Hi ha governs que legislen. D’altres administren. I n’hi ha que, sobretot, construeixen relat. El govern de Salvador Illa sembla instal·lat en aquesta tercera categoria: la política convertida en escenificació comunicativa. La paradoxa és notable perquè Illa va arribar al poder exhibint precisament el contrari: moderació, eficàcia i capacitat de gestió davant el soroll permanent del sanchisme.
Dos anys després, el balanç és un altre. La seva submissió política a Pedro Sánchez —a qui va arribar a definir com «un referent moral»— ha anat acompanyada d’una pràctica creixent de propaganda institucional que desborda els límits habituals de la comunicació pública.
El cas més recent és especialment revelador perquè afecta la principal angoixa material de tota una generació: l’habitatge.
El programa Préstec Emancipació, presentat com una gran política d’accés a l’habitatge per als joves, il·lustra fins a quin punt el relat oficial sovint entra en contradicció amb les xifres.
L’anàlisi publicada pel portal Menjòmetre —basada en dades oficials de la Generalitat, l’ICF, el Col·legi de Registradors i l’Agència Tributària de Catalunya— dibuixa una realitat molt menys triomfal que la presentada en rodes de premsa i campanyes institucionals.
La promesa és aparentment atractiva: préstecs de fins a 50.000 euros, al 0% d’interès, ampliats ara fins als 40 anys. El missatge encaixa perfectament en la gramàtica política contemporània: joventut, emancipació i prosperitat compartida. Però quan s’abandona el terreny de l’eslògan i s’entra en el de les matemàtiques, el programa revela les seves enormes limitacions estructurals.
El problema central és simple: la mesura no redueix ni un euro el preu de l’habitatge. Tampoc rebaixa els impostos de compra ni incrementa significativament l’oferta de pisos. Únicament amplia la capacitat d’endeutament dels compradors. És a dir, facilita assumir un preu desorbitat, però no actua sobre cap dels factors que el provoquen.
Les dades són contundents.
El preu mitjà d’un habitatge de segona mà a Barcelona era de 396.400 euros el quart trimestre de 2025. El préstec públic, limitat a 50.000 euros, només cobreix el 12,6% del valor real de l’immoble, molt lluny del 20% anunciat. Però encara hi ha més: els impostos i les despeses de compra ascendeixen a 40.348 euros addicionals. En total, un comprador necessita disposar prèviament de 119.628 euros entre entrada, impostos i costos notarials. Després de rebre l’ajut públic, encara li calen gairebé 70.000 euros propis abans de rebre les claus del pis.
la Generalitat ofereix préstecs públics mentre manté simultàniament una de les fiscalitats immobiliàries més elevades d’Europa.
Això explica la contradicció profunda del model: la Generalitat ofereix préstecs públics mentre manté simultàniament una de les fiscalitats immobiliàries més elevades d’Europa. Catalunya aplica un ITP general del 10%, superior al d’Alemanya, Portugal, Irlanda, els Països Baixos o el Regne Unit. Un comprador català paga gairebé 40.000 euros d’impost per un habitatge que als Països Baixos estaria exempt de tributació si es tracta de la primera residència d’un jove.
La comparació internacional resulta especialment incòmoda per al relat del Govern.
A Dinamarca, l’impost equivalent seria de 2.378 euros; a Irlanda, de 3.964; i als Països Baixos, un jove comprador no pagaria res. Catalunya encapçala aquesta comparativa amb diferència. És difícil parlar de «dret a l’habitatge» quan l’Administració imposa una barrera fiscal inicial equivalent a més d’un any de salari brut mitjà a Catalunya.
per cada euro prestat als joves —i que aquests hauran de retornar— la Generalitat n’ingressa prop de 28 en impostos immobiliaris.
La contradicció és encara més gran perquè la Generalitat ingressa massivament gràcies a aquesta situació. El 2024 va recaptar 2.774 milions d’euros en transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, un 12,7% més que l’any anterior. En canvi, el programa d’ajudes mobilitza només 100 milions anuals. La relació és reveladora: per cada euro prestat als joves —i que aquests hauran de retornar— la Generalitat n’ingressa prop de 28 en impostos immobiliaris.
La política pública acaba convertint-se, així, en una redistribució peculiar: es recapta massivament sobre gairebé 100.000 compravendes anuals i només s’ajuda aproximadament 2.000 compradors cada any. És a dir, un de cada cinquanta. La «prosperitat compartida» sembla funcionar sobretot en direcció a la caixa pública.
els habitatges adquirits amb aquest préstec passen a ser habitatges de protecció oficial de preu limitat permanent.
Però hi ha encara un element més problemàtic, pràcticament absent de la propaganda institucional: els habitatges adquirits amb aquest préstec passen a ser habitatges de protecció oficial de preu limitat permanent. El comprador assumeix el preu complet de mercat, paga tots els impostos i suporta tot el risc hipotecari, però renuncia pràcticament a qualsevol revalorització futura del bé. Només podrà vendre’l pel preu inicial actualitzat amb l’IPC i amb limitacions estrictes sobre reformes i usos posteriors.
Això elimina precisament una de les grans funcions socials i patrimonials de la propietat: acumular estalvi i construir capital familiar al llarg del temps. El Govern presenta la mesura com a emancipadora, però el que ofereix és, sobretot, un mecanisme d’endeutament prolongat amb una rendibilitat patrimonial pràcticament nul·la.
El més significatiu és que la recerca econòmica internacional fa anys que alerta sobre aquests efectes.
El Banc d’Espanya ja havia advertit el 2024 que els avals públics a la compra tenen un «impacte limitat» si no van acompanyats d’un augment de l’oferta d’habitatge. La London School of Economics va arribar a conclusions similars en analitzar el programa britànic Help to Buy: gran part de l’ajut acabava traslladant-se directament a l’augment dels preus i beneficiant promotors i propietaris del sòl.
El problema, doncs, no és només tècnic, sinó també polític. El govern Illa ha optat per una forma de governança basada en l’anunci permanent, l’impacte mediàtic i l’ocupació comunicativa de l’espai públic. Quatre pàgines de publicitat institucional poden construir durant unes hores la percepció d’un govern actiu. Però no creen habitatges, no abarateixen el sòl ni redueixen la fiscalitat que expulsa tota una generació del mercat immobiliari.
La Generalitat actua sovint com una gran agència de comunicació institucional.
Aquest és probablement el nucli del problema català actual: la substitució progressiva de la política efectiva per la narrativa política. La Generalitat actua sovint com una gran agència de comunicació institucional. I quan la distància entre propaganda i realitat es fa massa gran, el descrèdit acaba afectant no només un govern, sinó també la confiança ciutadana en les institucions.
L’habitatge exigeix reformes profundes, un increment massiu de l’oferta, simplificació urbanística i una revisió seriosa de la fiscalitat. El que avui s’ofereix és una altra cosa: una operació comunicativa construïda sobre préstecs, endeutament i titulars efectistes. I la diferència entre governar i anunciar és, precisament, aquesta.
