La Gran Apagada ha suscitat un intens debat sobre l’estabilitat dels sistemes elèctrics amb un elevat percentatge de renovables variables (solar i eòlica) i baixa inèrcia. Tanmateix, no es tracta d’una sorpresa absoluta: en els darrers cinc anys existien nombrosos advertiments, informes i veus tècniques que advertien d’aquests riscos i de la necessitat de mitigar-los amb una planificació adequada.
Ja al setembre de 2020, Red Eléctrica va publicar un estudi prospectiu de 70 pàgines (“Necesidades para la operabilidad del sistema con alta penetración renovable”) on alertava clarament: la creixent integració de renovables podia “afectar l’estabilitat de la freqüència” i s’hi “identificava un empitjorament de les condicions d’estabilitat, evidenciant la necessitat de provisió addicional d’inèrcia” en el sistema. REE explicava que en un sistema tradicional les grans turbines sincronitzades donen inèrcia que frena les variacions de freqüència, però “si manca aquesta massa giratòria perquè la generació prové de solar/eòlica via inversors (sense inèrcia física), el sistema es torna molt fràgil davant qualsevol pertorbació”.
Així mateix, aquest informe de 2020 assenyalava com a “imprescindible” desenvolupar emmagatzematge i interconnexions per garantir l’operativitat amb moltes renovables. Fins i tot quantificava que Espanya, en tenir escasses interconnexions, patiria un “major impacte en l’estabilitat de la freqüència” en augmentar les renovables respecte a altres sistemes europeus més enllaçats. És a dir, REE sabia que combinar alta solar/eòlica + baixa interconnexió + menys nuclears = major risc de desestabilització si falla alguna cosa, justament l’escenari del 28A.
Aquest advertiment s’ha reiterat en anys posteriors.
El 2022, l’informe anual de riscos de REE va destacar el “risc de desconnexions de generació per elevada penetració de renovables sense les capacitats tècniques necessàries davant pertorbacions” (horitzó curt, mitjà i llarg termini) com un dels riscos operatius importants.
Concretament, als comptes anuals consolidats de 2024 de REE es resumeix que el tancament de centrals convencionals (carbó, cicle combinat, nuclear) “implica reducció de potència ferma, capacitats de balanç, fortalesa i inèrcia del sistema”, la qual cosa “podria augmentar el risc d’incidents operatius que afectin el subministrament”. Aquest risc estava identificat com a material i a curt-mitjà termini a les pàgines 72 i 106 de l’informe. En essència, s’anava alertant: si retirem generació síncrona ferma per política (descarbonització, tancament nuclear) sense reemplaçar-la per altres mitjans d’estabilitat (p. ex. bateries, condensadors síncrons, gestió de la demanda), el sistema operarà més a prop dels seus límits de seguretat.
Organismes externs també havien fet sonar alarmes.
L’ENTSO-E (xarxa europea d’operadors) en la seva avaluació d’adequació de 2022 va assignar a Espanya un risc estimat de 6,7 hores de desconnexió de càrrega per a 2025 –un indicador de possible LOLE (Loss of Load Expectation)–. Tot i que aquesta dada es relaciona amb suficiència de potència, reflecteix que fins i tot en estudis internacionals es contemplava una certa probabilitat de dèficit de subministrament a Espanya el 2025. I tot i que la situació del 28A no va ser per manca de generació sinó per fallada tècnica, exposa que Espanya no estava exempta de riscos d’apagada en els escenaris previsibles.
Des de l’àmbit acadèmic i consultores, múltiples anàlisis apuntaven a reptes tècnics en la transició verda.
Per exemple, la consultora Aurora Energy Research assenyalava que les pèrdues d’energia renovable (curtailment) es van multiplicar per més de 10 entre 2021 i 2022, evidenciant que la capacitat de la xarxa no creixia al ritme de les noves plantes verdes. Dit d’una altra manera, ja abans calia desconnectar renovables per saturació en força ocasions, un símptoma d’estrès en la infraestructura de transport.
Enginyers com Pedro Fresco advertien que la penetració massiva de solar i eòlica “genera desafiaments en la gestió del sistema” i que calen més recursos de suport síncron, no només en pics de demanda sinó fins i tot quan “sobra electricitat” (just el viscut el 28A).
Experts proposen elevar les exigències tècniques a les renovables (per exemple, ús d’inversors grid-forming que emulin inèrcia, o incorporar bateries per proveir resposta ultraràpida davant caigudes de freqüència). També insisteixen a accelerar el desplegament d’emmagatzematge: Espanya té un objectiu de 22,5 GW de bateries i bombaments per al 2030 però va “a pas de tortuga” en el seu compliment.
Un altre consens és que augmentar interconnexions internacionals és clau per diluir pertorbacions: la UE exigeix un 15% de capacitat interconnectada el 2030, cosa que Espanya difícilment aconseguirà si França no elimina les seves barreres.
En suma, els desafiaments tècnics d’un mix 100% renovable eren coneguts: menys inèrcia, control més complex de freqüència i tensió, necessitat de més reserva flexible, i una xarxa de transport robusta i enllaçada per evitar oscil·lacions perilloses. La Gran Apagada ha fet tangible aquest risc latent, reforçant la urgència d’atendre les recomanacions que ja figuraven en estudis i plans sectorials recents.
Responsabilitat institucional: Govern, reguladors i planificació del sistema
Atès el caràcter sistèmic de l’apagada, a més de les qüestions tècniques, sorgeix la pregunta sobre les responsabilitats institucionals en matèria de planificació, supervisió i governança del sistema elèctric.
A Espanya, el Govern (Ministeri per a la Transició Ecològica) i organismes reguladors (p. ex. CNMC) exerceixen un paper crucial en fixar les regles del mercat elèctric, autoritzar infraestructures, promoure o retardar inversions, i nomenar els directius clau d’operadors com REE. Diversos factors estructurals que van contribuir a la vulnerabilitat del sistema remeten a decisions de política energètica dels darrers anys, per la qual cosa és inevitable una anàlisi política del que ha ocorregut.
En primer lloc, l’estratègia de transició energètica del Govern ha impulsat decididament les energies renovables, però l’adaptació del sistema elèctric no ha avançat al mateix ritme.
El Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima (PNIEC) va fixar metes ambicioses (assolir 81% de generació renovable el 2030, des d’un 57% el 2024). Espanya va instal·lar més de 30 GW d’eòlica+solar en cinc anys assolint ~85 GW verds el 2024, convertint-se en líder europeu juntament amb Alemanya. Tanmateix, altres potes del PNIEC van endarrerides: el desplegament d’emmagatzematge massiu i la gestió de la demanda amb prou feines comencen, i les interconnexions amb França continuen estancades.
L’apagada va demostrar que “el futur energètic no es construeix només amb panells i aerogeneradors, sinó també amb comprensió tècnica profunda i planificació intel·ligent”. En aquest sentit, va faltar previsió estratègica per assegurar que en augmentar la quota renovable s’implementessin simultàniament les mesures de suport necessàries (bateries, reserves estratègiques, millora de xarxa). Cinc anys d’advertiments sobre aquests punts semblen haver estat ignorats o subestimats, segons diversos analistes. L’oposició política, després de l’apagada, ha acusat el Govern de “dèficit inversor i absència de planificació estratègica” en el sistema elèctric en els darrers anys, cosa que hauria precipitat aquesta situació.
Així mateix, el Govern té responsabilitat directa en la governança de REE.
Tot i que Red Eléctrica és una societat anònima cotitzada, l’Estat (SEPI) manté almenys un 20% del capital i, per llei, cap entitat privada pot tenir més del 5%. Més important, la ministra per a la Transició Ecològica ha d’aprovar el nomenament d’alts càrrecs de l’Operador del Sistema.
Per exemple, al juny de 2022 Teresa Ribera va donar el vistiplau per designar María Concepción Sánchez com a directora general d’Operació de REE –responsable justament d’”evitar apagades”–, qui va ser ratificada dies després pel consell d’administració. Igualment, el Govern va nomenar l’actual presidenta de REE (Beatriz Corredor, exministra socialista). Això significa que l’Executiu controla en gran mesura la cúpula de REE, per la qual cosa intentar desvincular-se completament de les fallades del sistema és qüestionable.
De fet, després del succés Pedro Sánchez en un primer moment va qualificar Red Eléctrica com un mer “operador privat” per atribuir-li la responsabilitat, però els fets mostren que REE opera sota l’òrbita de l’Estat quant a mandat i lideratge. Per això, si hi va haver deficiències en la gestió de REE (com la preparació insuficient davant escenaris de risc), el Govern i el regulador també carreguen part de la responsabilitat per no haver exigit o verificat les mesures necessàries.
En el pla polític immediat, la reacció del Govern a l’apagada ha estat crear una comissió investigadora liderada pel Ministeri de Transició Ecològica i involucrar experts en ciberseguretat i sistemes elèctrics.
No obstant això, se li ha criticat una certa manca d’autocrítica. Durant la crisi, el president Sánchez va emfasitzar la possibilitat d’un “atac extern” (ciberatac) –hipòtesi que avui dia no compta amb evidència–, mentre responsables del sector apuntaven més aviat a errors tècnics interns. L’exministra Ribera (ara vicepresidenta de la Comissió Europea) també va declarar aviat que no semblava un sabotatge, alineant-se amb REE. Però el discurs oficial es va centrar en demanar calma i en destacar l’excepcionalitat del succés, restant pes a la idea d’una fallada estructural.
Per exemple, la ministra Aagesen va defensar que les renovables no eren les culpables i va reconèixer el bon fer de REE en la reposició, però no va abordar públicament si va fallar la planificació prèvia. Aquesta postura ha estat qüestionada per qui defensa “un mix energètic més plural” i revisar les fulles de ruta de tancament de centrals. Atès que Espanya tenia previst tancar les centrals nuclears entre 2027 i 2035, és possible que l’apagada reobri el debat sobre aquest calendari. Si la manca d’inèrcia i suport va ser part del problema, perllongar la vida de les nuclears o invertir en tecnologies de suport podria guanyar suport. De fet, la Secretaria d’Estat d’Energia ja ha insinuat que “no es tancaran nuclears si no hi ha garantia de subministrament”.
Una altra aresta institucional és el paper de la CNMC (regulador).
La CNMC en ocasions ha avaluat la idea de separar l’operador del sistema de REE, és a dir, crear un ens independent per a l’operació tècnica, deixant a REE només la xarxa de transport. Aquest model (semblant al d’altres països) sol plantejar-se per augmentar la independència i l’enfocament tècnic. Després de l’apagada, han ressorgit veus proposant treure a Redeia la funció d’Operador del Sistema, com a mesura per reforçar la confiança en la gestió neutral de la seguretat elèctrica. No està clar si aquesta reforma prosperarà, però la seva mera menció mostra la dimensió política de les conseqüències: el Govern va afrontar pressió de l’oposició i escrutini públic, havent de demostrar que pren cartes en l’assumpte perquè no es repeteixi un desastre semblant.
En síntesi, la responsabilitat institucional abasta:
(1) Polítiques de planificació (el Govern havia d’equilibrar l’aposta renovable amb inversions en estabilitat, i ara és evident que aquest equilibri va ser insuficient);
(2) Supervisió i regulació (assegurar que REE i les empreses implementessin les recomanacions tècniques, cosa que no es va fer plenament, donada la manca d’emmagatzematge i interconnexió que s’arrossega);
(3) Governança i reacció (assumir la quota de responsabilitat en els nomenaments i recursos assignats a REE, en lloc de culpar-la com a agent aïllat, i millorar la coordinació institucional davant emergències). Si bé l’apagada va ser causada per circumstàncies tècniques immediates, la vulnerabilitat del sistema era resultat de decisions a alt nivell. Com han assenyalat analistes, “la gran apagada revela la feblesa del sistema elèctric espanyol” i exposa anys d’advertiments no suficientment atesos. Serà tasca del Govern i autoritats reconduir la planificació per enfortir la xarxa de cara al futur.
La conclusió sembla molt evident.
A més de les responsabilitats tècniques que s’han de dilucidar, quan un succés adquireix la dimensió de la “gran apagada”, les responsabilitats polítiques són les més importants perquè el que ha passat es deu a una acumulació de causes, de decisions polítiques errònies o a l’absència d’aquestes, començant per l’última principal responsabilitat, la del president del govern, sense la qual les altres no s’haurien produït.
Va nomenar la ministra Teresa Ribera, que al seu torn nomenà l’actual presidenta de REE, Beatriz Corredor, amb l’acord del govern, i María Concepción Sánchez com a directora general d’Operació de REE, i la successora de Ribera, Sara Aasgesen, que va ser Secretària d’Estat per a l’Energia, i abans assessora del ministeri i figura clau en el disseny i la implementació d’estratègies de descarbonització. Tots aquests noms han de pagar les seves responsabilitats polítiques, perquè per acció o omissió han participat de les causes que han provocat la gran apagada.
Postdata. El paper de la presidenta de la Comissió Von der Leyen, després d’escollir Ribera com a vicepresidenta, és dels que fan època, i demostra que la crisi que la UE arrossega s’ha guanyat a pols pel fruit de – també – pèssimes decisions.
Mals temps per a nosaltres els ciutadans de peu, perquè els que manen no només ho fan malament i no assumeixen les seves responsabilitats, sinó que com que són compartides, se les cobreixen entre ells.
Apagada elèctrica del 28 d’abril de 2025: causes tècniques i responsabilitats (I)
REE sabia que combinar alta solar/eòlica + baixa interconnexió + menys nuclears = major risc de desestabilització si falla alguna cosa, justament l’escenari del 28A Share on X
Loading ...
