No són poques les previsions que donen com un fet el pacte entre Maragall i Colau. Molt abans que sonessin els tambors electorals, i quan Maragall va assolir la candidatura dels Republicans les seves declaracions foren descaradament favorables a un acord entre les dues formacions. Ha estat després en el brunzit electoral que les posicions s’han distanciat possiblement per evitar que vots d’una formació es desplacessin cap a l’altra.
Ara, ja en la fase final de la campanya, el discurs de Colau i Maragall ha pres una dimensió tan antagònica, que si fessin honor a les seves pròpies paraules el pacte esdevindria inviable.
Concretament Colau acusava Maragall de ser “un senyor que ha estat stablishmen, tota la seva vida, ha estat dècades ocupant càrrecs públics”. I perquè no hi haguessin dubtes va manifestar en el seu míting a la Rambla del Carmel, referint-se al cap de llista d’ERC que ha estat governant durant dècades amb els socialistes, ha estat 40 anys ocupant càrrecs públics i no es va enfrontar mai als lobbies, no va fer mai polítiques valentes”, va llançar Colau, que va acabar recriminant a Maragall que “fa dècades que viu de la política i no té ni idea del que és la precarietat ni del que és no saber si tindràs una jubilació digna”.
Per la seva banda, Maragall ha vingut proclamant els últims dies que “Cal girar full de la Barcelona sense rumb d’Ada Colau, al temps que advertia d’una possible aliança entre comuns i socialistes com el que han forjat a la Mesa del Congrés. Difícilment es podria girar full de l’etapa Colau amb un pacte d’ERC amb Barcelona en Comú, per governar la ciutat.
La primera proba de cotó de la credibilitat de Colau i Maragall es veurà molt aviat, passades les eleccions. Si tot el que eren desqualificacions mútues deixen lloc a una entesa per assolir el poder voldrà dir que la política i les campanyes electorals continuen en el fangar de l’astúcia, que significa, no oblidem-ho intentar assolir un objectiu per mitjà de l’engany.
