Hi ha una agenda mediàtica governamental. No cal ser un lector de Kant per adonar-se’n. N’hi ha prou amb observar les portades de La Vanguardia i El País, les homilies de La Sexta i el cor eclesiàstic de la televisió pública. Tot forma part d’una mateixa simfonia, tocada amb la mateixa partitura i sota la mateixa batuta. És la música del poder: la del relat que ho ordena tot, fins i tot el que no funciona.
L’agenda, ben observada, és un invent extraordinari: explica com cal pensar, des de Trump fins a Ayuso, des de l’Església fins a la guerra d’Ucraïna. No és censura: és selecció, matís, orientació. I qui controla l’orientació, controla el món.
Comencem per fora, que sempre sembla més lluny.
A la premsa progressista, Donald Trump és el dimoni que mai acaba de ser derrotat. Se’l retrata com un home enfonsat pel seu propi moviment, “MAGA”, ara convenientment reescalfat pel cas Epstein o per la seva ombra a Veneçuela. Res no és massa antic ni massa anecdòtic per no ser útil. Els partits etiquetats com “d’extrema dreta” o “populistes” reben un tractament de malaltia infecciosa: cal estudiar-los, però amb guants de làtex, i sobretot sense preguntar-se per què cada vegada tenen més vots. Fer-ho seria, és clar, massa perillós per al relat.
Gaza, després dels acords de pau de Trump, ha tornat a la cartellera com una tragèdia perpètua. Cap progrés és notícia, només la desesperança. El titular perfecte és aquell que combina “crisi”, “emergència” i “ONU”. Qualsevol altre matís seria sospitós de complicitat.
La guerra d’Ucraïna té la seva pròpia litúrgia. Els atacs russos són sempre una pluja de míssils sobre escoles i hospitals. Els morts civils, paradoxalment, mai passen de la dotzena. Rússia sembla fer una guerra estúpidament ineficaç. En canvi, els bombardejos ucraïnesos, quan se’n parla, són precisos, quirúrgics, plens de mèrit patriòtic. L’objectivitat, en temps de relat, és un luxe que ningú ja no es pot permetre.
Però és a casa on l’agenda mostra la seva naturalesa més refinada.
El gran enemic de la democràcia espanyola, segons aquest catecisme, no és un govern que porta tres anys sense pressupostos, sinó el perill que el Partit Popular —un partit que ja ha governat diverses vegades— pugui tornar a fer-ho, aquesta vegada amb Vox com a soci. L’amenaça no és política: és teològica. És el mal absolut, i com a tal, no necessita demostració empírica.
Mentrestant, Pedro Sánchez governa amb els comptes del 2022, aprovats en una altra legislatura i per una altra majoria. Cap país europeu ha arribat tan lluny en la invenció del pressupost zombi. En qualsevol democràcia madura, això hauria provocat una moció de confiança o unes eleccions. Aquí, provoca una tertúlia. Quan Mazón dimiteix al País Valencià, es demanen eleccions immediates; quan el govern central perd el control del Parlament, es demana calma institucional. Els arguments són intercanviables segons convingui.
Aquesta doble moral s’ha convertit en virtut pública. A Espanya, el frau democràtic no s’amaga: es decora amb infografies.
L’altre protagonista de l’agenda ara és Isabel Díaz Ayuso, la bèstia negra del progressisme. No hi ha setmana sense titular, reportatge o diagnòstic psicològic sobre la presidenta madrilenya. La seva simple existència sembla un pecat original. Tant se val què faci; el que importa és que sigui ella qui ho fa. És l’oposició convertida en sèrie de Netflix, amb nova temporada cada dilluns.
El tema clau del període, fins que no hi hagi sentència són els reportatges on periodistes i gent del món del dret demostrin en el tribunal mediàtic, que el Fiscal General de l’Estat és d’una innocència serafinesca.
De la política passem a la policia. L’Ertzaintza, la policia basca, ha estat objecte d’una campanya exemplar de descrèdit per haver indicat la nacionalitat dels delinqüents. Una dada objectiva que està censurat donar. Però no havíem quedat que aquesta mena de coses eren pròpies del franquisme? El delicte té causes metafísiques, mai estadístiques. I així, de pas, s’esborra un altre fet: que la delinqüència immigrant és desproporcionadament alta segons totes les xifres oficials. Però això, és clar, no toca dir-ho.
Quan hi ha un cas d’abusos sexual a menors comès per un sacerdot, el tema mereix tres pàgines, reportatges, infografies i experts en trauma. Si el mateix delicte és comes per qualsevol altre —i això passa en més del 99% dels casos—, l’assumpte es dilueix entre esports i meteorologia, o la simple inexistència- que és el més freqüent, malgrat que són milers i milers els que es produeixen any rere any. La realitat és massa vulgar per ocupar portada. L’Església, en canvi, serveix perfectament com a símbol expiatori: colpejar-la dona sensació de progrés sense arriscar res.
Mentrestant, des del Ministeri de la Presidència, una fundació anomenada Pluralisme i Convivència intenta corregir la mala nova: segons les seves dades, el catolicisme creix, especialment entre els joves. Però l’estadística diu el contrari: el percentatge de catòlics es manté estable i, per tant, s’ha aturat la tendència decreixent ocasionada per la demografia i la pràctica setmanal entre menors de 25 anys s’ha quasi doblat en una dècada.
I així arribem a Nova York, on un nou profeta s’ha encès al firmament progressista: Mamdani, l’alcalde que, segons El País, farà tremolar el món. Ja en vam tenir d’altres: la primera ministra de Finlàndia, Sanna Marin, la de Nova Zelanda, Jacinda Ardern, totes oblidades com modes d’estiu. Mamdani és ara la nova esperança roja. Slavoj Žižek li dedica columnes, com si fos un sant laic. Li recomana “mètodes més radicals” quan calgui. No diu quins.
Aquesta és, doncs, l’agenda mediàtica del poder. Un manual d’instruccions del pensament únic vestit de pluralitat. Tot és opinable, sempre que sigui dins del guió. Els fets incòmodes es difuminen, les contradiccions es justifiquen i el relat continua. La democràcia, mentrestant, sobreviu en un racó, demanant pressupost i una mica de coherència.
Perquè al final, com deia aquell, la millor propaganda és la que no sembla propaganda. I en això, el govern i els seus mitjans han arribat a la perfecció.
La millor propaganda és la que no sembla propaganda. I en això, el govern i els seus mitjans han arribat a la perfecció. Share on X
Loading ...
