Barcelona, com el conjunt de Catalunya i Espanya, va enregistrar una davallada de renda que va afavorir en les anteriors eleccions el vot a Ada Colau. La recuperació que es ve observant a la ciutat pot ara perjudicar-la, en tant que una part dels ciutadans cerquen altres dimensions, com la seguretat per exemple, més enllà dels ajuts socials.
La crisi econòmica va provocar un desplaçament significatiu en cascada de la població cap als estrats immediatament inferiors de renda. Va passar de forma molt intensa entre 2009 i 2011 i més lentament entre 2011 i 2013: de renda alta cap a mitjana alta, de mitjana alta cap a mitjana baixa, de mitjana baixa cap a baixa, i de baixa cap a molt baixa. I tot això mentre el pes del segment més alt es mantenia relativament estable i fins i tot augmentava a partir del 2013. En conjunt, es tracta d’uns moviments consistents amb els efectes de la crisi que descriuen molts altres indicadors, tant a nivell de ciutat com per a Espanya i moltes economies occidentals. Dibuixen un panorama d’empobriment de la classe mitjana i d’augment de les desigualtats.
El Gràfic ofereix una perspectiva dinàmica d’aquests desplaçaments en els darrers deu anys, i reflecteix tant la fase de pèrdua de poder adquisitiu d’una àmplia capa de classes mitjanes com l’estabilitat del darrer trienni, coincident amb la consolidació del creixement econòmic iniciat el 2014. En resum, la remuntada de la situació econòmica, per lenta i imperfecta que sigui, està afavorint que una part de població que havia caigut cap al segment baix pugi cap al mitjà. Són transvasaments discrets en termes quantitatius que, afegits a d’altres indicis, apunten a un nou enfortiment d’aquests estrats de renda mitjana que històricament han aplegat la proporció més important de residents a Barcelona, i que en només una dècada han passat de representar gairebé el 60% de la població (2008) a l’actual 47,9% (2016). Un retrocés important que es matisa a la vista del mínim del 41,8% assolit al bell mig de la crisi (2011).
La Taula detalla el pes de la població en sis estrats de renda, descomponent cadascun dels tres grans trams esmentats anteriorment en dos. Per tercer any consecutiu, els dos extrems romanen estables i sense oscil·lacions significatives. Això reforça els indicis de fre de la polarització detectats el 2015, mesurada per l’eixamplament dels dos estrats extrems que s’havia produït entre 2007 i 2013, quan es va quadruplicar la població que ocupava el segment més baix de renda, alhora que la que ocupava l’estrat superior va avançar del 7,5% al 10,7%, encongint, amb l’efecte combinat d’ambdues forces, les classes mitjanes.
Aquestes dades semblen marcar un rumb de correcció en l’augment de les desigualtats dels darrers anys, fenomen que forma part del catàleg de destrosses derivades de la crisi econòmica i la seva gestió. Moltes economies desenvolupades han vist com, en paral·lel a la crisi econòmica i institucional, es produïa un augment de les desigualtats i una major concentració de la riquesa. A hores d’ara, quan abunden els indicadors econòmics assentats en sendes expansives i s’han recuperat una bona part dels llocs de treball destruïts, es constata l’empobriment d’àmplies capes socials, incloent-hi els treballadors i treballadores en actiu que han vist com el seu salari es devaluava. Alhora, el creixement econòmic ha reactivat tensions en el mercat de l’habitatge, que dificulten l’accessibilitat a aquest bé de primera necessitat en contextos d’oferta escassa, com és el cas de Barcelona. Tot plegat, el resultat és un panorama de retrocés de drets econòmics i socials dels treballadors, que ha forçat la Unió Europea a signar una iniciativa (Pilar Social Europeu11) orientada a restablir les prioritats del projecte europeu (pau social, creixement econòmic inclusiu, condicions de treball justes…), reduir la fragmentació social i lluitar contra els creixents moviments populistes i euroescèptics.
