Una picabaralla a la junta de portaveus del Parlament de Catalunya ha fet emergir el desvari ideològic en el qual viuen les nostres institucions polítiques. A la junta de portaveus celebrada aquest dilluns PP, Vox i Cs van proposar fer un minut de silenci pels dos guàrdies civils assassinats per una llanxa de narcotraficants. La proposta no va prosperar pels vots en contra d’ERC i JxCat i el silenci del representant del PSC. Automàticament els tres partits que havien proposat la iniciativa han acusat els socialistes de no voler rendir homenatge als morts de la Guàrdia Civil, alineant-se així amb les tesis independentistes.
El PSC considera aquesta crítica com una manipulació perquè afirma que no es va votar res a la junta de portaveus. És cert, però és una veritat a mitges. Els diferents representants dels partits es van pronunciar, en un sentit o en un altre, que era una forma d’expressar la seva intenció de vot, i els socialistes van optar pel silenci.
Per tant, sí que hi va haver una manifestació d’intencions, que va tenir com a resultat precisament que la proposta no tirés endavant. Però també és cert que votació formal no n’hi va haver, i tampoc no calia.
Els socialistes han reiterat el seu suport a les víctimes i als seus familiars, però, és clar, no és això el que es demanava. Aquest pronunciament no deixa de ser una evidència. Qui pot negar el suport als familiars d’uns assassinats? Naturalment, tot això ho argumenta el partit socialista per detreure’s l’estigma de no haver donat suport al minut de silenci pels dos Guàrdia Civils assassinats. I en aquest intent de justificar el seu silenci, els socialistes han fet evident un altre fet, que té una notabilíssima gravetat i que era desconegut fora del Parlament.
Es tracta que hi ha un acord oficiós de la junta de portaveus perquè els minuts de silenci al Parlament com a homenatge a algun tipus de víctima quedin limitats a “víctimes de la violència masclista a Catalunya”. Qualsevol altre mort, sigui per les circumstàncies que siguin, no té dret a rebre aquest homenatge dels representants dels catalans. Ja m’explicarà vostè quin tipus de mentalitat és aquesta si només considera que es poden homenatjar les víctimes afectades per una acció extrema de violència per part d’un home. Aquest caràcter genèric en lloc de considerar cas per cas prescindint de si és home o dona, jove o vell, la necessitat de rendir aquest testimoni postmorten demostra com la ideologia del feminisme de gènere s’ha anat convertint en una dictadura implacable assumida mesellament pels nostres partits polítics fins a l’extrem de determinar que només les dones poden ser objecte d’homenatge per part de la més alta institució catalana, en cas que vegin la seva vida truncada violentament.
És un desvari de grans proporcions que ajuda a entendre per què els nostres resultats col·lectius en allò que depenen de la vida política són tan desastrosos. Perquè els que ens governen i en bona part també l’oposició han perdut el nord.
Constatem-ho amb un altre exemple també d’ahir, si bé d’una naturalesa diferent. L’alcalde Collboni va fer la visita tradicional de l’Ajuntament al Monestir de Pedralbes i a les monges clarisses que en ell romanen i, com també forma part de la tradició, algú fa una petició que resin perquè plogui. Però, atenció, fixin-se en els termes en els quals s’expressa Collboni adreçant-se a la mare abadessa: “demaneu a qui correspongui que ajudi a ploure”. Com si fes una instància “a quien corresponda”. Els hi costa tant citar el nom de la santa que teòricament homenatgen anant al monestir? Els hi costa tant pronunciar el nom de Déu que, en definitiva, és a qui s’adrecen les pregàries? Es veu que sí perquè, si no, no es limitarien al “demaneu a qui correspongui”.
Desvaris.
Loading ...
