Pedro Sánchez ha decidit convertir-se en el gran protagonista de la campanya andalusa. Ho fa per apuntalar María Jesús Montero, vicepresidenta, ministra d’Hisenda i, tal com ella mateixa es va definir, “la dona amb més poder d’Espanya”.
El president compareix, repeteix xifres, exhibeix gràfics i proclama èxits econòmics amb una seguretat gairebé litúrgica. Tot sembla avançar. Tot sembla funcionar. Tot sembla demostrar que Espanya travessa una etapa de prosperitat inèdita.
Però el problema de les mitges veritats és que solen ser les mentides més eficaces. No inventen completament la realitat: la deformen. Seleccionen un fragment cert i oculten la resta del quadre. I aquesta és, precisament, la tècnica política que Sánchez ha perfeccionat fins a convertir-la en un mètode de govern.
El primer dels seus grans arguments és el creixement del PIB.
Espanya, insisteix, creix molt més que la mitjana de l’eurozona. I és cert. Però aquesta veritat queda mutilada quan s’oculta la dada decisiva: la renda per càpita espanyola continua allunyant-se de la mitjana europea. Cada espanyol rep una porció relativament menor d’aquesta riquesa que es proclama des de La Moncloa.
El cas més simbòlic és Polònia. Tot apunta que aquest mateix any el PIB per càpita polonès, mesurat en paritat de poder adquisitiu, superarà l’espanyol. Convé recordar d’on partia Polònia quan va ingressar a la Unió Europea. Mentre ells pujaven esglaons, nosaltres els baixàvem lentament.
El creixement espanyol es recolza, en bona mesura, en un fort augment de població derivat de la immigració massiva. El pastís és més gran, sí, però es reparteix entre molts més comensals. El resultat és una societat en què la riquesa agregada augmenta mentre el benestar individual gairebé no progressa.
El segon gran relat oficial és el de les pensions.
Sánchez es presenta com el protector dels jubilats perquè revalora les prestacions d’acord amb l’IPC. També aquí hi ha una part certa. Però el que mai no explica és el gegantí deteriorament estructural de la Seguretat Social.
El sistema arrossega dèficits creixents que només se sostenen mitjançant transferències de l’Estat i nou endeutament. La recent tensió amb Alemanya i amb la Comissió Europea per l’ús de fons Next Generation per cobrir forats del sistema de pensions és un símptoma alarmant. Espanya està finançant despesa estructural amb recursos extraordinaris.
Hi ha, a més, una realitat incòmoda que el Govern evita curosament mencionar: a Espanya, de manera generalitzada, es cobra en pensions més del que s’ha cotitzat al llarg de la vida laboral. El desequilibri augmenta especialment en els trams més baixos. A això s’hi suma una població immigrant cada vegada més envellida i una nova regularització massiva que, d’aquí a uns anys, també generarà drets passius. El problema no desapareix: simplement es desplaça cap endavant amb una càrrega encara més gran.
El tercer element del discurs oficial és el salari mínim.
Aquí Sánchez es pot atribuir un èxit polític real. La pujada del SMI ha tingut efectes positius evidents per a molts treballadors. Però fins i tot les polítiques encertades poden ocultar símptomes preocupants.
El que és realment significatiu no és només que el salari mínim hagi pujat, sinó que el salari més freqüent a Espanya s’hi hagi aproximat perillosament. La distància entre tots dos amb prou feines supera el 14 %. Això significa que milions de treballadors viuen en una franja salarial extremadament estreta i vulnerable. La compressió salarial reflecteix l’empobriment progressiu de les classes mitjanes i treballadores.
Mentrestant, l’habitatge s’ha convertit en un luxe inaccessible per a bona part dels joves i les famílies. L’alimentació, l’energia i els costos bàsics han augmentat amb intensitat. El resultat és una percepció social cada vegada més estesa: molta gent viu pitjor que fa deu anys, encara que les estadístiques macroeconòmiques brillin en les compareixences oficials.
La quarta gran bandera del Govern són els rècords d’afiliació a la Seguretat Social.
De nou, la dada existeix. Però necessita context. Una part important del creixement correspon als treballadors fixos discontinus, que continuen computant com a afiliats encara que passin llargs períodes sense activitat efectiva i amb prestacions assumides parcialment per l’Estat.
L’artifici estadístic permet presentar un mercat laboral més sòlid del que realment és. I, a més, introdueix una altra anomalia preocupant: cada vegada més persones reben de l’Estat més recursos dels que aporten. L’equilibri fiscal i social comença a tensar-se perillosament. Una societat no pot sostenir indefinidament un model en què una meitat suporta de manera creixent el pes financer de l’altra.
La cinquena mitja veritat afecta el dèficit públic.
Sánchez presumeix d’haver-lo reduït. I, tècnicament, té raó quan es mesura com a percentatge del PIB. Però el volum absolut de deute continua creixent en euros corrents. Espanya deu més diners que abans. Molts més.
El creixement del PIB també ha estat alimentat per la inflació. Quan els preus pugen, el tamany nominal de l’economia augmenta automàticament. Això ajuda a maquillar ràtios, però no redueix realment la motxilla de deute que carregaran les pròximes generacions.
Espanya no és un país arruïnat. Però tampoc és l’oasi que descriu la propaganda governamental.
El veritable problema no és l’existència de dificultats, sinó la negativa sistemàtica a afrontar-les en tota la seva profunditat. El sanchisme ha convertit la política econòmica en una gegantina operació de comunicació en què només s’exhibeixen els indicadors favorables mentre s’oculten curosament les fractures estructurals.
Perquè governar no consisteix únicament a administrar el present. Consisteix, sobretot, a no hipotecar el futur mentre es proclama que tot va bé.
El sanchisme ha convertit la política econòmica en una gegantina operació de comunicació en què només s'exhibeixen els indicadors favorables mentre s'amaguen acuradament les fractures estructurals. #GovernSánchez Share on X
