Hi ha dies que marquen una fita en la història política d’un país. El 25 de juny de 2026 n’és un. No perquè es modifiqués cap article de la Constitució ni perquè es produís un cop d’Estat clàssic, sinó perquè es va consumar un fet molt més subtil i, precisament per això, molt més perillós: la ruptura del principi essencial sobre el qual descansa qualsevol democràcia parlamentària.
Ahir el Congrés dels Diputats va aprovar, per 178 vots a favor i 171 en contra, una proposició presentada pel Partit Popular que reclamava al president del Govern una de les dues vies constitucionals que existeixen quan la majoria parlamentària considera esgotada la seva legitimitat política: presentar una moció de confiança o convocar eleccions generals. El mateix acord havia estat adoptat també pel Senat. Per tant, no era una iniciativa partidista qualsevol, sinó una decisió coincident de les dues cambres que integren les Corts Generals.
És cert que la Constitució reserva exclusivament al president del Govern la facultat de plantejar la qüestió de confiança i també la de dissoldre les Corts i convocar eleccions. Però, precisament perquè aquesta competència és seva, el Parlament només podia expressar-li formalment que havia arribat el moment d’exercir-la. Això és exactament el que va fer.
La resposta del Govern i dels seus socis va resultar extraordinàriament reveladora. No solament van anunciar que ignorarien la decisió parlamentària, sinó que van esclatar en aplaudiments i rialles quan el resultat de la votació va quedar confirmat.
Difícilment podria trobar-se una imatge més expressiva del menyspreu envers la funció representativa del Parlament: celebrar públicament que no es pensa obeir la voluntat de la cambra que representa la sobirania nacional.
Els defensors d’aquesta actitud invoquen immediatament la literalitat constitucional: la proposició aprovada no té força jurídica vinculant. És cert. Però aquesta és només una part del problema.
Les democràcies no viuen únicament de la lletra de les lleis. Viuen també del respecte als seus principis, als seus equilibris institucionals i a les convencions constitucionals que fan possible el seu funcionament. Sense aquesta cultura política, qualsevol sistema parlamentari acaba convertint-se en un mecanisme buit.
La Constitució és molt clara en aquest punt. L’article 1.2 estableix que «la sobirania nacional resideix en el poble espanyol». I l’article 66.1 afegeix que «les Corts Generals representen el poble espanyol».
Quan el Parlament, expressió directa d’aquesta sobirania, reclama al president que se sotmeti a una moció de confiança o convoqui eleccions, la seva decisió pot no ser jurídicament executable, però és políticament i moralment obligatòria en una democràcia parlamentària digna d’aquest nom.
Més encara si recordem el contingut de l’article 66.2, segons el qual les Corts exerceixen la potestat legislativa i controlen l’acció del Govern.
Aquest és, precisament, el problema. Aquestes funcions fa anys que s’han anat buidant de contingut. Fa tres exercicis consecutius que el Govern no presenta nous pressupostos generals. La sessió de control ha perdut bona part de la seva eficàcia real. La iniciativa legislativa del Congrés ha quedat pràcticament subordinada a les necessitats de supervivència d’un govern sostingut per una majoria extremadament fràgil. El control parlamentari, que constitueix l’essència del parlamentarisme, s’ha anat erosionant fins a convertir-se sovint en una simple escenificació.
Per això la liquidació de la democràcia parlamentària no comença el 25 de juny. Aquell dia només se’n va produir la formalització.
El precedent més greu es va produir durant la pandèmia, quan Pedro Sánchez va suspendre, de facto, el control parlamentari mentre concentrava poders extraordinaris. Temps després, el Tribunal Constitucional va censurar aspectes fonamentals d’aquella actuació, però el correctiu va arribar tard i no va tenir conseqüències polítiques.
El precedent havia quedat establert: era possible governar reduint al mínim el paper de les Corts.
Des d’aleshores la degradació institucional ha estat constant. Sempre sota un mateix principi polític, repetit de maneres diverses però amb un significat inequívoc: no hi ha d’haver eleccions perquè podria guanyar-les l’oposició.
Aquesta idea representa una ruptura frontal amb la democràcia constitucional. Les eleccions no existeixen perquè les guanyi una determinada força política; existeixen perquè siguin els ciutadans els qui decideixin qui governa. Quan la mera possibilitat que l’oposició obtingui la victòria es converteix en una raó per impedir la consulta electoral, el sistema deixa de funcionar d’acord amb la seva pròpia naturalesa.
El president del Govern fins i tot ha arribat a afirmar que la Constitució imposa una legislatura de quatre anys. És una interpretació profundament esbiaixada. El mandat constitucional no estableix que les eleccions no puguin convocar-se abans; estableix exactament el contrari: que no poden retardar-se més enllà d’aquell termini. La dissolució anticipada de les Corts forma part del funcionament ordinari del règim parlamentari.
Aquesta concepció del poder comporta, a més, una greu discriminació política.
Els partits que sostenen el Govern —amb el PSOE al capdavant i amb el suport imprescindible dels seus aliats, entre els quals destaca el PNB, malgrat el seu discurs permanent sobre democràcia i llibertats— estan transmetent un missatge implícit però inequívoc: els milions d’espanyols que voten el PP, Vox o altres formacions de l’oposició poden exercir el seu dret de vot, però no poden aspirar legítimament a formar govern. Si aquesta possibilitat existeix, aleshores les eleccions deixen de ser convenients.
En la pràctica, això significa atribuir un valor polític diferent al vot segons a qui beneficiï. És difícil no veure-hi una contradicció amb l’article 14 de la Constitució, que proclama la igualtat de tots els espanyols sense discriminació per raó, entre altres circumstàncies, de la seva opinió. Els electors de l’oposició passen a ser ciutadans el vot dels quals té menys conseqüències polítiques que el dels votants governamentals.
Aquesta manera d’entendre el poder també entra en tensió amb l’article 9.3 de la Constitució, que prohibeix expressament l’arbitrarietat dels poders públics. Quan la decisió de convocar o no eleccions deixa d’estar vinculada a la lògica parlamentària i passa a dependre exclusivament de la conveniència electoral del president, la discrecionalitat es transforma en arbitrarietat.
Cap altra democràcia parlamentària europea acceptaria amb normalitat una situació semblant. En molts països existeixen mecanismes institucionals que impedeixen bloquejos d’aquesta naturalesa. A Itàlia, per exemple, el president de la República disposa d’un marge d’intervenció molt més ampli. Fins i tot a la presidencialista França, els equilibris institucionals fan pràcticament impossible una degradació d’aquest tipus.
Espanya s’està convertint així en una anomalia democràtica dins de la Unió Europea. Però Brussel·les prefereix mirar cap a una altra banda mentre Pedro Sánchez continuï formant part de la seva família política. La defensa de l’Estat de dret sembla tenir una intensitat variable segons qui protagonitzi les seves vulneracions.
És precisament en situacions com aquesta quan adquireix tot el seu sentit l’article 56 de la Constitució, segons el qual el Rei «arbitra i modera el funcionament regular de les institucions». Aquesta funció no pot reduir-se a una representació simbòlica ni a la cerca permanent del consens social. El cap de l’Estat existeix perquè les institucions continuïn funcionant d’acord amb el seu esperit constitucional quan aquest entra en crisi.
Si aquesta funció moderadora desapareix també de la pràctica constitucional, Espanya haurà entrat en un terreny desconegut des de la Transició.
Un sistema parlamentari en què el Govern deixa de respondre davant el Parlament i només respon davant el seu propi càlcul de supervivència política és, senzillament, una democràcia que ha començat a buidar-se per dins.
La història espanyola ja coneix els riscos que comporta aquesta deriva. Quan les institucions deixen de reconèixer-se mútuament, quan la legalitat substitueix la legitimitat i quan el poder deixa d’acceptar la possibilitat de l’alternança, el sistema entra en un atzucac del qual és molt difícil sortir. L’Espanya posterior a les eleccions de febrer de 1936 n’ofereix un precedent que convé recordar, no per establir identitats simplistes, sinó per comprendre fins a quin punt la degradació institucional sempre comença molt abans que el seu desenllaç sigui visible.
La democràcia no mor necessàriament amb un cop d’Estat. De vegades mor entre aplaudiments.
La democràcia no mor necessàriament amb un cop d’Estat. De vegades mor entre aplaudiments. #CongrésDiputats Share on X
