l’estratègia entre la matriu japonesa i Renault, ha seguit el camí contrari. Dels 129.000 vehicles que produïa el 2012, té una previsió pel 2020 de 50.000 que poden veure’s reduïts encara més l’any 2021 fins als 42.000. La planta per tant treballa al voltant del 20% de la seva capacitat, i això fa molt difícil el seu futur.
Els treballadors, que constaten la dimensió del problema, ja s’han començat a manifestar als carrers de Barcelona. I en aquest punt s’ha produït un canvi substancial i gens anecdòtic. Aquests treballadors, que temen perdre la seva feina, ja no van a manifestar-se com era de rigor a la plaça de Sant Jaume i a escridassar el president, o davant del Departament d’Indústria per demanar-li resposta al conseller de torn. Ara es manifesten a la Diagonal i davant del consolat del Japó! L’inacabable anecdotari sobre el president Pujol explica que les habituals manifestacions davant de Palau no únicament no el molestaven, sinó que el satisfeien, perquè amb una lògica impecable deia que la gent va a manifestar-se allà on espera trobar solucions i que això donava crèdit a la Generalitat.
Vist on es manifesten els treballadors de Nissan queda clar que esperen ben poc del govern català, i bastant més d’un simple cònsol del país del Sol Naixent. No és precisament un bon símptoma, però quadra amb l’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) que assenyala que el 62% dels catalans considera que el govern de la Generalitat no sap donar solucions, en contra de l’1,3% que pensa que sí.
El problema de Nissan no és només els llocs de treball que es poden veure afectats, és l’extensa xarxa d’indústria auxiliar que depèn d’ella i que multiplica l’impacte negatiu.
En altres temps, quan una multinacional d’aquesta dimensió passava per dificultats, el president de la Generalitat s’espavilava per moure cel i terra i intervenir a la casa matriu, fos japonesa o alemanya, i pressionar al govern espanyol per A la cerca de solucions. Ara tot això ha passat a la història i cada vegada més els treballadors catalans es troben més inermes davant les adversitats empresarials.
En el cas de Nissan, el problema es pot multiplicar en funció de com funcioni el Brexit, perquè també té una planta al Regne Unit a més dels acords amb Renault. Nissan ja ha advertit que es podria veure en la situació que el seu negoci al Regne unit com a Europa no fos sostenible en el cas que s’apliquessin els aranzels de l’Organització Mundial de Comerç, i aquesta és una altra espasa de Dàmocles que penja sobre el futur immediat d’aquesta empresa.
Si la Generalitat no estigués ocupada en afers tan transcendents com el de desenvolupar la república virtual, i les negociacions amb Madrid tinguessin espai per A les coses importants i concretes, el futur podria ser diferent. De moment, aquest futur no es veu ni se l’espera.
