És una obvietat afirmar que les eleccions europees són formalment diferents, però en la pràctica aquesta evidència tendeix a desaparèixer bàsicament per dues raons. Una, la de la inèrcia del vot nacional, i dues, utilitzar-les com a mecanisme d’expressar “enfadamenta” amb la situació.
En ambdós casos es menysvalora la importància d’Europa en el seu present i futur per a la nostra vida quotidiana. Només cal pensar en els recursos que s’apliquen a programes específics com, per exemple, la milionada que es dedica a la Garantia Juvenil dirigida als joves sense feina o en infraestructures com l’eix mediterrani, equips de recerca, regulacions agroalimentàries i un llarg etcètera, per citar només al que fa referència a la política de proximitat. Però és que a més Europa és el marc en el que progressivament els estats cedeixen competències per avançar cap a una major unitat. Només cal veure els problemes britànics amb el Brexit per fer-se una idea del que pot significar un estat a la intempèrie, malgrat que sigui tan fort i estable com el Regne Unit.
Aquesta perspectiva, el vot a les europees és l’elecció per donar força a un o altre dels grups que configuren el parlament europeu. En la caracterització actual, que amb matisacions es mantindrà, el primer grup amb diferència és el del PP europeu que agrupa a forces procedents de la democràcia cristiana, amb Merkel en primer terme i altres formacions de centre i dreta.
La segona gran opció que manté, almenys fins ara, una tendència negativa pel que fa als vots, és el grup socialista i socialdemòcrata.
El tercer en disputa, però ja jugant a una categoria diferent pel menor pes, són els liberals i els verds, que presenten la tendència oposada, la de créixer. A partir d’aquí venen una sèrie de grups molt menors, els que per la dreta i per l’esquerra agrupen euroescèptics i crítics amb la UE. Van des del grup parlamentari que uneix conservadors britànics i polonesos del partit governamental Ley y Justicia, o per l’altra banda, el de l’Esquerra Europea, que incorpora la Francia Insumisa, però també Podemos, Die Linke, Syriza.
Les actuals eleccions són en bona mesura presentades com una pugna entre determinats partits populistes i l’establishment europeu. Segurament és una simplificació excessiva, perquè aquells partits presenten notables diferències entre si, que fan difícilment compatible que puguin reunir-se en un sol grup parlamentari; per exemple en el diferent posicionament sobre la política a seguir amb l’URSS que té un defensor de l’aproximació, en Salvini, i un forts retractors en el PIS polonès.
En realitat, el canvi més important pot venir d’una altra banda. Habitualment socialistes i populars, atesa la seva hegemonia conjunta, amb avantatge pels primers, han tendit a pactes de governabilitat a la Unió en l’àmbit parlamentari, però aquesta dinàmica pot quedar truncada perquè el partit socialista amb el seu candidat Frans Timmermans ha llençat ja l’opció d’una coalició cap a l’esquerra, que desplacés del govern de la Unió als demòcrates cristians i grups afins. Per aquesta iniciativa compta d’entrada amb la conformitat dels grecs de Syriza i possiblement, en raó de la situació espanyola, del partit socialista portuguès i de Podemos. Si això es produís significaria un canvi radical del que ha estat fins ara la UE. Només si Timmermans obté uns resultats pitjors dels que ja li donen les enquestes, que de per se ja són poc afalagadors, podria quedar desautoritzada aquesta iniciativa. Per la mateixa lògica si el candidat democratacristià bavarès Manfred Weber obté un bon resultat que accentuï la diferència amb els socialistes, pot resultar molt qüestionable que no continuïn portant el major pes de la direcció europea. En aquest joc de forces, liberals i verds serien complements necessaris d’una o altra operació de govern, si bé es fa difícil veure als liberals alienats amb l’esquerra radical europea.
En definitiva doncs, la inclinació del vot per aquestes eleccions està molt en funció del que cada ciutadà vulgui que sigui la UE. Afavorir l’emergència de les noves forces populistes, optar per una nova etapa d’aliança socialista amb l’esquerra radical, o apostar per la centralitat mantinguda fins ara per l’acord entre els dos grups majoritaris del PP europeu i socialistes.
