Després de set anys de governs de Pedro Sánchez, el balanç en matèria d’habitatge no pot ser més desastrós. No només perquè afecta una necessitat humana bàsica, sinó perquè la crisi ha assolit una dimensió que ja compromet les expectatives de vida de milions de persones, especialment joves i famílies de classe mitjana, i perquè els seus efectes negatius es projecten sobre el conjunt de l’economia.
L’habitatge és un dret reconegut per la Constitució. Però convé recordar que no es tracta d’un dret fonamental exigible directament davant dels tribunals, sinó d’un principi rector que obliga els poders públics a orientar la seva acció per fer-lo efectiu. Això significa que el ciutadà no pot reclamar judicialment que l’Administració li proporcioni un habitatge, però sí que pot exigir responsabilitats polítiques quan els governs fracassen de manera sistemàtica en aquesta obligació.
I el fracàs és evident.
El que va començar com una dificultat d’accés a l’habitatge per als sectors amb menys recursos s’ha estès progressivament fins a afectar àmplies capes de la classe mitjana. En moltes àrees metropolitanes, especialment a Catalunya, comprar un habitatge s’ha convertit en una possibilitat reservada a les rendes més elevades o a aquells que disposen del patrimoni acumulat per la venda d’un habitatge anterior.
El lloguer tampoc no ofereix una alternativa realista. L’escassetat és tan gran que, en moltes zones tensionades, la regulació dels preus ha produït efectes contraris als desitjats. L’oferta s’ha reduït i els propietaris seleccionen els candidats amb més ingressos i més garanties, deixant fora precisament aquells col·lectius que es pretenia protegir.
La situació és encara més greu quan s’analitza la capacitat real de compra. Amb els criteris de prudència imposats pels bancs després de la crisi financera del 2008, la quota hipotecària difícilment pot superar el 30%-35% dels ingressos nets familiars. Això exclou de l’accés a la propietat una part creixent dels treballadors. El resultat és una pressió creixent sobre el mercat del lloguer i sobre un parc d’habitatge social manifestament insuficient.
Però la pregunta és una altra: per què continuen augmentant els preus?
Una primera resposta la van oferir recentment promotors i constructors davant el Congrés dels Diputats. Segons el sector, la principal dificultat és la incapacitat de generar nou sòl urbanitzable i les traves del marc regulador. La nova Llei del Sòl, tècnicament consensuada des de fa anys, continua encallada. El diagnòstic és conegut i també la solució, però la política és incapaç de transformar-la en realitat.
És aquí on es manifesta una vegada més una de les grans debilitats de l’actual Govern: hi ha ministres ocupant els seus càrrecs, però manca la capacitat efectiva de governar perquè no disposen de la majoria necessària per impulsar les reformes. Aquesta és, en última instància, una de les claus del problema: allò que ofega el funcionament de la societat i de l’economia. És una situació insòlita en una democràcia consolidada: un govern difícilment substituïble però sense força parlamentària suficient per governar.
Sense nou sòl, no hi ha nova oferta. I sense oferta suficient, els preus continuen pujant.
A això s’hi afegeix una segona causa: l’encariment dels costos. El sòl és cada vegada més car, la mà d’obra escasseja i els materials de construcció han experimentat increments molt importants. El sector calcula que el cost de construir habitatges ha augmentat aproximadament un 25% entre el 2020 i el 2025.
Existeix encara un tercer factor: l’embús administratiu i urbanístic. Els procediments són lents, complexos i sovint contradictoris. La construcció d’habitatges es troba atrapada en una xarxa de competències repartides entre l’Estat, les comunitats autònomes i els ajuntaments, sense que existeixi una autoritat capaç de coordinar-les eficaçment.
Aquesta fragmentació institucional és una de les grans debilitats del sistema. El Govern central disposa dels recursos financers més importants. Les comunitats autònomes tenen les competències en habitatge. Els municipis controlen la planificació urbanística. Però ningú no dirigeix realment el conjunt.
El resultat és la paràlisi.
Davant aquesta situació, la ministra d’Habitatge ha optat massa sovint per una política declarativa basada a proclamar drets i anunciar plans. Però governar no consisteix a formular desitjos, sinó a obtenir resultats. I els resultats són cada vegada pitjors.
La responsabilitat política de Pedro Sánchez és ineludible. No només perquè la crisi s’ha agreujat durant els seus mandats, sinó perquè ha mantingut una ministra que no ha estat capaç d’impulsar una estratègia eficaç. Però la debilitat parlamentària del president sembla impedir qualsevol rectificació de fons.
Hi ha qui ofereix una explicació diferent.
Alguns professionals sostenen que els promotors no tenen incentius per construir habitatges assequibles si el mercat està disposat a comprar pisos de 600.000 o 800.000 euros. El mercat respon a la capacitat de pagament, no a la necessitat social.
Aquest argument conté una part de veritat. Però precisament per això seria necessària una intervenció pública potent, capaç d’incrementar l’oferta i introduir una pressió efectiva a la baixa sobre els preus.
A Catalunya existeix l’Incasòl, que podria exercir parcialment aquesta funció. Però el Govern d’Illa, malgrat els anuncis i les promeses de desenes de milers d’habitatges, no l’ha dotat dels recursos necessaris per convertir-lo en un instrument realment transformador.
La conseqüència és que el problema continua agreujant-se.
Però hi ha una dada especialment reveladora que sovint queda amagada en el debat públic.
Diverses estimacions del sector promotor i constructor sostenen que la suma d’impostos, taxes, cessions urbanístiques i altres càrregues públiques pot arribar a representar prop del 30% del preu final d’un habitatge.
Dit d’una altra manera: en plena crisi de l’habitatge, les administracions obtenen una part molt substancial dels seus ingressos gràcies a l’encariment de l’habitatge.
És una paradoxa difícil d’ignorar.
Si aquesta càrrega fiscal es reduís de manera significativa i si la reducció es traslladés efectivament als preus finals, l’impacte seria immediat. Encara més: si cada any es destinés a polítiques d’habitatge una part rellevant del que les administracions recapten gràcies al sector immobiliari, el problema podria començar a resoldre’s en un termini relativament curt.
Per això la crisi actual no és només conseqüència del mercat. També és el resultat d’una acumulació de decisions polítiques equivocades, d’omissions, de retards legislatius, de manca de coordinació institucional i d’una fiscalitat excessiva.
Pedro Sánchez deixarà com una de les seves herències més pesades una crisi de l’habitatge que combina escassetat, preus desbocats, regulacions fallides i una càrrega fiscal extraordinària.
Una crisi que, sota el seu govern, s’ha convertit en un dels grans problemes estructurals d’Espanya.
La crisi de l'habitatge no és només conseqüència del mercat. També és el resultat d'una acumulació de decisions polítiques equivocades, de retards legislatius, de manca de coordinació institucional i d'una fiscalitat excessiva. Share on X
