Anomalia en el sentit de diferència radical amb la normalitat, entesa aquesta no com a adjectiu qualificatiu sinó en la seva primera accepció de norma, o si es vol en altres tremes, de major freqüència. Perquè la realitat és que a tota Europa, tant en les grans ciutats, com en la pugna per arribar al Parlament Europeu hi ha un joc que en termes convencionals, si és que encara serveixen, situarien entre la dreta i l’esquerra, amb totes les variants de centre en un o altre sentit que es vulgui.
En el cas de França, la mitjana de les enquestes assenyala que la primera força seria l’opció de Macron amb 22 diputats, seguida del Reagrupament Nacional de Le Penn amb 20, i que algunes enquestes situen per davant dels macronistes. La tercera seria la dreta francesa dels republicans amb 13 diputats, que sembla refer-se de la desfeta que en el seu moment la irrupció de Macron va causar-li. Molt lluny d’aquestes tres primeres posicions se situaria el partit socialista amb 5 diputats i la França insubmisa, l’equivalent aproximat de Podemos, amb 7 escons.
Si viatgem a Alemanya, les primeres opcions locals i europees són per l’Aliança Demòcrata Cristiana del CDU i el CSU bavarès, seguida dels verds i els centristes.
A Itàlia la pugna està entre dues opcions de les que es consideren populisme, la Lliga de Salvini i el Moviment 5 Stelle, junt amb el partit democràtic a l’esquerra, i així podríem anar resseguint totes les comtesses europees que es resoldran aquest proper dissabte 26. Fins i tot en el cas de la península ibèrica, on governa l’esquerra i pot obtenir uns resultats molt favorables en la nova cita electoral, la dreta, si bé que fragmentada, reuneix una xifra de votants que supera àmpliament al 40% i, per tant, queda com una alternativa expectant. Però aquesta pauta no serviria per interpretar la realitat catalana.
A l’Ajuntament de Barcelona es disputen la capdavantera ERC i Colau amb un partit socialista a prop i que les enquestes assenyalen a l’alça. En un segon nivell queden totes les altres forces. Si la perspectiva la situem en les eleccions europees, també apareix ERC i socialistes en el grup capdavanter, però els Comuns en aquest cas queden substituïts pels seguidors de Puigdemont, que poden arribar a donar la gran sorpresa situant-se en primera posició.
Les tres opcions que es disputen l’Ajuntament de Barcelona se situen totes en l’àmbit de l’esquerra i configuren una majoria que no té alternativa. En altres termes, a la capital de Catalunya no hi ha cap opció de govern que pugui equiparar-se als partits de centre, centre dreta i dreta, que copen els primers llocs de la política europea, i pel que fa a les eleccions al parlament d’Estrasburg, tampoc es fa present una opció d’aquelles característiques perquè, evidentment, els plantejaments de Puigdemont i del corrent social que encapçala estan molt més a prop d’una opció populista en el sentit de la “revolta dels de sota” contra les elits -com ha posat de relleu les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona- que d’un partit de centre.
La pregunta final és per què de Catalunya han desaparegut com a opció de govern el que representa una gran part de l’espectre europeu.
